L’absència de dades sobre quantes
lesbianes van ser represaliades per la seva homosexualitat a l'Alemanya Nazi,
ha portat a molts historiadors a negar aquesta repressió. Falç. En aquest
article m’aproparé a la seva realitat des de 1890 a 1945. (Publicat a la revista INFOGAI nº 203)
En l'Alemanya de
finals del segle XIX el lesbianisme o l’homosexualitat femenina no estava
tipificada com a delicte. Possiblement era a causa del paper subordinat que
tenien les dones en la societat germànica. No obstant això la legislació
prohibia a les dones unir-se a les organitzacions polítiques. Això va afavorir
el fet que les lesbianes s'unissin al moviment d’emancipació homosexual alemany
a 1890.
El 1908 aquesta prohibició es va aixecar, però llavors els polítics conservadors
van tractar d’ampliar el cèlebre article 175 a les dones, prohibint també les seves
relacions homosexuals. Aquest fet provoca l'aparició de la primera revista
lèsbica alemanya: "Die Freundin" .
Després de la Primera
Guerra Mundial, amb la República de Weimar, es va conèixer una etapa de
liberalització general dels costums sexuals, van ser uns anys de gran obertura
i respecte cap a l'homosexualitat. A "die Freundin" es va unir una altra revista
lesbiana Frauenliebe (Dona Amor).
Van aparèixer clubs com el "Dorian Gray"
i "La flauta màgica Dance Palace", associacions, locals, etc. La
visibilitat lèsbica al Berlín dels anys 20 va ser molt important.
El 1928 va començar la repressió. L'absència de dones lesbianes que
visibilitzessin aquesta repressió, al costat del fet que importants lesbianes
com
Leni Riefenstahl, fossin la imatge d'un règim que va
voler aniquilar qualsevol vestigi que trenqués amb la més estricta
hetero-normalitat, va donar una imatge que no era
real. La policia va prohibir les revistes lèsbiques, per a la "protecció
de les joves" establerta per
la
Llei de Publicacions obscenes. Així i tot es va poder rodar
el film "Dones en uniforme" una obra de culte del cinema lèsbic.
Després
va arribar la repressió nazi. Els nazis
consideraven a les dones com a éssers subordinats, sobretot en matèria sexual,
un complement pels homes. La seva funció era servir-los i donar-los plaer i
fills. Molts nazis eren incapaços de distingir entre les dones la
diferència entre l'amistat o l'amor lèsbic. Finalment, els nazis van desestimar
el lesbianisme com un problema d'Estat, però el que van denominar
"masculinització femenina" va ser perseguida especialment entre
aquelles dones que no eren afins al règim nazi.
"Quan la persecució contra els gais
es va intensificar, després de l'assassinat d'Ernst Röhm (el cap de les SA, homosexual),
es va debatre si el Paràgraf 175 havia d'aplicar-se també contra les lesbianes.
Finalment es va decidir que no s'aplicaria, però bàsicament perquè el veien poc
pràctic: la ideologia que imposava un comportament viril als homes i un altre
fràgil i emocional a les dones feia que entre aquestes fossin comuns i
acceptats els gestos d'afecte, fins i tot de contacte corporal, de manera que
seria molt difícil identificar quins actes constituïen un crim i quins no. " (1)
 |
| Dones al camp de Ravensbrück |
Malgrat tot, les lesbianes van ser també
perseguides, les seves revistes tancades, els seus locals clausurats. Se les consideraven asocials i
de ser detingudes també se les enviava a camps de concentració. Moltes van
haver d'optar per matrimonis de conveniència per evitar mals majors. En
optar per un perfil poc visible van evitar persecucions sistemàtiques
contra elles, vivint una vida aliena a elles o acabant en camps de concentració
com Ravensbrück, prop de Berlín.
Les lesbianes que eren visibles les empresonaven com asocials, boges o
prostitutes, eren enviades al camp destinat a dones joves i nenes de
Ravensbrück. Un camp pel qual van passar prop de 150.000 dones, entre elles la
catalana Neus Català. Les deportades procedien de més de 40 països. Desenes de
milers van ser assassinades, van morir de fam, de malalties o d'experiments
mèdics. A la fi de 1944 les SS van instal·lar una cambra de gas, on van morir
asfixiades amb gas entre 5.000 i 6.000 presoneres i presoners (encara que pocs,
també van arribar alguns homes, especialment nens). S'estimen les víctimes en
almenys 92.000 persones.
 |
| Neus Català a Ravensbrück |
Sarah Helm (2) explica la
vida de moltes d'aquestes dones. Entre les històries que ens explica hi ha
el de Elli Smula treballadora de la xarxa de tramvies
de berlín. La seva empresa la va
acusar la Gestapo
per tenir relacions sexuals amb altres companyes de treball. El 1940 la van
detenir i enviada a Ravensbrück, oficialment va ser detinguda com
"presonera política" al costat de la paraula lesbiana. 3 anys després
moria "de sobte" en aquest camp de concentració. Martha van Och-Soboll (1910-2001),
també enviada a Ravensbrück, va declarar després de la guerra que Elli Smula havia
mort en 1942 d'una injecció de la metge del camp, Herta Oberheuser.
Mary Pünjer, Henny
Schermann, Rosa Jochmann... són noms de lesbianes que van acabar al camp i mai
van sortir.
 |
| Sarah Helm |
Existeixen informes de casos individuals
de lesbianes que van ser segrestades i portades a prostíbuls en els camps
d’extermini. Encara avui és impossible saber quants casos hi va haver. Les
dones homosexuals, igual que els homes, no van ser reconegudes com a
víctimes de l'holocaust i van seguir sent proscrites i perseguides fins
a 1973.
(1) A 70
años de Auschwitz: las lesbianas bajo el nazismo. María Luisa Peralta. Web
marcha.org.ar.
(2) Ravensbruck:
Life and Death in Hitler's Concentration Camp for Women. Sarah Helm.
Anchos Ed. 2016.
