CIRURGIANS I EL SANT OFICI, UNA HISTÒRIA TERRORÍFICA
Es coneixen moltes històries referents a la Inquisició, però es desconeix la funció que metges i cirurgians tenien dins del Sant Ofici.
No sempre la professió mèdica ha seguit aquests bells preceptes del jurament hipocràtic: Ἃ δ' ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα (1). Ho vam poder veure en els metges dels camps de concentració de la Alemanya nazi. Seguidors seus a Espanya van seguir els seus passos, un exemple va ser Antonio Vallejo-Nájera conegut com el Josef Mengele espanyol, que va aconsellar l'esterilització eugenèsica de les preses republicanes i dels homosexuals, organitzant un entramat de tortures repressives en manicomis i presons que va portar a moltes persones al suïcidi.
Però va ser durant els segles XV-XVII i en els territoris de les corones de Castella i Aragó quan aquest jurament va ser abandonat de forma més terrible. La funció dels cirurgians no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari.
En primer lloc havien d'explorar el reu, si veien estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia. Després assistien als torturadors, la seva funció no era vetllar per la salut del reu, ni tant seguís curar-lo. La seva funció era vetllar perquè el turment fos dels més eficaç, evitant la seva mort i arribant al màxim extrem del dolor, ja que com més dolor tingués més se'l podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç d'arribar al fons, informaven contra ell i buscaven a un altre mes expeditiu. Quan un reu moria era a causa de la voluntat divina o culpa del mateix reu per les seves maldats.
Ricardo Lezcano en el seu treball "Els metges i la tortura a la Inquisició espanyola" assenyala:
"Dícese, por ejemplo, en causa seguida a una tal Juana Gómez, hilandera de 50 años de edad, torturada por el tribunal de Granada, que habiéndose quedado dos veces desmayada en el potro, "se manda al medico para que la visitase, asistiese y la aplicase remedios con que se hallase más robusta y pudiese continuarse la diligencia". El médico informa que "examinados los pulsos los halla tardos, duros y débiles, que el halito del cuerpo es squalido, señales que testifican ser sujeto de calor natural débil que es el que con façilidad se rinde a cualquier causa que subito corrumpit naturam, como lo es cualquiera acción dolorosa... y lo que esta rea podria tolerar segun sus fuerzas sera hasta el terçer grado del tormento"'. No se sabe qué es más repelente en este caso, si el eufemismo de llamar "diligencia" al tormento o el lenguaje médico, que parece arrancado de la obra de Molière El enfermo de aprensión. (Malalt Imaginari?)"
Malauradament durant aquests segles metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal tant del Sant Ofici com de la resta de jutjats. Rocío Rodríguez en el seu llibre "Sodomia i Inquisició: La por al càstig" explica minuciosament com funcionaven les tortures del Sant Ofici en els territoris de la Corona d'Aragó.
Les lleis als territoris de la Corona d'Aragó eren més garantistes. Els furs aragonesos dificultaven la tortura, les lleis catalanes exigien el permís de la justícia. Per aquesta causa els inquisidors, generalment castellans a partir de 1530 especialment, intentaven actuar al marge de les institucions. Disposaven de presons secretes on torturaven als desafortunats que queien en les seves mans. Aquest fet va representar que quan les sentencies passaven a ser refrendades pels tribunals civils, aquests els desestimaven per defectes processals.
El conflicte de competències no era causat tan sols pels defectes processals, la justícia catalana no acceptava tenir per sobre seu a una institució com el Sant Ofici, format quasi exclusivament per funcionaris castellans. Conflicte que apareix el 1524 després de la Bula de Climent VII que donava més competència a la Inquisició als territoris de Catalunya, Aragó i València (les Illes o el Rosselló no es van incloure)
No sempre la professió mèdica ha seguit aquests bells preceptes del jurament hipocràtic: Ἃ δ' ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα (1). Ho vam poder veure en els metges dels camps de concentració de la Alemanya nazi. Seguidors seus a Espanya van seguir els seus passos, un exemple va ser Antonio Vallejo-Nájera conegut com el Josef Mengele espanyol, que va aconsellar l'esterilització eugenèsica de les preses republicanes i dels homosexuals, organitzant un entramat de tortures repressives en manicomis i presons que va portar a moltes persones al suïcidi.
Però va ser durant els segles XV-XVII i en els territoris de les corones de Castella i Aragó quan aquest jurament va ser abandonat de forma més terrible. La funció dels cirurgians no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari.
En primer lloc havien d'explorar el reu, si veien estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia. Després assistien als torturadors, la seva funció no era vetllar per la salut del reu, ni tant seguís curar-lo. La seva funció era vetllar perquè el turment fos dels més eficaç, evitant la seva mort i arribant al màxim extrem del dolor, ja que com més dolor tingués més se'l podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç d'arribar al fons, informaven contra ell i buscaven a un altre mes expeditiu. Quan un reu moria era a causa de la voluntat divina o culpa del mateix reu per les seves maldats.
Ricardo Lezcano en el seu treball "Els metges i la tortura a la Inquisició espanyola" assenyala:
"Dícese, por ejemplo, en causa seguida a una tal Juana Gómez, hilandera de 50 años de edad, torturada por el tribunal de Granada, que habiéndose quedado dos veces desmayada en el potro, "se manda al medico para que la visitase, asistiese y la aplicase remedios con que se hallase más robusta y pudiese continuarse la diligencia". El médico informa que "examinados los pulsos los halla tardos, duros y débiles, que el halito del cuerpo es squalido, señales que testifican ser sujeto de calor natural débil que es el que con façilidad se rinde a cualquier causa que subito corrumpit naturam, como lo es cualquiera acción dolorosa... y lo que esta rea podria tolerar segun sus fuerzas sera hasta el terçer grado del tormento"'. No se sabe qué es más repelente en este caso, si el eufemismo de llamar "diligencia" al tormento o el lenguaje médico, que parece arrancado de la obra de Molière El enfermo de aprensión. (Malalt Imaginari?)"
Malauradament durant aquests segles metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal tant del Sant Ofici com de la resta de jutjats. Rocío Rodríguez en el seu llibre "Sodomia i Inquisició: La por al càstig" explica minuciosament com funcionaven les tortures del Sant Ofici en els territoris de la Corona d'Aragó.
Les lleis als territoris de la Corona d'Aragó eren més garantistes. Els furs aragonesos dificultaven la tortura, les lleis catalanes exigien el permís de la justícia. Per aquesta causa els inquisidors, generalment castellans a partir de 1530 especialment, intentaven actuar al marge de les institucions. Disposaven de presons secretes on torturaven als desafortunats que queien en les seves mans. Aquest fet va representar que quan les sentencies passaven a ser refrendades pels tribunals civils, aquests els desestimaven per defectes processals.
 |
| Entrada a una presó secreta al Matarranya. |
El conflicte de competències no era causat tan sols pels defectes processals, la justícia catalana no acceptava tenir per sobre seu a una institució com el Sant Ofici, format quasi exclusivament per funcionaris castellans. Conflicte que apareix el 1524 després de la Bula de Climent VII que donava més competència a la Inquisició als territoris de Catalunya, Aragó i València (les Illes o el Rosselló no es van incloure)
(1) A qualsevol on entri, no portaré un altre objectiu que el bé dels malalts; em deslliuraré de cometre voluntàriament faltes injurioses o accions corruptores i evitaré sobretot la seducció de dones o homes, lliures o esclaus.
Més informació:
Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada