dimecres, 29 de juny de 2016

PUJADA A PEU A SIURANA DE PRADES

Una ruta a un dels llocs més espectaculars de Catalunya: Siurana. Prop de 10 km un desnivell de 600 metres i bona indicació.
A Wikiloc podeu trobar la ruta molt ben indicada.



Partirem de Cornudella del Montsant, al Priorat, abans visitarem el poble, la seva plaça gran o el celler modernista.





Agafarem la carretera cap a Ulldemolins, a la sortida trobarem a uns 200 metres el camí cap al pantà. Més endavant trobarem un sender que voreja el pantà. Sempre hem de seguir els senyals blaves i grogues.



Deixarem enrere el pantà i pujarem pel coll de Lloses, un cop dalt tornarem a baixar cap a un barranc que un cop travessat seguirem el sender que ens portarà al camí fins a Siurana.







Siurana de Prades pertany a Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Està situat sobre una espectacular cinglera de roca calcària a 737 metres d'altitud. El castell de Siurana va ser l'últim reducte musulmà de Catalunya. Val la pena visitar l'església romànica de Santa Maria de Siurana.










Per tornar podem baixar per la mateixa ruta o escollir alguna de les moltes que podeu trobar.


diumenge, 26 de juny de 2016

TRES POETES PER UN DIUMENGE D'ESTIU




Tres poetes: Maria-Mercè Marçal, J.V. Foix i Kavafis (traduït per Carles Riba) i sis poemes seleccionats: 




Maria-Mercè Marçal -Divisa - 1977


A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Sóc culpable


M’ets present com un déu, com un diable.
Avui t’he vist de cap a peus vermell.
He assassinat l’aranya del castell
i a les mans duc la copa: sóc culpable.

Culpable a mitjanit i al tomb del dia
quan l’herba lliga amb foc, per al festí,
el llac i el cel on l’astre fa camí.
L’aigua m’acull amb braços de follia.

S’obren de cop portes i finestral.
Avui l’amor té gust de ventolera
i em fa plaer l’estella i la destral.

Veig papallones i les deixo enrera.
Ullpresa vinc a tu per l’espiral
del fum, amb vol de bruixa i amb granera.






J.V. Foix - És quan dormo que hi veig clar - 1953


És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

DÈIEM: LA NIT! ...(A Carles Riba)

Deiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.



Kavafis (trad, del Carles Riba)- Cos meu recorda

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

Jura

Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca.

dijous, 23 de juny de 2016

LA "ESPECIAL" RELACIÓ ENTRE SARAH CHURCHILL I LA REINA ANNE STUART.

El trencament entre la reina i la seva cortesana va precipitar el canvi de postura anglesa en la Guerra de Successió que va acabar amb la caiguda de Barcelona en 1714 en mans de les tropes franco-castellanes.





Ningú dubte sobre la gran influència que Sarah Churchill va tenir sobre la reina Anne d'Anglaterra, l'última reina de la casa Stuart a Anglaterra. Quan s'intenta explicar que aquesta relació va poder tenir un aspecte sexual, la unanimitat es trenca.

La societat anglesa del segle XVII no considerava la possibilitat que les dones poguessin tenir els seus propis desitjos sexuals, això va afavorir a moltes dones tenir relacions sexuals amb altres dones. El perill era visibilitzar la relació, llavors es considerava que la dona estava malalta d'histèria i el "remei" podia ser terrible. ( Mireu 
L’ablació de clítoris a Anglaterra) 


Sarah Churchill (1660-1744) va ser una influent avantpassada de Sir Winston Churchill i Lady Diana de Gal.les. Amiga de la reina Anne, el seu matrimoni amb el Duc de Marlborough li va donar un poder enorme a la cort reial anglesa.

En 1660 la futura reina va conèixer a Anne Sarah Jennings (Churchill), quan encara era una nena. L'amistat va durar més de 40 anys. Sarah i Anne van créixer juntes a l'exili, juntament amb el pare de la futura reina, a Brussel·les i després a Escòcia a principis de 1680. Les cartes entre ambdues mostren una relació molt profunda, enyorant-se apassionadament en les absències.


Sarah


Per a disgust de la família reial l'afecció d'Anne amb Sarah va començar a atreure una atenció negativa. Els crítics consideren que era una "passió immoderada i inapropiada per a una princesa". Van exigir reiteradament que la princesa acomiadés a Sarah de la seva companyia i renunciar a la seva amistat. Malgrat tot, aquesta pressió l'amistat no es va trencar.

Quan es va convertir en reina va promoure Sarah a la posició de la primera dama de l'alcova, que li va donar un accés sense restriccions a les estances de la reina. També va concedir molts privilegis a Sarah i al seu espòs, el totpoderós primer duc de Marlborough, i gran part de les seves amistats.

L'aparició d'Abigail Masham Colina, molt més jove que Sarah, va ser el principi de la fi d'aquesta relació. Abigail va jugar cada vegada més el paper de confident de la reina, aquesta traïció emocional va ser massa per Sarah, deixant-se portar per la gelosia.


Abigail



Quan, en 1707, Sarah va descobrir per casualitat que Anne passava dues hores cada dia en privat amb Abigail, es va embarcar en una campanya per obligar a la reina a admetre que estava enamorada de la seva donzella. Al·legava que ella només estava preocupat per la reputació de la reina i el "soroll" que la relació estava causant, de passada insinuava que havien fet alguna cosa vergonyosa.

Veient la seva caiguda en desgràcia va recórrer al xantatge. Les amenaces no van tenir efecte, amics i espòs van perdre càrrecs, però ella va rebre una copiosa indemnització de 18.000 lliures, segurament a canvi del seu silenci.

La caiguda en desgràcia de Sarah Churchill, i el seu marit duc de Marlborough partidari del bàndol pro austriacista, juntament amb l'assentiment al poder dels torys va portar a un canvi de postura anglesa a la Guerra de Successió Espanyola que va portar a la caiguda de Barcelona l'11 setembre 1714 .

En aquesta etapa final la reina va empitjorar en el seu feble estat de salut i víctimes d'avortaments, embarassos conflictius i una infinitat de malalties moria a l'agost de 1714, fa 300 anys.


Més informació:
Anne, Queen of England (1665-1714): http://www.glbtq.com/social-sciences/anne_queen.html

dimarts, 21 de juny de 2016

DÉUS FEMENINS, PERÒ MOLT MASCLES.

La mitologia ens mostra com els seus grans herois no tenien cap tipus de mania a l'hora de transformar-se en atractives noies; això si, sempre acabaven mostrant la seva masculinitat. Podien ser femenins, però eren mascles grecs.




Zeus (clic), el pare (i mare?) de tots (i totes) va ser una femella inigualable per seduir a la Calisto, i per si fos poc, va parir un fill, el Dionís, que va ser el més gran amant de la gresca de la història. Amb tal pare no podia sorgir una altra cosa.

Calisto era una noia que estava a l'harem de la divina Artemisa (Diana). Aquesta no volia cap home al seu entorn, sota pena de mort, les noies podien ser tan sols per ella. Però un grup de xicotetes tan ben plantades tenia a Zeus fora de si mateix....

I Calisto, també lleugereta de roba, va ser el seu objectiu. Per seduir-la es va transformar en una dona extremadament bella i la nimfa beneita va caure a la trampa i gairebé sense voler va quedar divinament prenyada.

Com no ho podia amagar, la noia va acabar confessant a la molt gelosa deessa. Per salvar-la Zeus la va transformar en osa, però una altra divina gelosa, Hera, ho va descobrir i es va xivar. Diana va organitzar una cacera i amb les seves sagetes va posar fi a la vida de la desgraciada noieta. Però el deu trapella la va fer immortal, transformant a Calisto en la constel·lació Óssa Major.




Selene estava prenyada, com totes les que tocava Zeus, de Dionís i Hera la va tornar en més tafanera del que toca ser, si estàs envoltada per aquesta banda de déus trapelles. I així la noia va quedar una mica socarrimada. Zeus va agafar el fetus i el va acabar de criar dins seu. Bé el va cosir a la seva cama. Podia parir, però com un bon mascle.



Sembla que el diví trapella li va trobar gust al fet de parir, així un dia amb poca feina va deixar anar l'única neurona servible i va donar llum a Atenea. Tot sembla que el molt bèstia es va menjar a la pobra Metis (ben prenyada per ell) i la va tenir al seu cap fins que amb l'ajuda d'Hefestos la van deixar anar. I el poc senderi diví que li quedava el va perdre.



Hércules (clic) va estar el prototip de masculinitat grega. No se sap si va tenir més fills naturals o més amants masculins, el xicotàs no s'estava de res.




Diuen que quan Ulisses va viatjar a Esciros en la seva recerca, el va enxampar disfressat de donzella. Ell volia seduir Hèrcules la reina Onfalia (Omphale), molt masculina ella, i per aconseguir-ho es va fer passar per una innocent noieta. Diuen que va estar esclau o esclava, també que va treballar per la reina com a filadora. Les imatges que ens han arribat ens els mostren amb vestits roses, però sempre marcant muscle. Ella va quedar ben prenyada i ell va seguir fent de les seves.






A Aquiles també el va enxampar Ulisses el tafaner. Sembla que la seva mare, que era una divina bruixota, savia del seu destí a Troia (destí que el cine encara no s'ha enterat, mieru TROYA). No tan sols el va rentar tot, tot.. bé es va oblidar del seu taló.

Per evitar el sue destí el van enviar a Esciro a la cort del Rei Licomedes, disfressat de donzella i amb el nom de Pirra (pèl-roja). Allí va viure amb les filles del rei i no va desaprofitar el temps, ja que va deixar divinament prenayada a una de les filles: Deidamia, era femení, però era un mascle greg. D'aquesta relació va néixer Noeptolemo, que anys després va ser un dels guerrers que va estar dins del cavall de Troia i va esclavitzar l'esposa d'Hèctor.




Per Ulisses no va ser difícil descobrir la disfressa, però no pel seu aspecte. Hi ha diverses versions, el primer compte que va aparentar un atac i mentre les altres noies sortien espantades Pirra agafava les armes per defensar-se. L'altre compte que Ulisses disfressat de mercader oferia escollir joies o armes, lògicament acceptava les armes. Aquests deus estaven boixos... o potser boixes, qui ho sap¡¡¡


diumenge, 19 de juny de 2016

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte. 




Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura.

Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava:

Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau))
Baixeu, baixeu mestressa,
De bons panellets
De panses i figues
Nous (anous?) i olives
Pollastres i gallines
De tot el que vulgueu
I anirem a veure al senyor rector..
.

Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. Gats i gossos s'amagaven per si algun despistat queia en mans dels nens i joves aquella nit....


 Il·lustració es de Pilarin Vallés


A la part alta de Gavà es guardaven les carabasses, per la zona de Can Pere Bori. Desconec si eren d'un pagès o dels pagesos de la zona. La carabassa era un aliment molt important per un poble acostumat a passar gana. Per les festes de la vila, a la Plaça Major, es repartia a la població gavanenca carbassa bullida i "Tocino" (cansalada, el meu avi ho deia així).

Seria una nit d'hivern entre 1914 i 1918 el que els joves van decidir fer-la grossa amb les carbasses. Van agafar-les d'una a una i les van tirar rodolant carrer Sant Isidre avall, si alguna s'aturava pel camí l'ajudaven a seguir rodolant. Però eren tantes que era massa feinada, pel que van decidir omplir un carro i llençar-lo carrer avall. La destrossa va ser monumental, l'esbroncada no menys, fins al punt que avui encara m'arriben diferents versions. Els que ho explicaven sempre deien que ells no havien estat, que eren d'altres, que els de Viladecans.... Bé els nostres veïns sempre acabaven tenint les culpes.

dimecres, 15 de juny de 2016

UNA RUTA PEL CISTER (SANTES CREUS-POBLET-VALLBONA DE LES MONGES)

Visitarem els monestirs de Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges, la ruta és de més de 100 quilòmetres. Està ben indicada, es pot fer en diversos dies i cal evitar les èpoques de calor.






Iniciarem la ruta al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, una de les joies de l'art medieval català, situat al poble d'Aiguamúrcia (Alt Camp). La construcció es va iniciar el 1170, el 1221 es va consagrar l'església i es va edificar un claustre.












Pere el Gran (1240-1285) fou el primer monarca enterrat al monestir. Posteriorment Jaume II el Just (1267-1327) i la seva esposa Blanca d'Anjou (1283-1310). És en aquesta època que es va aixecar el Palau Reial.






Iniciarem la ruta en direcció al Pla de Santa Maria. Cal visitar l'església romànica de Sant Ramon i donar un tom pel seu cas antic.





Camí a Montblanc entrarem a la Conca de Barberà travessant la serra de Comaverd, possiblement el tram més dur del camí.

Montblanc és la capital de la Conca de Barberà, fou seu de Corts de la Corona d'Aragó. Va ser declarada Conjunt Monumental i Artístic el 1947, és una vila medieval amb molts edificis dels segles XIII i XIV. Recomanable visitar les muralles, l'església de Santa Maria la Major del s XIV, el convent de Sant Francesc de Montblanc (s XIII) on junt amb l'església de Sant Miquel van ser les seus les Corts. A la riquesa patrimonial cal conèixer també el seu patrimoni cultural, recomano donar una ullada a la informació de la ciutat.











Seguirem la ruta fins al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de l'orde del Cister fundat l'any 1150. Forma part d'un impressionant conjunt arquitectònic habitat, el més gran del continent europeu.









Des del regnat de Pere el Cerimoniós (s XIV i XV) esdevingué el panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les tombes d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i de diferents llinatges nobiliaris.







Seguint ruta cap a l'Espluga de Francolí ens trobarem la Torre de Milmanda, avui propietat de les "Bodegas Torres".








Una llarga ruta, ben senyalitzada, ens portarà fins a Santa Maria de Vallbona de les Monges, un monestir cistercenc a la comarca de l'Urgell. És del segle XII i és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. L'església és de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV). És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.











Per retornar al Monestir de Santes Creus agafarem la ruta en direcció a Forès, on també recomano una aturada. Visitar la seva Creu de terme i l'església parroquial de Sant Miquel, s XIV.







Seguint per Rocafort de la Conca i el Pont d'Armentera podeu arribar al punt d'inici al Monestir de Santes Creus. A wikiloc (clic)  podeu trobar la ruta i bona informació.

BARROC AL SOLSONÈS (III)

El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni hi...