LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

Su, Riner. Su. Interior Casa Gran, renacentista. Monestir Miracle, Riner. Església de Torrdenagó, Llobera. Preromànica. Monestir Pinós, gòtic. Torre Sant Just d'Ardevol. Romànic. Sant Miquel de Pinós, romànic. Monestir del Miracle, Riner. Tardor al Monestir. Castell de Solsona. Olius. Solsona. Torre de les hores, Plaça del Ruc. Solsona.

Annunciazione tra i santi Ansano e Margherita Simone Martini, 1333 Galeria Uffici Florencia Romànic. MNAC/ Barcelona. Detall.

Entre 1.979 vaig estar elegit en tres ocasions regidor del Ajuntament de Gavà, el primer cop per el PSUC i després per el PSC. Cultura, Ensenyament, Acció Social i Joventut van estar les àrees en les que normalment em vaig moure. Presentació Premis Literaris Jacme March. Fira d'Espàrrecs. Homenatge a Josep Tarradellas. Conferencia de Manuel Campo Vidal. Presa de posició. Al fons a la meva esquerra un jove periodiste: Joaquim Balsera, avui alcalde de Gavà. Ple de l'Ajuntament.

Veure despertar Barcelona als anys 60 és un dels més entranyables records que conservo. L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos i van perdre la vida pel camí. Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues del matí. Veníem al mig del carrer, si  plovia tocava  mollar -se , si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els diaris "La Vanguardia" "El Mundo  Deportivo ", després sortien els homes al treball, finalment els

I va fugir del front, va fugir d'aquella guerra que no creia seva... Uns mesos perdut per els boscos i les muntanyes, alimentant-se del que podia agafar, amagat, brut amb la vergonya de ser un desertor. Al final d'amagat torna a casa prim, brut i demacrat. Va ser la aparició d'un mort. Tothom el donava per desaparegut, tothom creia que havia mort. Lògicament mai es parlava de qui fugia de la linea de combat. I va seguir amagat a la seva pròpia casa, una denuncia i anava directa al escamot de afusellament. Al final la seva esposa va parlar amb un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, era Joan Altès el seu germà. I el Pepet un altre vagada cap el forn, aquest cop camí d'un camp de concentració al Camp de Tarragona. I va arribar la Batalla del Ebre, el general Líster necessitava de tothom i el van lliurar a canvi de tornar a la lluita. El meu avi sabia bé quin destí l'esperava, ells serien "carn de canó " i la mort la tenien assegurada. Poc abans d

Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe als 8 anys, pare als divuit, denunciat per el seu propi pare, reclutat al 37, al camp de concentració el 38 i al 39, la "Guineu", la trombo, l'angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tants sols un cop va veure com la sort l' acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo"i es va lliurar de anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 34 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit i malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ells tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu mon. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxidat, una cartutxera envellida i dues bales i cap el front de Lleida. Allà el desordre, la brutícia, la alimentació