EL "ROC DE LA VERGE" JA NO ESTÀ A SANT GABRIEL, RINER

La serralada de Sant Gabriel a Riner ha perdut un dels seus elements més emblemàtics: el "Roc de la Verge". El motiu: la restauració dels elements i el seu estudi... el retorn al seu lloc d'origen trigarà anys.

Forma part d'un projecte de restauració dels menhirs de la comarca, per evitar la seva definitiva degradació. El portaran en un espai al Santuari del Miracle, a la vella Casa Gran on a la meva adolescència vam muntar una "boite" on hi passàvem les hores a un lloc on el temps no existeix.

Una vella llegenda deia que la Verge quan era nena es va donar un tom pel cim amb el roc sobre el cap, seria un dia amb poca feina. Deien que qui aconseguia aixecar-la amb el cap mai més tindria cefalees. Sabia afirmació, no cal dir-ho més clar, clar que tampoc ho podria explicar.

La temporada en què la verge amb poca feina es va dedicar a passejar-se per la serra de Sant Gabriel va estar a finals del segle XV. Llavors Catalunya vivia una situació d'afebliment polític i econòmic, agreujat per les revoltes pageses, la guerra civil i les epidèmies de la pesta.

El Roc té prop de 3,5 m de llargada per 1,5 d'amplada, el gruix pot ser d'uns 40 cm. Fins als anys 50 hi portaven a la verge en processó, lloc que consideraven miraculós.

Es tracta d'un menhir (abans deien hemi-dolmen) del 2.000 abans de JC., la llosa deien que es trobava al seu costat. Els seus moviments posteriors dificulten saber la seva original orientació.

Era el lloc ideal per portar algun xicot nouvingut al santuari a caçar "tamarros" a mitjanit i deixar-lo ben remullat. També era un gran observatori del cel, on veure el camí de Sant Jaume o la pluja d'estels per Sant Llorenç. De nit hi pujàvem per veure els estels, per veure un firmament que a pocs llocs es pot veure de forma igual.

Més informació:

La noticia a Nació Digital:   https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/27736/traslladen/sis/esteles-menhirs/tal/ser/restaurades/estudiades

BARROC AL SOLSONÈS (III)

El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni historicoartístic excepcional.

Detall retaule barroc de Sant Pere de Matamargó, segle XVIII

Darrere aquest espectacular treball hi trobem a la família Moratò, que procedent de Vic es va instal·lar a Solsona a inicis del segle XVIII. El pare, Jacint Moratò va ser autor del retaule barroc de Cadaqués. L'encàrrec del retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral de Solsona, va fer que s'instal·les a aquesta ciutat.

El seu fill, Carles Morató, va ser el creador de diverses obres entre les quals en destaca el retaule major del Santuari del Miracle o el de la Mercè de la catedral de Solsona.

Retaule de la Mercè, catedral Solsona s XVIII

A Sant Llorenç de Morunys podem trobar la Capella de la Verge dels Colls, obra de Josep Pujol i Juhí. S'ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc català, També se situa en un període tardà. L'escultor de Folgueroles va realitzar l'obra entre 1773 i 1784. El retaule va patir greus mutilacions els anys de la Guerra Civil. Entre 1942 i 1944 es va poder restaurar gràcies a les imatges que es disposava.

Capella de la Verge dels Colls

Capella de la Verge dels Colls

Capella de la Verge dels Colls

Durant la Guerra Civil, la voluntat dels veïns va aconseguir salvar part del patrimoni. És el cas del retaule barroc del Miracle o el conjunt barroc de Sant Pere de Matamargó (Pinós), coneguda popularment com la catedral dels pagesos. El retaule és dels escultors de Folgueroles, Segimon Pujo i el seu fill Francesc Pujol, els treballs van acabar el 1796. 

Retaule barroc de Sant Pere de Matamargó, segle XVIII

A l'Hostal Nou de Llobera i a l'església de Sant Pere Màrtir de Peracamps hi podem trobar el retaule de sant Martí de Llanera, del segle XVII, realitzat per l'escultor Joan Grau.

Al Santuari del Miracle podem trobar l'Espai Barroc Solsonès (1). Un centre d'interpretació sobre aquest corrent artístic a aquesta comarca. Un lloc que ens ajuda a "descobrir un patrimoni historicoartístic excepcional, els retaules, els santuaris, els edificis parroquials i també els paisatges circumdants ens proposen un suggerent viatge en el temps, cap al món de les arts, és clar, i cap al més misteriós de les creences i conviccions dels nostres avantpassats dels segles XVII i XVIII."

(1) Web Solsonès Barroc:  http://www.solsonesbarroc.cat/

Fotos de Josep Menoyo o de les xarxes socials.

Més:

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/11/barroc-al-santuari-del-miracle.html

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE II: LES MANS.  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2018/10/barroc-al-santuari-del-miracle-ii-les.html

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE II: LES MANS.

De l'home mira sempre les mans, mans de pagès, mans de gent del Solsonès del segle XVIII que podem veure en l'important llegat barroc d'aquesta comarca.
Per veure la primera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/11/barroc-al-santuari-del-miracle.html  

Imatges de Josep Menoyo. 

Carles Morató va ser l'escultor que va realitzar la majoria d'escultures del Retaule Barroc, aquest es va poder inaugurar el 1758, data de la suposada aparició de la verge del Miracle. Poc després Antoni Bordons va realitzar el daurat i la policromia, finalitzant les tasques el 1774. Eren anys en el que el neoclassicisme s'havia imposat, però el barroc tardà encara s'imposava en aquesta zona de la Catalunya Central, sempre sospitosa de rebre influències alienes.

Encara que no estava ben vist per a la Inquisició, Morató va utilitzar models humans per a representar als sants que es poden veure al Santuari. Per les mans que mostra podem pensar que es tractava de pagesos en molts casos. Aquí una mostra:

3 RUTES PER LA GARROTXA

Més enllà de les rutes pels volcans i les fagedes, especialment en temps de tardor, us proposo 3 rutes per la Garrotxa.

PUJADA A SANTA MARIA DEL MONT

Iniciarem a ruta a Beuda, El desnivell pot estar prop dels 750 metres, Beuda està a 337 metres i el santuari a 1092, això senyala la dificultat, encara que ho és més de baixada que de pujada. La ruta circular no arriba als 11 quilòmetres.

Aquí tota la informació i imatges:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/07/pujada-santa-maria-del-mont.html

BEGET-ROCABRUNA-BEGET

Una ruta d'uns 13 km, amb un desnivell acumulat de més de 500 metres. Corre entre els límits de la Garrotxa i França amb un notable desnivell.  

Aquí tota la informació i imatges:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/08/beget-rocabruna-beget.html

RUTA BESALÚ-BEUDA

Una ruta senzillament espectacular, molt ben indicada, tan sols cal seguir les senyals grogues. Anada i tornada es poc menys de 20 km, son trams senzills, amb poca dificultat i ben senyalats.

Aquí tota la informació i imatges: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2014/08/ruta-besalu-beuda.html

GENT GRAN I LA SÍNDROME DE DIÒGENES

Sovint veiem gent gran remenant escombraries, generalment ho atribuïm a la pobresa en què viuen molts d'ells; però, sempre és així?

Si ens fixem bé veurem el que agafen, no sempre és menjar, molts cops són estris inservibles que acumulen innecessàriament a casa seva. Es tracta de la Síndrome de Diògenes, un trastorn obsessiu compulsiu que amaga generalment altres problemes cognitius, i que afecta a molta gent gran avui.

Les persones que ho pateixen tenen una malaltia, i com a tal cal tractar. Cal evitar consells fàcils que omplen les xarxes, el més important és tenir un bon diagnòstic d'un neuròleg especialista, els metges de família poden confondre l'origen de la malaltia. A les xarxes trobareu solucions miraculoses que poden complicar i molt la salut de la persona malalta. Cal recordar que l'origen de la síndrome pot ser divers, i diverses poden ser la formes de tractar-lo, pot ser una persona amb deteriorament cognitiu o amb una depressió aguda, o amb un passat de drogodependències, o alcoholisme, o la sida...

La mescla de la síndrome i la possible demència poden fer que la persona que ho pateix sigui violenta i el seu tracte sigui complicat. Molts d'ells/elles viuen en soledat, el que fa que acumulin objectes que els van apilant i acaben ocupant fins al 80% de la casa. Males olors, risc d'incendi i la lentitud i desídia administrativa davant aquests casos porta a un final molts cops catastròfic.

L'habitatge d'una persona amb Síndrome de Diògenes ja va provocar un incendi a Barcelona l'any 2008

Altres casos viuen amb familiars, o tenen gent que té cura d'ells. Cat.salut els hi fa les següents recomanacions:

La família d'una persona amb demència és la gran receptora dels problemes que hi ha inherents, la que viu els seus canvis constants i la que ha d'invertir més temps en la cura del seu familiar.

Per afrontar millor els problemes de la cura diària d'una persona afectada, cal que tingueu en compte:

-No altereu la seva rutina.
-Comproveu si pren correctament la medicació.
-Respecteu els seus gustos i costums.
-Assegureu-vos una correcta il·luminació dels espais diürns i nocturns d'allà on es viu.
-Tranquil·litzeu la persona mitjançant el contacte físic, sempre que no l'interpreti com un gest dominant.
-Eviteu enfrontaments.
-Distraieu la persona perquè centri l'atenció en temes reals.
-Manteniu la calma i la serenitat i ajudeu-la a no posar nerviosa.
-Adeqüeu el nivell del llenguatge a les noves i constants limitacions que la malaltia imposa.
-Intenteu ser receptius davant dels seus intents de comunicació.
-No combatiu l'al·lucinació ni el deliri.
-Realitzeu una consulta mèdica per intentar reduir, a través de la medicació, les idees delirants i les al·lucinacions, si persisteixen o són molt greus.
-Realitzeu revisions de la capacitat visual i auditiva.
-No oblideu tenir cura d'un mateix.
-Davant de qualsevol canvi o malestar del malalt és important que tingueu en compte que la febre, la deshidratació, el restrenyiment, les infeccions (urinàries o respiratòries) o els efectes secundaris dels medicaments poden ser la causa.
A tot això cal recordar que les persones que cuiden d'aquests malalts són també molt vulnerables, la família i l'entorn es desentén d'elles i es crea un nou problema invisible a la societat actual. La síndrome de Diògenes és un patiment a dues bandes, la del malalt i la del cuidador, i molts cops el de l'entorn en què viuen.

LLARG I PRIM, PARENT D'EN BUFA.

De petit era tan prim que un glop de vent se'm podia emportar. La meva àvia em deia que era "llar i prim, parent d'en Bufa" 

Sembla que a la Barcelona de mitjans del segle XIX quan van posar la llum de gas hi havia un home molt alt que podia arribar a les llums de gas, tan alt era que la gent li cridava "bufa, bufa", fet que a ell no li agradava gens, però li va quedar el mot d'en Bufa. Jo el 1960 aixecava sols pams sobre terra, però era tant prim que semblava més alt del que era. Però amb 6 anys ja era gairebé tant alt com la meva àvia, com es veu a la foto de dalt.

Finals del 50 eren temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, era el temps de la meva infància. Amb 6 anys tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi.

En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: m'enviaven al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi.


Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall,tal era el meu estat esquelètic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja tenien més anys que Matusalem. Per tallar la carn era necessari unes bones tisores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant. Desesperava a la família, per això ho mesclaven amb fruita amb l'esperança que tragués. Quina paciència tenien¡¡¡

El Pepet remugava pels costats, la paciència no era virtut seva. I la iaia Elvira, amb la seva infinita tolerància, s'encarregava de tan impossible tasca. Un tall de carn podia començar a les dues i acabar a mitja tarda amb sort. A casa tenia gats i gossos disposats sempre a ajudar-me, al Monestir no em lliurava, tocava mastegar aquella carn infame.

Recordo que va idear una forma per posar fi a aquella situació. La fruita m'agradava i un meló o una síndria em tornaven "ximplet". Vols carn?, després síndria. Però l'"entre parèntesis" era més immens que tot el desert del Sàhara.

A final l'evidència es va imposar. La carn de pollastre no tan sols era més barata, a més jo me la menjava. Per què sofrir tant. Vaig descobrir que els pollastres del Solsonès tenen un sabor diví. Gràcies a ells, vaig aprendre a córrer davant seu, tenien un caràcter impossible.

MARIA PÉREZ, JOGLAR, SOLDADERA I LLIURE.

Maria Pérez, "la Balteira" va ser una dona rebel del segle XIII. En un món d'homes, moltes dones van sobresortir i mostrar la seva intel·ligència, malgrat l'oblit misogin dels historiadors, que incomprensiblement les han oblidades.

Unha das miniaturas do Cancioneiro da Ajuda onde se ve unha soldadeira danzando e tocando o pandeiro

Expliquen que podia fer  les majors proeses "capaç de robar-li la mà al més murri de l'hampa medieval" (1) o sobresortir entre les dones joglars de la Cort d'Alfons X el Savi. Maria cobrava la seva soldada, salari, per entretenir cortesans amb poder i analfabets davant d'una dona que sàvia llegir, escriure i compondre poemes i cançons.

La realitat artística de la joglaria femenina segurament va ser molt més complexa
de tot el que deixen traslluir les reconstruccions fetes durant segles des d'una perspectiva predominantment masculina i sempre molt misògina. (2) Molts historiadors durant segles van classificar a les soldaderes com a prostitutes, sense cap rigor. Però no podem oblidar que "a una Edat Mitjana androcèntrica i reconstruïda tradicionalment des d'una perspectiva masculina, hi va haver dones que van exercir els mateixos oficis que els homes. Tal és el cas de la joglaria, ofici que no desembocava necessàriament en la prostitució." (2)

La Maria que ens ha arribat a nosaltres ens mostra una dona lliure, era hidalga i va optar per una vida independent, en temps on el masculí s'imposava. Però es va emancipar, i va imposar caràcter i drets als que van conviure amb ella.

Una cançó de la seva època, suposadament escrita per Alfonso X, mostra com manava sobre la seva parella:

Se ben queredes fazer,

de tal midida devedes a colher,

assi e non mear, per nulha maneira.

E disse: -Esta é a madeira certeira,

e, de mais, nona dei eu a vos sinlheira;

e pois que s' en compasso á de meter,

atan longa deve toda de ser,

que vaa per antr'as pernas da'scaleira. (. . .)

E diss': -Esta é a midida d'Espanha,

ca non de Lombardía nen d'Alamanha;

e por que é grossa, non vos seja mal,

ca delgada pera greta ren non val  (1)

Maria va aparèixer per la cort en temps de Fernando III, encara que va brillar en l'època del seu successor. Un temps en el qual la llengua gallega encara era important en la cort lleonesa-castellana. Va pagar el seu dot als monjos cistercencs, a canvi de renda vitalícia i dret a ser enterrada al Monestir. A canvi oferia "contribucions en espècie"; segons Menendez Pidal entre aquests serveis no es descartaven els carnals. Cal recordar que fins a mitjans del segle XIV, aquest tipus de "contribucions" van ser legals. Se cita també que va viatjar amb els creuats a Terra Santa, però no pot afirmar-se. Però si sembla cert que va acompanyar a les tropes del rei Alfons X, arribant a realitzar tasques diplomàtiques amb els regnes Taifes.

Els darrers anys de la seva vida els va passar a la seva Galícia, on va lamentar l'únic pecat de la seva vida: ser vella. Fins a l'últim dia de la seva vida va estar ben acompanyat d'un frare a sou que la defensava del diable.

(1) Maria Pérez, la Balteira:    https://iconosmedievales.blogspot.com/2014/11/la-historia-de-maria-perez.html

(2) Mujeres y juglaría en la edad media hispánica: algunos aspectos. Donatella Siviero Università di Messina 

EL DIA QUE ELS REIS EM VAN PORTAR EL PONT DEL RIU KWAI

El 13 d'octubre de 1957 s'estrenava a Barcelona el film de David Lean, dos anys després els reis em portarien un regal que mai oblidaria.

Crec recordar que el film es va estrenar al cine Aribau (1), va ser un gran èxit i va popularitzar la seva bso basada en la marxa del Colonel Bogey, escrita per Kenneth J. Alford per a la Primera Guerra mundial. L'èxit també es va reflectir en el món de les joguines, encara que era temps de restriccions polítiques i econòmiques.


I és així com els reis de 1960 em van fer arribar el pont, darrere hi havia un gran esforç de ses majestats els meus pares, en un any molt difícil. La meva mare no estava gens bé, estava al llit i els reis van haver de fer un sobreesforç. La vida de la dona a pagès, si no era la mestressa, era molt dura i complicada.

La meva mare, la Carmeta, havia d'anar dos dies al camp, dos més a vendre al Born, a més de cuidar de tots nosaltres (el meu germà, el meu pare i jo) que a casa ajudàvem més aviat gens. Per si no n'hi hagués prou la nostra era una casa de pagès, amb gossos, gats, gallines, conills, ànecs... I cavalls, però el Menut i l'Aca eren coses d'homes, i a ella no li tocava cuidar-lo.

La Carmeta el dia de la seva boda

Dimarts i Dissabte li tocava aixecar-se aviat. A les 2 de matí marxava a vendre al Born, on tenia la paradeta a l'aire lliure, aguantant les inclemències del temps. El meu pare portava el "genero" al capvespre i de bon matí la meva mare anava a vendre. La venda era al mig de l'actual carrer de la Rivera; si plovia, tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veia despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, després els diaris (Mundo Deportivo, laaa vaanguardiaaa ¡¡) i finalment els que es quedaven el que no s'havia venut a preus irrisoris.

La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant gènere per vendre. -"Raves a una pesseta, pastanagues a 10, els naps avui tan sols 5, els espàrrecs a 50, les cebes a 20, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.

La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

La intempèrie i massa feina li van passar factura i va caure malalta, una pneumònia a l'entrada de l'hivern la tindria 3 mesos al llit. Jo amb 6 anys recentment complerts encara tenia la il·lusió del que em portaria al tió que cuidava i alimentava com si la vida anés amb ells. I els Reis, sempre justets, sempre il·lusionants. Jo no era destraler, i les joguines em duraven molt, però la meva mare era de guardar-lo tot. Però aquell any estava al llit.

El tió ja va ser esquifit, "està trist perquè la mare està malalta", i els reis ja amenaçaven també amb la tristor. El dia 6 al matí el pare em va portar a l'habitació on la mare estava al llit, a la finestra ho vaig veure, estava allà, el millor regal que mai els reis em van fer: el pont sobre el riu Kwai. El pont no portava soldats, però el meu pare sempre em portava soldats de plom o de goma que a través dels fems arribaven al camp. Exèrcits de bons i dolents van lluitar pel pont fins a ja ser prou grandet per a sentir vergonya per jugar a això.

Un any després quan vaig començar a demanar pel tió, es va acabar la innocència, el meu germà li va faltar temps de fer-se el gran i apa adéu il·lusió ¡¡. Jo ja olorava alguna cosa, però era feliç en el món dels somnis.

Un cop curada la seva rutina no va canviar. Amb una salut de ferro hauria d'afrontar nous reptes, una nova pneumònia als anys 70, ha passat tres cops pel quiròfan, una a cor obert... Però ella segueix dempeus amb 90 anys, li agrada més el "jaleio" (2) que la tranquil·litat. Està molt despistada, però segueix fent ganxet, mira la tele ("això ja ho fan fer ahir" o "aquest actor era molt bo" encara que ja no sap qui és). És una lluitadora. 

(1) no ho he pogut confirmar.
(2) caminar per on pot veure gent, o festes, si va on no hi ha ningú, es cansa. 

SANT RAMON NONAT I EL RUC CEC

Sant Ramon Nonat va ser un religiós mercedari del segle XIII, com molts altres personatges santificats la seva existència és molt dubtosa. 

Sant Ramon Nonat, Santuari del Miracle, s XVIII

La història oficial diu que un 31 d'agost de 1240 moria al castell de Cardona, per on un seguici d'angelets i el mateix Jesucrist el van acompanyar en els seus darrers instants. Malgrat tan bon acompanyament l'església va trigar 400 anys en reconèixer la seva santedat. Els pintors de l'època van representar la seva figura amb tortures molt esgarrifoses, curiosament molt similars amb les que la Inquisició feia a heretges o sodomites. 

Un cop mort es va iniciar una disputa entre els veïns de Cardona i els vescomtes que volien portar les despulles al Portell, lloc on va néixer. Com que no es va arribar a cap acord, es va acordar anar al "judici de Déu". La decisió va ser col·locar  les despulles sobre un ruc cec i deixar anés cap al lloc on seria guiada divinament. Però la ruta de l'animal va ser cap a Bergús, un bell paratge en la ruta de Cardona a Solsona per on avui es troba el Santuari del Miracle. I allà va decidir aturar-se. Sembla que a ningú li va agradar l'elecció, fora el ruc que hi era prou a gust.

Bergús, amb el Cadí al fons. 

I el van posar en marxa de nou, segurament amb una guia menys divina i més humana, i va anar a parar al Portell. Allà van trigar 400 anys a fer-se un Santuari en nom seu. Avui ja municipi de Sant Ramon, és un centre on acudeixen grups antiavortistes a honorar al sant Nonat. 

Tomba de Sant Ramon Nonat, amb les "suposades" despulles del sant

Mentre a Bergús les primaveres mostra vida i verdor, mentre blat i ordi maduren.

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926

El meu pare sempre em deia "Vigila el dia de Sant Ramon, és dia de les pitjors riades". Era molt petit, dos anys, però recordava els estralls que aquell 31 d'agost de 1926 van portar a una terrible inundació a Gavà. 

Feia poc temps que amb els seus pares, els meus avis, l'Elvira i el Pepep, havien anat a viure a la seva casa al carrer Indústria, al costat de la Riera desviada que abans baixava per l'actual Rambla. Contra la voluntat dels seus veïns llavors aquesta zona encara pertanyia al municipi de Viladecans, 

Aquell dia la riera va voler recuperar la seva ruta tradicional, va desbordar i baixar a l'ample per les rambles gavanenques. Va arrencar arbres i voreres, va inundar cases, va entrar al Casino. La riera de les Perets no va voler ser menys i va arrossegar tot el que es trobava per camí, sembla que una cara del Calamot inclosa. Amb el Torrentet desbocat, la zona de l'actual Passeig Maragall va quedar inundada amb grans dans a la finca de Cal Boada. Després van venir les plagues, tan letals com la mateixa riuada. Els vells pagesos no ho oblidarien mai. 

El meu avi en veure com es va reforçar la Riera per evitar noves inundacions, va témer per la seva família. I tot un nervi com era no es va aturar fins a trobar un nou indret: al carrer Major, sobre les antigues bases on s'anava rentar la roba i s'abeurava al bestiar. I allà va fer la nostra casa pairal. Les humitats per les basses; encara avui, gairebé 100 anys després encara surten, Fugia de l'aigua, i a la humitat va anar.

Més informació:

TAL DIA COM AVUI DE 1926. L’AIGUAT DE SANT RAMONhttps://centrehistoriadegava.blogspot.com/2013/09/tal-dia-com-avui-de-1926-laiguat-de.html

TEMPS D'ARENGADES

A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915. 

El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

El Pepep amb tan sols 8 anys havia d'aixecar-se aviat, Li tocava recollir fems de cavalls. Després havia de portar a la seva germana, la Pepeta, a Begues a una dona que l'alletava. Ho feia a peu, la mare va morir després del part.

La seva germana gran no va saber afrontar aquesta situació. Ell i l'àvia havien d'amagar els pocs diners que tenien per poder-se alimentar. Amb ells de tant en tant compraven una arengada, bé li deien Guàrdia Civil llavors.

Quan en tenien una la penjaven al menjador, tota la setmana. S'alimentaven amb la vista. Al final tocava entrar a l'àpat, un menjar de festa gran: hi havia un civil. Tallaven quatre parts. Cua i cap anaven per l'àvia i el Pepet, els millors trossos per a les seves germanes. El meu avi no era el pare, i no tenia dret al millor tros. 

A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915,

El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

En arribar el dimecres de cendre, transvestíem als civils amb faldilles i vestidet a mida, els penjàvem d'una canya i els portàvem a la muntanya; on després d'acabar-nos la seva carn enterràvem les seves espines.