TEMPS DE MALTA, CAU I BRISCA.

-

Inicis dels 60, temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, temps d'infància.




Fa pocs dies vaig veure al super un paquet grog amb un nom que ressaltava: malta. La curiositat va fer que ho comprés i en arribar a casa em fes una infusió. L'aroma aviat em va colpir, i vaig viatjar cap als anys 60. I vaig recordar aquells dies....

La cel.le del Santuari sempre feia olor a infusió de malta. El cafè era un plaer de rics, i la malta era el seu succedani. Per esmorzar, per dinar o per sopar sempre estava a la taula.

Al vespre m'enviaven al llit i llavors venien el senyor Miquel i la senyora Nita a jugar a cartes. Eren senyors, nosaltres pagesos,  tenien una empresa de vidre. I tenien una filla que es va casar amb un missaire, cosa que no agradava. Per si fos poc tenien una neta esbojarrada que li agradaven els Beatles i amb poc mes de 18 anys va anar a la Índia, ¡¡¡quin escàndol ¡¡¡

A la meva àvia Elvira li agradava fer-la petar, criticar, arranjar situacions de parelles i curar el mal d'ull, venia de família de somnàmbules i sabines sabies. El Pepet, expert en herbes i bolets, tan sols pensava a guanyar al "cau" o la "brisca" al senyor Miquel. Molts cops a mitjanit em despertaven els crits que feien, ¡¡Cau¡¡ ¡¡recau¡¡¡ ¡¡¡la puta d'oros¡¡¡

Al morir el meu avi el senyor Miquel em va ensenyar a jugar a cartes, el tuti, la botifarra, el burro o al solitari. Em poc temps no sabia perdre ni fent un solitari.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació