dimecres, 26 d’abril de 2017

RUTES PER L'ENTORN DEL RIPOLLÈS

Diverses rutes per l'entorn de Ripoll i el Ripollès, publicades a aquest blog o a la meva pàgina de facebook. 



PUJADA AL SANTUARI DE MONTGRONY


La ruta pot ser circular, si bé la baixada pel dolmen de la Pardinella no està molt ben indicada. 10 km, un desnivell de 500 metres. Lloc vinculat al mític Comte Arnau.




LA RUTA DEL FERRO, RIPOLL - SANT JOAN DE LES ABADESSES.



Entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses podem seguir la via verda, es tracta d'un antic traçat de ferrocarril que s'han reconvertit en camí per a excursionistes i ciclistes.




BEGET-ROCABRUNA-BEGET



Una ruta d'uns 13 km, amb un desnivell acumulat de més de 500 metres. Corre entre els límits de l'Alta Garrotxa, el Ripollès i França amb un notable desnivell. 





QUERALBS- NÚRIA

Una pujada amb un desnivell de uns 1200 metres, la ruta és de uns 7 quilòmetres i es pot tornar amb el cremallera. 








RIBES DE FRESER - FUSTANYÀ


Ruta paral·lela al riu Freser. Una pujada moderada amb un desnivell de més de mil metres. Uns 5 quilòmetres. 
 









divendres, 7 d’abril de 2017

ROMÀNIC I GÒTIC A LA MÀ ESQUERRA. I PART

Recull de pintures publicades a la meva pàgina de facebook, Amb la informació compartida.  


1402, Ramon de Mur. Retaule de Guimerà. Crist als Llimbs



S. VII Verge amb el nen, Monestir de Santa Catalina, al Sinaí.




Pintura realitzada mitjançant la tècnica de l'encàustica caracteritzada per l'ús de la cera com a aglutinant dels pigments




Segle X Beatus de la Seu d'Urgell. Detall de la Presa de Jerusalem per Nabucodonosor-



Cap a l'any 786 l'abat del monestir de San Martín de Liébana -Santander- conegut pel nom de Beat va escriure un comentari a l'Apocalipsi. A partir del segle X, d'aquesta obra, se'n van fer còpies amb moltes miniatures o gravats, que són els Beatus que van ser difosos per monestirs i catedrals durant tota l'Edat Mitjana. D'entre la vintena d'aquests còdexs, anomenats "Beatus", que encara resten escampats pel món, un dels exemplars més bells i complets és el Beatus de la Seu d'Urgell.



1150 Taula lateral d’altar. Anunciació, Visitació, Naixement i Epifania
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona



Procedència: Església de Sant Andreu, Sagàs (el Berguedà). Obra mestra del romànic, detall:




Pintures murals del castell d’ Alcanyiz (del segon quart del segle XIV)



Representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya.


S. XV Retaule de Santa Úrsula (detall) Mestre de les Figures Anèmiques Església de Sant Miquel de Cardona.


El retaule mostra tot un seguit de situacions en els que les dones són les protagonistes, utilitzant com a pretext la història de Santa Úrsula. 


XIV Còdex Manesse. Biblioteca de l'Universitat de Heidelberg.


Va ser copiat i il·lustrat entre 1305 i 1340 a Zúrich. El contingut del manuscrit, del segle XIII, és un recull de poemes i cançons d’amor trobadoresc alemany. Aquest còdex va ser dedicat a Winceslau II, rei de Bohèmia. Totes les imatges: https://commons.wikimedia.org/wiki/Codex_Manesse


1443 Mare de Déu dels Consellers, Lluís Dalmau. MNAC



1431 el rei Alfons el Magnànim va enviar el seu pintor oficial, el valencià Lluís Dalmau, a Flandes. Allà va conèixer de primera mà el nou llenguatge artístic, i l'obra del pintor Jan van Eyck . El 1443, Dalmau va rebre l'encàrrec de pintar aquest retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. En el context català aquesta obra va ser profundament innovadora pel seu format, per la seva execució tècnica, ja que va ser pintada a l'oli, i per l'eficàcia il·lusionista d'un espai figuratiu en el qual els cinc consellers d'aquell any, retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants.


1453 Retaule de Sant Cosme i Damià (detall) . Catedral de Barcelona. Taller de Bernat Martorell. 


L'obra va ser sufragada per Sança Ximenis de Cabrera qui va encarregar la que capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Curiosament al final van aparèixer aquests dos sants metges considerants germans de fe i que mil anys després de la seva mort se'ls va considerar també germans de sang. Pot tenir a veure què eren dels sants invocats amb els pactes d'agermanament medievals que Boswell va definir com a bodes de la semblança. Més info: http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/los-santos-cosme-y-damian-en-barcelona.html  


1460 Retaule dels sants Abdó i Senén (detall central). Jaume Huguet. Església de Sant Pere de Terrassa.


Més imatges de la Seu d'Egara:
https://www.facebook.com/leopold.estape/media_set?set=a.4455742034305.184061.1312206437&type=3  
Dins del retaule també està Cosme i Damià, dels grups de sant germans de fe que el segle XIII es va decidir que eren germans de sang.



1464 Retaule del Conestable, L'Epifania, taula central, Jaume Huguet. 
Capella de Santa Àgata de Barcelona.



El retaule es conserva a la capella. Va ser realitzat per Jaume Huguet. Va ser un encàrrec de Pere el Conestable de Portugal quan va ser nomenat rei d'Aragó i comte de Barcelona (1464-1466) dins del període de la guerra civil catalana. Més informació:http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/la-historia-del-rei-que-va-voler-servir.html



1465 Domenico di Michelino: Dante al regne d'ultratomba . Catedral de Santa Maria del Fiore, Florencia:



Dante celebra la seva "Divina comèdia" entre la seva estimada ciutat de Florència i els regnes de la seva vida futura imaginada en aquest fresc trobat al Duomo de Florència. La ciutat està tancada a Dante en aquest fresc, com ho va ser en vida quan va ser exiliat el 1301,  Mai va poder tornar a casa seva. Tampoc mai va poder veure la cèlebre cúpula de Santa Maria del Fiore, a la seva mort encara no s'havien iniciat les obres.


1470 Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris Bibliothèque Nationale, Paris.



Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, trobada al blog LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: http://elspotolsmistics.blogspot.com.es/2016/12/endimoniades.html

dijous, 6 d’abril de 2017

LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa. En aquesta entrada m'aproparé a algunes de les històries que se li atribueixen.





Paca Marquès López (Raquel Meller) va créixer entre les monges clarisses a França i la seva família al Poble Sec de Barcelona. Va debutar el 1908 al saló La Gran Penya. El seu èxit li va arribar a partir de 1911 quan va estrenar els seus èxits La Violetera o el Reliquiari. En aquesta època opta pel seu nom artístic, el pronunciava amb un cert accent alemany que va ajudar a crear la llegenda de la seva militància germanòfila, llegenda que ella mateixa va alimentar sempre.





Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys (per ampliar informació cliqueu text ressaltat). Ell era "un fill de la bohèmia, era un fill dels carrers, de l'enllumenat de gas, de les putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". A Enrique se l'havia relacionat amb la mateixa Mata Hari, de manera que la llegenda d'una dona espia va assenyalar més tard a la mateixa Raquel.

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier. Durant la Guerra Civil d'Espanya i la Segona Guerra Mundial va marxar a l'Argentina. Després va tornar a Barcelona on es va casar per segona vegada amb l'empresari francès Demon Sayac, van viure sempre separats.







Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va 

dedicar una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita:



Diuen que quan interpretava la cançó Nena, de Joaquín Zamacois, mentre cantava:
"Nena...Que mi vida llenas de ilusión. //Deja que ponga //con embeleso //junto a tus labios //la llama divina de un beso",", mirava fixament a alguna noia fruit dels seus desitjos.



Una altra anècdota la relaciona amb Alfons XIII. Sembla que aquest monarca, famós per la seva vida llicenciosa, la va convidar a les seves estances. Raquel, com abans ja va fer Pilar Alonso, va declinar la invitació: "Si em vol veure que vingui al teatre a escoltar-me". La notícia va transcendir i el monarca, amb la reina, va anar a veure la seva actuació al teatre. Després un ram de flors seu va arribar al camerino acabant així l'incident.

El 1930 Chaplin li va oferir interpretar "Llums de la ciutat", a partir del tema que ella va popularitzar: La violetera. Sembla que ella ho va menysprear: "el teu art és molt inferior al meu", així Raquel va quedar fora d'un dels millors films de la història del cinema. Chaplin va utilitzar la cèlebre cançó sense permís.




El cubà Hernández Catá va escriure sobre ella 
(1): “He aquí una mujer menuda y terrible. Ojos de mar, carne traslúcida que deja entrever en cada momento la luz del alma, movilidad suave de gestos y casi de facciones por la cual se transforma en muchas mujeres, en todas las mujeres; en la mujer eterno vampiro y meta eterna del anhelo viril…”

A Barcelona estava barallada amb totes les cupletistes. A les que cantaven en català les acusava d'antiespanyoles, a la resta les menyspreava. Se li atribueix un anticatalanisme militant, monàrquica capaç de deixar plantat al rei, catòlica que es va casar pel civil i en dues ocasions, espia dels uns i els altres ... El seu caràcter tan altiu li va comportar grans enemistats i moltes llegendes per desacreditar-la. La veritat és que finalitzada la guerra va tornar a Barcelona on va viure fins a la seva mort el 1962. El seu enterrament va ser multitudinari.


Raquel a les Rambles de Barcelona. 


Sempre que organitzo una ruta per la zona m'acosto a la seva estàtua davant del Teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Explico alguna de les seves múltiples anècdotes, llegeixo alguna de les seves lletres i expresso la meva admiració. En les dues últimes ocasions he preguntat quantes persones la coneixien, ningú la coneix. 





(1)  http://laplacenta.clandestinodeactores.com/por-los-ojos-de-raquel-meller/


dijous, 30 de març de 2017

BREU HISTÒRIA DEL TRANSVESTISME (II PART)

A la primera part us  vaig parlar del Chevalier d'Eon. Ell va donar nom al transvestisme fins inicis del segle XX, conegut amb el nom  "eonisme". Aquí la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/01/breu-historia-del-transvestisme-i-part.html
(Publicat a Infogai, març 2017)

Café Italià, Barcelona 1911

Normalment coneixem la història d'homes que van interpretar papers femenins. El cas de Charlotte Cushman (1816-1876) és diferent. Va ser una de les més famoses actrius de l'escena americana i britànica del segle XIX. Va interpretar tant personatges masculins com femenins i va estimar amb totes les seves forces a altres dones, especialment a l'escultora Emma Stebbins. Un dels seus treballs més aplaudits va ser el personatge masculí de Romeu i Julieta:

Malgrat les dures lleis contra el transvestisme, que prohibien la presència de dones en l'exèrcit americà, moltes dones s’hi van enrolar transvestides. Va ser el cas de Deborah Sampson que va servir en l'Exèrcit Continental amb el nom de Robert Shurtlieff. Abans ja havia estat processada i condemnada per haver tingut relacions amb altres dones, adoptant l'aparença masculina.

Calamity Jane (1852-1903) va ser una exploradora nord-americana. Òrfena i germana major de 6 germans, des de petita va assumir el paper de pare de família. En 1870 va optar per fer-se exploradora, vestint com a home i comportant-se com a tal. Va tenir una vida plena d'aventures, fantasies i falsedats. No se li coneixen amants masculins, ella va insinuar haver "conegut" al general Custer o a Wild Bill Hickok però no hi ha cap evidència d'això.




A finals del segle XIX les artistes dels espectacles de varietés estaven mal considerades socialment, se les associava al "mal viure" i la prostitució. L'arribada del transformista italià Leopoldo Fregoli a Barcelona i Madrid va fer canviar el món de l'espectacle de varietats.. En poc temps els espectacles amb transvestits van, especialment a Barcelona. Aquests artistes van ser generalment ben considerats fins a 1933 en què el govern conservador de la república el va definir com una manifestació immoral de l'art. La prohibició es va aixecar fins l'arribada de la dictadura que ho va prohibir definitivament fins a finals dels anys 60. Molts actors van morir a la indigència.



En 1010 Magnus Hirschfeld crea el terme "transvestisme" com a propi de persones que voluntàriament utilitzaven vestimentes socialment assignades al sexe oposat. Ell mateix apareix amb roba femenina amb altres membres del seu Comitè Científic al "Anuari pels estats sexuals intermedis." Per primer cop es va diferenciar entre transvestisme i transsexualitat.

Chicago va aprovar una llei contra el transvestisme en 1851 que va estar vigent durant més de cent anys. Lleis similars van ser elaborades en diverses ciutats americanes durant el segle XIX. En 1943 Jackie Bross (Evelyn oficialment) va ser detingut per la policia amb un "vestimenta masculina" i un "un tall de cabells viril." Va ser detingut al costat de Catherine Barscz també amb vestimenta "inadequada". El seu judici i condemna va fer reflexionar i canviar les lleis de moltes ciutats.

A la part baixa de Barcelona van créixer locals amb una important presència de transvestits. El Cafè Italiano, la Criolla Cal Sagristà. Un dels més coneguts personatges d'aquest món va ser en Lluís Serracant, "Flor de Otoño", advocat de dia i cantant de cuplets transvestit de nit. Jean Genet explica com aquests locals obligaven a transvestir-se a aquells homes que anaven a lligar amb altres homes. Ell les anomenava com les Carolines, i va explicar el que va poder ser la primera revolta LGTB de la història contra una bomba llançada a uns urinaris prop de les Drassanes. (1)



A la fi dels 60 en diversos locals de Barcelona van tornar a aparèixer artistes transformistes. Madame Arthur va ser la pionera, el seu èxit va ser enorme. Va tenir el reconeixement del franquisme que li va donar la medalla al mèrit al treball, però no es va deslliurar de la pressió policial. Un altre transformista de gran èxit va ser Paco Espanya, va guanyar molts diners, però va acabar a la indigència. 

Durant segles homes i dones han transgredit les normes socials de vestimenta. I ho fan fet per molts motius,  per necessitat, per fugir de situacions adverses,  per plena identitat i també per activisme. La transgressió contra la heteronormalitat no sempre ha estat socialment acceptada.


(1) Diari del lladre. Jean Genet, Edicions 62. 

diumenge, 26 de març de 2017

DONES QUE VAN DEIXAR EMPREMTA. III PART.

Dones que han lluitat per ser lliures o que no han volgut viure sota el domini d'una altre persona. Dones ignorades pels historiadors pel simple fet de ser dones, malgrat haver jugat un paper molt important al seu temps.

Isabel Tudor, Levina Teerlinc


Per accedir a la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-i-part.html
Per accedir a la segona part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-ii-part.html

Aquí os mostraré diversos exemples anteriors a que es creés el terme "feminisme" i publicats a la meva pàgina de Facebook. Ara a partir del segle XV. 


CATERINA SFORZA  LA "LLEONA DE LA ROMANYA". 


Caterina Sforza (1463 - 1509), fou una filla il·legítima de Galeazzo Maria Sforza (duc de Milà) i de Lucrecia Landriani, va ser comtessa d'Imola i Forlì i una de les dones més famoses del seu temps. Va ser coneguda com la lleona (vampiressa, diablessa) de la Romanya, o la "virago cruelissima".
Més informació:https://historiaenfemenino.wordpress.com/2011/04/12/caterina-sforza/



Va rebre una refinada educació a casa del seu pare, la van casar amb un "nebot" (eufemisme que significava fill) de Sixto IV. Per aquest matrimoni es va convertir en Senyora d'Imola.

Després de la mort de Sixt IV, Caterina -embarassada de set mesos- va donar mostres del seu esperit aguerrit per defensar el seu patrimoni territorial. Va prendre el Castell Sant'Angelo per justificar el seu dret sobre Imola davant el nepotisme del nou Papa. Amb aquesta acció va assegurar el seu domini sobre Imola, i el nou pontífex, Innocenci VIII, li va concedir la plaça de Forli.

En 1488 el seu espòs va ser assassinat en un complot, segurament organitzat per ella mateixa. Després d'un intent de segrest i gràcies a la seva sang freda va aconseguir que es reconegués al seu fill primogènit Octavio Riario com a nou senyor de les heretats. Abans va haver d'aquarterar-se en un castell per enfrontar l'atac dels aliats del seu marit. Caterina, sembla ser, des de la muralla del castell es va aixecar les faldilles i assenyalant els seus genitals els va cridar: «Ho amb m'ho strumento per Farne degli altri!» («Tinc l'instrument per fer d'altres!»). Amb aquest gest, es diu, va sorprendre els assaltants, que van aixecar el setge.

En els anys següents, la bella vídua va gaudir de fogosos amants. El seu favorit, Giacomo Lleig, de 19 anys o Giovanni de Mèdici, conegut com il Popolano, un atractiu noble florentí. Les seves noces amb aquest va significar la guerra amb els Borja. Cèsar Borja va arribar a atrapar-la i tancar-la en pèssimes condicions.

Després de recuperar la llibertat va veure com els seus territoris havien estat ocupades per la família Orsini, després d'això es va tancar en un convent a Florència on va morir.

Va ser una dona renaixentista, va donar suport a Leonardo da Vinci, es creu que ella va ser una de les tres gràcies de Botticelli o fins i tot la part superior de la Mona Lisa.

LUCRÈCIA BORJA. 

Pocs personatges històrics mereixen la meva admiració com ho és Lucrècia Borja (1480-1519). Els historiadors li han posat els pitjors dels adjectius imaginables. Certament va ser una dona molt infeliç, però també una persona culta, intel·ligent, sensible i una política que va ser estimada pel seu poble al final dels seus dies. 
Més informació: https://historiaenfemenino.wordpress.com/2010/05/27/lucrecia-borgia/ 




Va ser filla de Roderic Llançol de Borja, després Alexandre VI, i va servir de moneda de canvi en les unions que la seva família preparava. Una cosa sempre m'ha cridat l'atenció, aquest va ser l'únic Papa que va tenir fills, a la resta els historiadors els hi diuen nebots. El regnat dels Borja a Roma no va ser diferent de la d'altres Papes del seu temps, però ells eren estrangers.

El desembre de 1501 s'acordà el tercer matrimoni de Lucrècia amb l'hereu del ducat de Ferrara, Alfons I d'Este. Amb ell va tenir 6 fills. A Ferrara s'envoltà d'un grup d'artistes i intel·lectuals. Les cròniques de la ciutat parlen d'una dona estimada i respectada pel seu poble, que acompanyava al seu espòs com a lloctinent al camp de batalla.

Amb la caiguda en desgràcia de la seva família, ella va intercedir per millorar les condicions en les quals vivia el seu germà César, infructuosament. Va morir amb 39 anys, en les complicacions d'un nou part.

La desgràcia personal de Lucrècia Borja va transcendir la seva vida mortal, ja que encara avui, gairebé cinc-cents anys després de la seva mort, se segueix vinculant la seva figura a enverinaments i instigacions polítiques. Res més lluny de la realitat. El seu més gran pecat: ser dona, estrangera i culta a un món d'homes.



LUCREZIA MARINELLI, (1571-1653) "La noblesa i excel·lència de les dones"


Va ser una humanista veneciana, defensora dels drets de les dones en plena Edat Moderna. Va reivindicar el seu accés al saber i va criticar la tradició que considerava a les dones inferiors.

Lucrezia Marinella va conrear diferents gèneres i va centrar part de la seva obra a defensar les dones en un món en el qual se les intentava relegar una vegada darrere l'altra de l'esfera pública, de la ciència, de les arts ... Novel·les, poesies o assajos van ser les eines de Lucrezia per enaltir les virtuts femenines i advocar per un món en el qual les dones tinguessin accés a les mateixes activitats que els homes.

La seva obra més coneguda va aparèixer en 1601. "De la noblesa i excel·lència de les dones" neix com a resposta a l'obra de Giuseppe Passi, Els defectes de les dones.

En les seves últimes obres es va retractar i va defensar la reclusió de les dones, ja que era "la voluntat de déu que la dona es dediqués a les funcions domèstiques".
AMINA DEL PAIS HAUSA (Segle XVI)

Des dels segles X i XI, els hausses van ser governats per les Habees o reines Kufuru, en l'actual Nigèria. La més cèlebre va ser Amina, filla gran de la Reina Bakwa Turunku. Ella es creu que va governar l'imperi Hausa entre els anys 1536 i 1589, va ampliar els límits del seu Estat fins a la costa Atlàntica, va fundar diverses ciutats i va dirigir personalment un exèrcit de 20,000 soldats.



En 1536, va fundar el Regne de Zazzau en 1536 des del qual aconseguiria el control de tot el territori Hausa i posant sota la seva administració a altres pobles, com les terres Nupe i Igala o Idah, aquests últims pertanyents fins llavors a un dels regnes Yoruba., el territori dels Kano, pertanyent als Fulani.

Es va fer famosa la seva estratègia militar basada a aixecar campaments fortificats, que un cop dominada la regió es convertien en importants ciutats emmurallades. És el cas de l'actual ciutat de Zaria, que porta el nom de la germana menor, Zariya.

Coneixem la seva realitat gràcies a la rica tradició oral de la zona, aquestes parlen d'Amina com una guerrera ferotge. Ella es va negar a casar-se per la por de perdre el poder. Es deia que prenia un amant d'entre les persones conquistades després de cada batalla, al qual matava o castrava en el matí següent a la seva nit junts.

Més informació:
 https://translate.google.es/translate?hl=es&sl=en&u=https%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FAmina&prev=search

SOFONISBA ANGUISSOLA           


Per imposició legal les dones estaven fora de les arts visuals, malgrat tot ella va sortir a la llum i va obrir les portes a moltes altres dones.

Autorretrato1556, Museu Lancut, Polonia

Moltes de les seves obres es van atribuir a altres autors, com el Greco o a Juan Pantoja de la Cruz (retrat de Felipe II de Castilla)

El seu retrat de la reina Isabel de Valois va ser el retrat més copiat a Espanya. Entre aquests copistes s'inclouen molts dels millors artistes del moment, entre ells Rubens.

Se li adjudica un important paper com a baula entre el retrat italià i l'espanyol al segle XVI. La seva trajectòria va resultar un precedent per a diverses dones artistes que havien estat excloses de l'ensenyament acadèmic, de gremis i tallers i del mecenatge papal, però que sí que van trobar suport en les corts europees en els
segles posteriors.



 MILADY LUCY HAY  


Va inspirar el personatge de Milady de Winters a la novel·la Els tres mosqueters de l'Alexandre Dumas. Van exagerar les seves maldats per fer-la una de les dones mes "dolentes" de la història, i al cine la va representar Lana Turner, per si fos poc. Del poc cert era el nom de Milady, era anglesa, i també que fos espia. La resta poc a veure.

Informació completa: https://historiaenfemenino.wordpress.com/2011/10/29/lucy-hay/

Retrat de sir Anthony van Dyck


Era filla d'Henry Percy un dels nobles més rics de la cort que va ser fet presoner a la Torre de Londres, suposadament per haver participat en una conspiració per volar al Parlament, en temps de la reina Elisabet Tudor.

Així Lucy va viure ja des de jove les intrigues que es gestaven en la Cort. Casada amb un vidu 19 anys més gran que ella, sir James Hay, noble al qual James I s'havia portat d'Escòcia com un dels seus nombrosos favorits (amants). Les intrigues contra el totpoderós duc de Buckingham, George Villiers, l'últim i el més poderós dels favorits i amants del rei Stuart, a qui consideraven un perillós rival.

Va ser per això que Lucy va acabar treballant a les ordres del cardenal Richelieu de França, però ni va morir, ni es va acabar aquí la seva historia. Les intrigues van continuar al llarg de tota la seva llarga vida. Es va fer amant, al mateix temps, de Thomas Wentworth, comte de Strafford, i del seu màxim oponent polític, John Pym, traficant amb informació entre un i altre durant diversos anys, instigant i enterbolint les ja de per si tenses relacions entre els dos partits.

En 1647, la comtessa va unir el seu destí al partit purità als que va proporcionar copioses sumes de diners, arribant a empenyorar joies personals per finançar el que desembocaria en la Guerra Civil Anglesa, l'execució de Carles I i l'arribada al poder de Cromwell. Lucy es va posar al servei del rei, exercint d'intermediària entre el sobirà i els parlamentaris. En 1649 Cromwell va ordenar la seva detenció i Lucy, acusada d'espionatge i conspiració va ser tancada en la Torre de Londres . Però fins i tot des de la presó, va mantenir una llarga correspondència xifrada amb el nou rei, Carles II, que havia fugit a l'exili després de l'execució del seu pare, conspirant fins a l'últim moment per facilitar el seu retorn i la caiguda de Cromwell.

Lucy va morir en llibertat, víctima d'una apoplexia, el 5 de novembre de 1660, tenia 61 anys. De vegades la realitat és encara més fascinant que la ficció, aquest és un cas evident.

divendres, 24 de març de 2017

VILADECANS-SANT RAMON-SANT BOI DE LLOBREGAT

Una ruta senzilla, un desnivell proper als 200 metres i uns 9 quilometres. Inici i final de la ruta estan connectats per un bon servei de bus, entre dins la zona de la T-10.



Podeu trobar la ruta a wikiloc: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=14366355

Iniciarem el recorregut a la Torre Roja de Viladecans, edifici del segle XIII restaurat el segle XIX.



Recomano una ullada al nucli antic de Viladecans, amb els seus edificis de pedra vermella (gres). Especialment la Torré del Baró del segle XIII o la seu de l'Ajuntament. 




Darrere la Torre i seguint en línia recta, els camins ens aniran pujant cap a l'ermita, amb trams àrids i altres arbrats. Al final podem trobar escales o zones amb banc per descansar. També miradors sobre la zona de ponent del delta del Llobregat. 









L'Ermita de Sant Ramon es troba a uns 280 metres sobre el nivell del mar. És una ermita d'inspiració neoromànica. Al costat de l'Ermita es troba, també, un Centre d'Interpretació del Paisatge, que vol fer partícip el visitant amb una mostra interactiva i una maqueta gegant del que es pot contemplar des de l'ermita.



Les vistes sobre Barcelona i tot el Baix Llobregat són espectaculars.



Sant Climent de Llobregat. 


Un camí molt ben indicat ens portarà de baixada fins a Sant Boi de Llobregat. Al costat de l'estació dels FFCC trobarem la parada de bus que ens portarà de retorn a l'origen, Abans podem donar un tom pels nucli antic, visitar el museu o l'església de Sant Baldiri on està la tomba de Rafael Casanova.






RUTES PER L'ENTORN DEL RIPOLLÈS

Diverses rutes per l'entorn de Ripoll i el  Ripollès, publicades a aquest blog o a la meva pàgina de facebook.  PUJADA AL SANTUAR...