dijous, 20 de setembre de 2018

MARIA PÉREZ, JOGLAR, SOLDADERA I LLIURE.

Maria Pérez, "la Balteira" va ser una dona rebel del segle XIII. En un món d'homes, moltes dones van sobresortir i mostrar la seva intel·ligència, malgrat l'oblit misogin dels historiadors, que incomprensiblement les han oblidades.

Unha das miniaturas do Cancioneiro da Ajuda onde se ve unha soldadeira danzando e tocando o pandeiro


Expliquen que podia fer  les majors proeses "capaç de robar-li la mà al més murri de l'hampa medieval" (1) o sobresortir entre les dones joglars de la Cort d'Alfons X el Savi. Maria cobrava la seva soldada, salari, per entretenir cortesans amb poder i analfabets davant d'una dona que sàvia llegir, escriure i compondre poemes i cançons.

La realitat artística de la joglaria femenina segurament va ser molt més complexa
de tot el que deixen traslluir les reconstruccions fetes durant segles des d'una perspectiva predominantment masculina i sempre molt misògina. (2) Molts historiadors durant segles van classificar a les soldaderes com a prostitutes, sense cap rigor. Però no podem oblidar que "a una Edat Mitjana androcèntrica i reconstruïda tradicionalment des d'una perspectiva masculina, hi va haver dones que van exercir els mateixos oficis que els homes. Tal és el cas de la joglaria, ofici que no desembocava necessàriament en la prostitució." (2)

La Maria que ens ha arribat a nosaltres ens mostra una dona lliure, era hidalga i va optar per una vida independent, en temps on el masculí s'imposava. Però es va emancipar, i va imposar caràcter i drets als que van conviure amb ella.

Una cançó de la seva època, suposadament escrita per Alfonso X, mostra com manava sobre la seva parella:

Se ben queredes fazer,
de tal midida devedes a colher,
assi e non mear, per nulha maneira.
E disse: -Esta é a madeira certeira,
e, de mais, nona dei eu a vos sinlheira;
e pois que s' en compasso á de meter,
atan longa deve toda de ser,
que vaa per antr'as pernas da'scaleira. (. . .)
E diss': -Esta é a midida d'Espanha,
ca non de Lombardía nen d'Alamanha;
e por que é grossa, non vos seja mal,
ca delgada pera greta ren non val  (1)



Maria va aparèixer per la cort en temps de Fernando III, encara que va brillar en l'època del seu successor. Un temps en el qual la llengua gallega encara era important en la cort lleonesa-castellana. Va pagar el seu dot als monjos cistercencs, a canvi de renda vitalícia i dret a ser enterrada al Monestir. A canvi oferia "contribucions en espècie"; segons Menendez Pidal entre aquests serveis no es descartaven els carnals. Cal recordar que fins a mitjans del segle XIV, aquest tipus de "contribucions" van ser legals. Se cita també que va viatjar amb els creuats a Terra Santa, però no pot afirmar-se. Però si sembla cert que va acompanyar a les tropes del rei Alfons X, arribant a realitzar tasques diplomàtiques amb els regnes Taifes.



Els darrers anys de la seva vida els va passar a la seva Galícia, on va lamentar l'únic pecat de la seva vida: ser vella. Fins a l'últim dia de la seva vida va estar ben acompanyat d'un frare a sou que la defensava del diable.


(2) Mujeres y juglaría en la edad media hispánica: algunos aspectos. Donatella Siviero Università di Messina 

dimecres, 5 de setembre de 2018

EL DIA QUE ELS REIS EM VAN PORTAR EL PONT DEL RIU KWAI

El 13 d'octubre de 1957 s'estrenava a Barcelona el film de David Lean, dos anys després els reis em portarien un regal que mai oblidaria.




Crec recordar que el film es va estrenar al cine Aribau (1), va ser un gran èxit i va popularitzar la seva bso basada en la marxa del Colonel Bogey, escrita per Kenneth J. Alford per a la Primera Guerra mundial. L'èxit també es va reflectir en el món de les joguines, encara que era temps de restriccions polítiques i econòmiques.


I és així com els reis de 1960 em van fer arribar el pont, darrere hi havia un gran esforç de ses majestats els meus pares, en un any molt difícil. La meva mare no estava gens bé, estava al llit i els reis van haver de fer un sobreesforç. La vida de la dona a pagès, si no era la mestressa, era molt dura i complicada.

La meva mare, la Carmeta, havia d'anar dos dies al camp, dos més a vendre al Born, a més de cuidar de tots nosaltres (el meu germà, el meu pare i jo) que a casa ajudàvem més aviat gens. Per si no n'hi hagués prou la nostra era una casa de pagès, amb gossos, gats, gallines, conills, ànecs... I cavalls, però el Menut i l'Aca eren coses d'homes, i a ella no li tocava cuidar-lo.


La Carmeta el dia de la seva boda

Dimarts i Dissabte li tocava aixecar-se aviat. A les 2 de matí marxava a vendre al Born, on tenia la paradeta a l'aire lliure, aguantant les inclemències del temps. El meu pare portava el "genero" al capvespre i de bon matí la meva mare anava a vendre. La venda era al mig de l'actual carrer de la Rivera; si plovia, tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veia despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, després els diaris (Mundo Deportivo, laaa vaanguardiaaa ¡¡) i finalment els que es quedaven el que no s'havia venut a preus irrisoris.

La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant gènere per vendre. -"Raves a una pesseta, pastanagues a 10, els naps avui tan sols 5, els espàrrecs a 50, les cebes a 20, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.



La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

La intempèrie i massa feina li van passar factura i va caure malalta, una pneumònia a l'entrada de l'hivern la tindria 3 mesos al llit. Jo amb 6 anys recentment complerts encara tenia la il·lusió del que em portaria al tió que cuidava i alimentava com si la vida anés amb ells. I els Reis, sempre justets, sempre il·lusionants. Jo no era destraler, i les joguines em duraven molt, però la meva mare era de guardar-lo tot. Però aquell any estava al llit.

El tió ja va ser esquifit, "està trist perquè la mare està malalta", i els reis ja amenaçaven també amb la tristor. El dia 6 al matí el pare em va portar a l'habitació on la mare estava al llit, a la finestra ho vaig veure, estava allà, el millor regal que mai els reis em van fer: el pont sobre el riu Kwai. El pont no portava soldats, però el meu pare sempre em portava soldats de plom o de goma que a través dels fems arribaven al camp. Exèrcits de bons i dolents van lluitar pel pont fins a ja ser prou grandet per a sentir vergonya per jugar a això.

Un any després quan vaig començar a demanar pel tió, es va acabar la innocència, el meu germà li va faltar temps de fer-se el gran i apa adéu il·lusió ¡¡. Jo ja olorava alguna cosa, però era feliç en el món dels somnis.

Un cop curada la seva rutina no va canviar. Amb una salut de ferro hauria d'afrontar nous reptes, una nova pneumònia als anys 70, ha passat tres cops pel quiròfan, una a cor obert... Però ella segueix dempeus amb 90 anys, li agrada més el "jaleio" (2) que la tranquil·litat. Està molt despistada, però segueix fent ganxet, mira la tele ("això ja ho fan fer ahir" o "aquest actor era molt bo" encara que ja no sap qui és). És una lluitadora. 



(1) no ho he pogut confirmar.
(2) caminar per on pot veure gent, o festes, si va on no hi ha ningú, es cansa.
 

divendres, 31 d’agost de 2018

SANT RAMON NONAT I EL RUC CEC

Sant Ramon Nonat va ser un religiós mercedari del segle XIII, com molts altres personatges santificats la seva existència és molt dubtosa. 

Sant Ramon Nonat, Santuari del Miracle, s XVIII


La història oficial diu que un 31 d'agost de 1240 moria al castell de Cardona, per on un seguici d'angelets i el mateix Jesucrist el van acompanyar en els seus darrers instants. Malgrat tan bon acompanyament l'església va trigar 400 anys en reconèixer la seva santedat. Els pintors de l'època van representar la seva figura amb tortures molt esgarrifoses, curiosament molt similars amb les que la Inquisició feia a heretges o sodomites. 

Un cop mort es va iniciar una disputa entre els veïns de Cardona i els vescomtes que volien portar les despulles al Portell, lloc on va néixer. Com que no es va arribar a cap acord, es va acordar anar al "judici de Déu". La decisió va ser col·locar  les despulles sobre un ruc cec i deixar anés cap al lloc on seria guiada divinament. Però la ruta de l'animal va ser cap a Bergús, un bell paratge en la ruta de Cardona a Solsona per on avui es troba el Santuari del Miracle. I allà va decidir aturar-se. Sembla que a ningú li va agradar l'elecció, fora el ruc que hi era prou a gust.


Bergús, amb el Cadí al fons. 


I el van posar en marxa de nou, segurament amb una guia menys divina i més humana, i va anar a parar al Portell. Allà van trigar 400 anys a fer-se un Santuari en nom seu. Avui ja municipi de Sant Ramon, és un centre on acudeixen grups antiavortistes a honorar al sant Nonat. 


Tomba de Sant Ramon Nonat, amb les "suposades" despulles del sant


Mentre a Bergús les primaveres mostra vida i verdor, mentre blat i ordi maduren.

dijous, 30 d’agost de 2018

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926

El meu pare sempre em deia "Vigila el dia de Sant Ramon, és dia de les pitjors riades". Era molt petit, dos anys, però recordava els estralls que aquell 31 d'agost de 1926 van portar a una terrible inundació a Gavà. 




Feia poc temps que amb els seus pares, els meus avis, l'Elvira i el Pepep, havien anat a viure a la seva casa al carrer Indústria, al costat de la Riera desviada que abans baixava per l'actual Rambla. Contra la voluntat dels seus veïns llavors aquesta zona encara pertanyia al municipi de Viladecans, 

Aquell dia la riera va voler recuperar la seva ruta tradicional, va desbordar i baixar a l'ample per les rambles gavanenques. Va arrencar arbres i voreres, va inundar cases, va entrar al Casino. La riera de les Perets no va voler ser menys i va arrossegar tot el que es trobava per camí, sembla que una cara del Calamot inclosa. Amb el Torrentet desbocat, la zona de l'actual Passeig Maragall va quedar inundada amb grans dans a la finca de Cal Boada. Després van venir les plagues, tan letals com la mateixa riuada. Els vells pagesos no ho oblidarien mai. 

El meu avi en veure com es va reforçar la Riera per evitar noves inundacions, va témer per la seva família. I tot un nervi com era no es va aturar fins a trobar un nou indret: al carrer Major, sobre les antigues bases on s'anava rentar la roba i s'abeurava al bestiar. I allà va fer la nostra casa pairal. Les humitats per les basses; encara avui, gairebé 100 anys després encara surten, Fugia de l'aigua, i a la humitat va anar.


Més informació:


TAL DIA COM AVUI DE 1926. L’AIGUAT DE SANT RAMONhttps://centrehistoriadegava.blogspot.com/2013/09/tal-dia-com-avui-de-1926-laiguat-de.html

dijous, 23 d’agost de 2018

TEMPS D'ARENGADES

A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915. 




El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

El Pepep amb tan sols 8 anys havia d'aixecar-se aviat, Li tocava recollir fems de cavalls. Després havia de portar a la seva germana, la Pepeta, a Begues a una dona que l'alletava. Ho feia a peu, la mare va morir després del part.

La seva germana gran no va saber afrontar aquesta situació. Ell i l'àvia havien d'amagar els pocs diners que tenien per poder-se alimentar. Amb ells de tant en tant compraven una arengada, bé li deien Guàrdia Civil llavors.

Quan en tenien una la penjaven al menjador, tota la setmana. S'alimentaven amb la vista. Al final tocava entrar a l'àpat, un menjar de festa gran: hi havia un civil. Tallaven quatre parts. Cua i cap anaven per l'àvia i el Pepet, els millors trossos per a les seves germanes. El meu avi no era el pare, i no tenia dret al millor tros. 





A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915,

El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

En arribar el dimecres de cendretransvestíem als civils amb faldilles i vestidet a mida, els penjàvem d'una canya i els portàvem a la muntanya; on després d'acabar-nos la seva carn enterràvem les seves espines.





dijous, 16 d’agost de 2018

XERRADA DEBAT SOBRE RELACIONS INTERGENERACIONALS A LA FUNDACIÓ ENLLA

El passat 13 d'agost vaig participar en un debat sobre relacions intergeneracionals a la Fundació Enllaç, dins del marc de la programació cultural de Circuit Festival. Per diferents motius sols vaig poder mostrar part de tot el que tenia previst. Aquí la intervenció completa.

Nota: per ampliar informació cliqueu les paraules en color. 





L'actiu i cantant de Vilafranca del Penedès, Gloria Lasso, en una de les seves darreres entrevistes li van preguntar sobre els seus amants i matrimonis amb gent molt més jove: "Jo sempre he volgut viure amb homes de 30 anys, no és culpa meva que es facin vells", els va contestar. Sempre li va agradar provocar, també viure amb qui li va agradar.

El cine i la literatura han tractat aquest tema, de diferents formes. Lolita va escandalitzar a lectors i al cine. Molts films senyalaven aquesta realitat de forma negativa, i segurament exagerada, com a "Diario de un escándalo" amb Judi DenchCate Blanchett. Crec el film que ho mostra evitant falsos moralismes és el magistral film del Douglas Sirk "Solo el cielo lo sabe", on la presència del Rock Hudson fa pensar també amb els prejudicis cap a relacions similars quan es tracta de dues persones del mateix gènere.


Em toca donar una visió històrica sobre aquestes relacions, ho faré aproximant-me als considerats textos sagrats.

La Bíblia ens parla de com David va seduir al "madur" Saül per guanyar-se el seu favor, o com Daniel va utilitzar intel·ligència i físic per guanyar-se la confiança de Nabucodonosor. Però el més bell text el trobem al llibre de Ruth. En enviudar aquesta, la seva sogre la invita a viure juntes fins al final dels seus dies. I fan un pacte. Noemí significa "graciosa" iRuth "companya" . Quan s'uneixen la Bíblia fa servir el mateix verb usat per descriure la unió d'Adam amb Eva com una sola carn (vegeu Gènesi 2: 24), i juren davant el seu déu:"No insisteixis més a dir que em separi de tu. On tu vagis, jo aniré; on la tu visquis, jo viuré; el teu poble és el meu poble, i el teu Déu és el Déu que; on tu moris, jo moriré i allà m'enterraran. Juro avui solemnement davant Déu que només la mort ens ha de separar. "Ruth 1: 16-17.

Al santoral trobem una altra relació als inicis del cristianisme, quan les dones encara no havien estat expulsades de l'església. És el de Perpètua i Felicitas, que després de fer també un pacte d'agermanament, lluitaran per la seva fe fins a la mort. Perpètua noble és molt més gran que Felicitas, i les  van definir com a "soldats virils", especialment a Perpètua a qui li donaven exemples de fortalesa i virilitat "com la dels homes".

El món grec clàssic s'ha considerat un paradís per les relacions intergeneracionals. Però cal matisar-ho.

Les relacions sexuals ho eren fora del matrimoni, format per home i dona. El jove (erastés) era qui seduïa a l'adult (eròmenos) que era l'actiu de la parella. Els grecs a més rebutjaven el transvestisme i tot el que ho envoltava, era una cultura molt masclista. Per adequar-ho tot, van arribar a canviar el rol de Patroclo i Aquil·les, fins al segle V aquest últim era el jove amant.


El jove Aquil.les cura al adult Patroclo.S V abans de Crist.


Als Thiasoi, comunitats exclusives de dones on va viure Safo, sembla que les relacions també es feien amb una diferència d'edat. La mateixa Safo va tenir d'amants a Atthis o Erinna, molt més joves que ella. Malauradament gran part de la seva obra no ens ha arribat, primer els mateixos grecs i sobretot l'església catòlica va destruir els seus escrits.

Epaminondas mai va voler casar-se amb una dona, va viure amb Pelòpidas més jove que ell i a l'exèrcit va tenir els seus propis erastés. La societat tebana no ho veia amb bons ulls, però el fundador del batalló sagrat de Tebas era un heroi.

Un adult no podia mas violentar a un jove, fer-ho pudia significar la mort. Els joves si admetien regals per la seva relació després significava el descrèdit i la fi de la seva carrera política, el judici contra Esquines a partir de la denúncia de Timarc ho demostra s. IV abans de Crist).

La república romana el 146 a JC promulgava la "Lex Scantinia", llei que regulava el comportament sexual, incloïa la pederàstia, l'adulteri i la pràctica passiva de l'homosexualitat. Qualsevol relació amb joves (stuprum cum puero) podía ser castigada, fora si eren esclaus o lliberts ("Impudicitia in ingenuo crimen est, in servo necessitas, in liberto officium"). Els romans veien amb mals ulls a les "molles" (els tous) en aquesta categoria podien entrar des dels homosexuals passius fins a les persones transgènere. La llei va estar en vigor fins als anys en què el cristianisme va entrar a l'imperi i va imposar lleis antisodomia al segle III.
Aixó ens ajuda a veure la diferent apreciació que els romans tenien cap a César o Adrià. Al primer li tiraven en cara haverse deixat sodomitzar pel rei Nicomedes als 16 anys, al segón li alavaven la relació amb Antinous, també menor. Un romà sols podía tenir un paper actiu en una relació sexual.

Antinous, museu del Prado. Les principals ciutats de l'imperi romà van fer estàtues en honor del jove amant de l'emperador. 


A les Catilinaries Cicerò tira per cara al seu rival de viure amb Cabinio, molt més jove i al que defineix com com "espòs-femení". A l'obra de Marcial o Jovenal podem veure aquesta aversió romana cap a les unions de adults romans amb gent més jove.

A l'Edat Mitjana podem veure grans prohoms del cristianisme amb relacions amb gent molt més jove. La mateixa representació que feien de l'adult Jesús amb el jove Joan, el deixeble estimat, no és gratuïta. Així podem veure a Sant Patrici sempre amb el jove "Benigne" amb qui "dormia". Alcuí de York, el poderós ministre de Carlemany, volia fer d'Aquisgrà la Nova Atenes, important el model educatiu grec a la capital franca, també són conegudes les seves cartes amoroses cap altres frares més joves.    Hildegarda von   Bingen va estimar a la monja Richardis, molt més jove, mentre escrivia tractats sobre l'avortament i els drets de les dones.

Reis i nobles els agradava portar joves falconers amb ells. Alfons el Magnànim va portar a Ausiàs Marc que deia allò de

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
fresc, d'estiu, com la calor se met;...


Al món oriental podem veure molt més evidents aquest tipus de relacions, al món dels samurais, a la Xina imperial i especialment a l'Iran on nobles i reis els agradava ser dibuixats junts a joves i bon veure i menjar. A la miniatura "Sha amb Patge" podem veure al tot poderós Abbás I en situació amorosa amb un jove coper, sota una inscripció diu "Tant de bo la vida et concedeixi tot el que els teus llavis desitgin dels teus amants, del riu i de la copa".


Sha amb patge,  Muhammad Qasim, Louvre



El romanticisme va trencar la vella idea del matrimoni com un contracte d'interessos, però al matrimoni per amor i va afegir elements de moralitat conservadora. Les unions eren per amor, el seu objectiu la procreació, les diferencies d'edat passarien a ser amorals. Llavors aquestes van anar a l'armari del temps. L'església també hi influirà negativament.
Els matrimonis heterosexuals entre homes madurs y dones més joves seguiran produint-se. Si la persona adulta era dona, escàndol, fora que fos la duquessa d'Alba, dos cops "Grande de España", una part d'elles la branca bastarda dels Estuards, famosos per tenir amants molt més joves sempre.

Al segle XIX espanyol va ser prou coneguda la parella formada pel breu president de la primera república, Emilio Castellar, amb el tractant d'art José Lázaro, molt més jove. La premsa del seu temps citava a don Emilio com "doña Inés del Tenorio". Gregorio Peces Barba o Manuel Azaña van viure amb parelles masculines molt més joves que això, però encara avui citar-ho la premsa seriosa ho considera gairebé un insult a les seves carreres.

Benito XVI, papa, va decidir retirar-se amb la companyia de Gerog Gaenswein, conegut en medis vaticans com el Geoge Clooney. 30 anys més jove. L'infatigable inquisidor contra l'homosexualitat abans de retirar-se va voler separar al cardenal Newman del seu amant el bisbe Ambrose, molt més jove. I és que l'església mai ha fet el que predica. Membres de la molt reaccionaria església catòlica anglesa, no van dubtar a viure junts i ser enterrats conjuntament. Mentre feien grans sermons contra el liberalisme sexual, muntaven festes amb gent molt més jove. Per la seva santedat, el papa Benet va obligar a separar-los de la tomba. Coses dels catòlics, sempre tan poc comprensius amb els homosexuals.


Antiga tomba cardenal Newman i Ambrose


Per acabar recordo les paraules del Grucho Marx, "L'edat és un assumpte interessant. Qualsevol pot fer-se vell, Només toca viure i prou", jo hi afegeixo "i viure amb la persona estimada, no sol et farà més feliç, t'ajudarà a ser més lliure"

Gràcies a tothom per haver-me escoltat.







dijous, 26 de juliol de 2018

LA LLEGENDA DE L'ANNA; MARE DE MARIA, MARE DE DÉU.

El dia que l'Anna va quedar prenyada de Maria, el seu pare no hi era, feia temps que estava resant a la muntanya.

 1350. Santa Anna, Museu Nacional de Arte Antiguo de Lisboa.
Diuen que l'Anna ja era grandeta i no tenia fills. Què el seu marit, el gran sacerdot Joaquim, quan entrava al temple seus col·legues s'esquinçaven les vestidures. Així que el bon espòs va marxar a la muntanya a pregar per demanar un miracle i l'oració va ser tan llarga que allà es va quedar tres anys.

Segons el Protoevangeli de Jaume en realitat van ser 40 dies i 40 nits, i va acabar quan van aparèixer uns bells àngels que li van anunciar que l'Anna estava ja ben prenyada. I content i feliç Joaquim va tornar a casa seva sabent que la seva esposa esperava tenir un fill.

I així va néixer Maria, la seva mare va prometre dedicar-la al servei de Déu. En complir els tres anys, Joaquim i Anna van portar a Maria al temple per consagrar-la a Déu com havien promès. Maria va viure al temple fins que va complir els 12 anys, edat en què va ser lliurada a Josep com a esposa.

Una de les representacions de Santa Anna la podem veure al Louvre, i el seu autor és Leonardo da Vinci, que sembla va tenir una visió particular sobre el tema. 

1510 Sant'Anna, la Madonna, il Bambino. Leonardo da Vinci. Museu del Louvre. 


Com a la majoria d'obres de Leonardo aquesta no està lliure de polèmiques. Florència i França s'han disputat el seu destí, Freud va elaborar la seva teoria sobre que es tractava el somni infantil d'un homosexual passiu (la capa de Maria podria ser un voltor), Jean Genet adorava aquesta pintura; la presència d'Anna, també ha fet córrer rius de tinta. Per si no n'hi hagués prou, la seva restauració va provocar un terratrèmol al Louvre. Leonardo, 500 anys després, segueix aixecant passions.

dijous, 5 d’abril de 2018

DARRERES PUBLICACIONS AL FACEBOOK

GAVÀ, EL TROS I LA MUJADA

A Gavà als camps agrícoles nostres els hi diem "tros" i els mesurem a mujades. Una mujada és menys que mitja hectàrea, a ull diem que pot ser una mujada gran (al voltant de 5000 m quadrats) o petita (uns 4000). 


Diuen que "aquesta mesura reflecteix aproximadament la quantitat de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia". 

Ara us deixo, marxo al tros de mitja mujada gran a les Sorres de Gavà.



FER PASQUA ABANS DE RAMS

Un eufemisme que s'utilitzava per senyalar que havien existit relacions sexuals abans del matrimoni, general amb resultat d'algun embaràs difícil d'amagar...





GAVÀ I L'OFICI DE BASTER.

El Menut era un cavall guenyo, però bonic, orgullós i presumit. Era l'estrella dels Tres Tombs. Però mai hauria sortit si el baster del poble no hagués posat els dies els seus guarniments. No tothom podia muntar-lo, el Nicasio o el Juanito eren els seus únics genets.


El darrer baster estava al carrer Comte d'Urgell. Ja no recordo el nom, a casa deien que era el sogre del Biscarri. Si li donaves conversa, feia més rapit la feina.




ESCENA GAVÀ, 1981

Alcalde Toni Rodríguez: Leopold Estapé, regidor Treball
President: Estapé?, em sona. Té alguna cosa a veure amb el Joan Estapé que vaig conèixer fa poc al congrés de la Unió de Pagesos?
Jo; clar, és el meu pare. 
President: li dónes records, els espàrrecs eren molt bons.


4 anys més tard es va tornar a repetir una escena similar, i va tornar a fer la mateixa pregunta. El fet curiós és que el meu pare i ell no havien tornat a coincidir.





MONA DE PASQUA.

El meu padrí (l'avi Poldo de Cal Mussolet) em donava la mona de Pasqua de Cal Patuel, la pastisseria del seu germà a Castelldefels. Era de mantega i ametlles, amb un ou de xocolata sobre, similar a la de la foto...



TRES TOMBS

 Tal dia com avui el 1968 sortiem a fer el Tres Tombs a Gavà, era el dia de Sant Antoni Abad....





dimarts, 13 de març de 2018

ACTIVITATS PROGRAMADES MES D'ABRIL

Aquest mes d'abril tinc programades diverses activitats, aquí senyalo tres d'elles. 




EXPOSICIO HOMOSEXUALS I TRANSSEXUALS A LA HISTÒRIA DE BARCELONA


Dia 17 d'abril, 18 hores. Seu del Consell de la Joventut de Barcelona. Carrer de Calàbria, 120 baixos

La exposició mostrarà com vivien aquestes persones, com se les va tractar, quines lleis els afectava, a quins llocs anaven i com ho ha mostrat l'art o la literatura. Iniciarem el recorregut a la prehistòria i acabarem amb l'aprovació de la Llei contra la LGTBFòbia.




VISITA A LA FALLA I AL MUSEU DE GAVÀ

Proper 14 d'abril a la tarda. Activitat gratuita organitzada pel GAG. 

La història de la Casa de València de Gavà va unida a la de l’empresa de sanitaris Roca. A inicis de segle XX al fundar-se la fundició dels germans Roca, la majoria dels treballadors venien de la localitat d'Olocau, aquests amb el temps van fundar la Casa de València, present a la vida cultural i associativa de la ciutat des de fa prop de 80 anys.

Iniciarem la visita just al costat de l’antiga fundició, just sobre el refugi antiaeri. Pujarem per la rambla amb alguna anècdota. Veurem l’edifici Sert, entrarem al parc municipal per visitar al museu. Donarem un tom i podem entrar a l’exposició "Catifes de Ciment. El món de la rajola hidràulica". Tornarem a baixar per agafar els carrers Màrtirs de 1714 i Sant Pere, per veure els pocs edificis històrics que resten. Al final trobarem la Falla que la Casa de València aixeca tots els anys.

A pocs metres està el Parc del Mil·lenni presidit per l’escultura que va donar entrada el 2000 a Barcelona, si hi ha temps i gana podem donar una breu caminada pel parc.




XERRADA GUERRERES, BRUIXES, CAÇADORES, REMEIERES.... DONES LLIURES I LESBIANES.



21 d'abril 2018, 18 hores. A l'Ateneu l'Harmonia (Recinte Fabra i Coats) Sant Andreu, Activitat gratuita. 

Amb motiu del dia de la Visibilitat Lèsbica, el GAG organitza una xerrada per mostrar  com han viscut les dones que van voler ser lliures i viure la seva sexualitat sense cap impediment.

La xerrada mostrarà com era la dona a la prehistòria, o les dones gladiadores, les pirates, les monges medievals, les dones unides a la Grècia arcaica, o a la Xina imperial, o a l'Anglaterra del segle XVIII, o al anomenat matrimoni de Boston... Tractarà de l'ablació de clítoris a Europa, de la persecució de la bruixeria, de les violacions correctives, de les lesbianes vistes pel poeta Marcial, o les que van viure sota el nazisme o el franquisme...

Al final de la xarrada i hi haurà un torn de paraules per aclarir o aprofundir els temes tractats.




RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA

Sortida confirmada 28 d'abril, plaça del PI, 17,30. Organitza Biblioteca Poble Sec, Inscripcions a la biblioteca: 93 443 01 05 / b.barcelona.ps@diba.cat (màx. 30 persones)

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, d’identitats transgressores, de persones LGTBI; també dels locals on anaven o es trobaven, de les lleis que els va afectar o de com les van burlar. Ens centrarem amb el segle XX, encara que afegirem breus pinzellades de la història passada de la nostra ciutat.

L’objectiu serà apropar-nos al Paral·lel i als barris baixos de Barcelona, al transformisme, a la nit més diversa de la ciutat. També la vida entorn aquest gran bulevard serà una prioritat en la ruta. Iniciarem la ruta prop de les Rambles per anar entrant poc a poc a aquesta realitat.










MARIA PÉREZ, JOGLAR, SOLDADERA I LLIURE.

Maria Pérez, "la Balteira" va ser una dona rebel del segle XIII. En un món d'homes, moltes dones van sobresortir i mostrar la ...