TRES POETES PER UN DIUMENGE D'ESTIU

Tres poetes: Maria-Mercè Marçal, J.V. Foix i Kavafis (traduït per Carles Riba) i sis poemes seleccionats: 

Maria-Mercè Marçal -Divisa - 1977

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Sóc culpable

M’ets present com un déu, com un diable.
Avui t’he vist de cap a peus vermell.
He assassinat l’aranya del castell
i a les mans duc la copa: sóc culpable.

Culpable a mitjanit i al tomb del dia
quan l’herba lliga amb foc, per al festí,
el llac i el cel on l’astre fa camí.
L’aigua m’acull amb braços de follia.

S’obren de cop portes i finestral.
Avui l’amor té gust de ventolera
i em fa plaer l’estella i la destral.

Veig papallones i les deixo enrera.
Ullpresa vinc a tu per l’espiral
del fum, amb vol de bruixa i amb granera.

J.V. Foix - És quan dormo que hi veig clar - 1953

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

DÈIEM: LA NIT! ...(A Carles Riba)

Deiem: la Nit!, en una nit oberta

Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí

Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

Kavafis (trad, del Carles Riba)- Cos meu recorda

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

Jura

Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca.