TALAMANCA-MURA-PUIG DE BALMA

És una ruta no circular, d'uns 10 quilòmetres, senzilla i d'un desnivell acumulat d'uns 300 metres.

Es pot fer circular seguint la ruta fins a Rocafort per girar cap a Talamanca, els trams són més durs i la distància total és de prop de 25 quilòmetres. La podeu trobar a Wikiloc: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8862615

Iniciarem el camí a Talamanca, abans podeu visitar el seu castell romànic, l'església de Santa Maria del segle XII, el seu raval o una espectacular creu de terme del segle XVIII. També podeu trobar el memorial de la batalla de Talamanca el 1714.

A la part baixa del poble trobareu la indicació de la ruta que ens portarà fins a Mura, tot un seguit de camins i senders ben indicats ens facilitaran la ruta.

Al peu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac trobarem el poble de Mura, un indret amb un encant especial. Val la pena donar-hi un tom.

No us perdeu una ullada a l'església romànica de Sant Martí de Mura, originàriament del segle XI. 

Seguirem la ruta ben indicada per la Creu de la Vila. Per qualsevol dubte al Centre d'Informació de Mura trobarem bona informació, a més és el punt d'inici del recorregut.


El sender ben indicat ens portarà fins al Puig de la Balma. És una masia del terme municipal de Mura, a la comarca del Bages. Una part de la masia, la més antiga, està construïda sota mateix de la balma que dóna nom a la masia. És a 541,2 metres d'altitud, a la part central del terme, a prop i al sud-oest del poble de Mura.

Si volem tornar a Mura, podem seguir el camí que porta cap a la carretera que uneix Mura amb Rocafort. La carretera seguirem el camí paral·lel a la Riera de Nespres, val la pena veure el Moli el Faure, abans d'arribar a Mura.

No marxeu sense visitar algunes de les tines de la zona. Durant segles, l'accidentada orografia de la zona va provocar l'aparició d'unes construccions singulars, les denominades tines, enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com a cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor o a la mateixa finca.

Tines de Flaquer

GUILLEM DE BERGUEDÀ I LA INJÚRIA HOMOFÒBICA

Guillem de Berguedà va ser un trobador català del segle XIII, la seva obra ens permet aproximar-nos a com es veien les relacions homosexuals en el seu temps.

Durant l'Alta Edat Mitjana a Catalunya no es condemnava la sodomia, els Usatges no tenen cap referència a això ni la tipifiquen com a delicte, tampoc les primeres constitucions dels segles XIII o XV. Les velles lleis visigodes i romanes sí que penalitzaven la sodomia, però no va ser fins avançat el segle XIII que es van dictar lleis al respecte. Un cop Jaume I va eliminar les velles lleis anteriors als Ussatges, Ramon de Penyafort va fer que el pecat nefand fos inclòs com a crim a les Lleis Decretals que dictava el Papa i estaven per sobre la legislació dels regnes cristians. 

El primer judici per sodomia va ser en temps de Jaume I i el processat va ser absolt. A Castella les primeres lleis que perseguien la sodomia daten de 1254, encara que mai es van aplicar. A Aragó es va criminalitzar per primera vegada en els Furs de Terol de 1247. Durant el segle XII es va començar a prohibir en els monestirs de frares i monges que aquests dormissin acompanyats i que practiquessin la sodomia amb la finalitat d'evitar embarassos. La manca de legislació, unit a l'absència de criminalització legal o de jurisprudència contra els sodomites, indica que durant aquesta època no hi va haver una preocupació real per aquest tema, tot i que seria molt optimista definir-la com "l'edat d'or de les relacions homosexuals", com assenyala John Boswell.

Curiosament, durant el segle XII es va produir un cas clar de sodomia, encara que fos per fer mofa o per ridiculitzar a un enemic, assenyalant la seva indignitat i ridiculesa. Guillem de Berguedà, trobador, va escriure l’any 1170 uns versos contra el bisbe de la Seu d'Urgell. Utilitzant el llenguatge més cru de tota la literatura trobadoresca i sense cap tipus d'eufemisme, es referia al bisbe amb expressions com ara "homes emprenya" (que molesta als homes) i "homes fot en dorment" (que enganya homes mentre dormen); més endavant assenyala que el bisbe Arnau de Preixens havia "emprenyat" (molestat) a mes de cent homes, tant adults com adolescents.

Curiosament el trobador l’assenyala com a "actiu", fet segurament menys "mal-vist" que acusar-lo de ser "fotut" (sodomitzat). D'haver-ho fet, hauria tingut problemes amb la justícia. Cal recordar que en aquesta època no es feia servir el terme "sodomia". Generalment s’utilitzaven eufemismes més o menys evidents: "fotut" per referir-se al sodomitzat, o bé "prendre per la barba", terme que utilitza Ramon Muntaner en les seves cròniques per referir-se al càstig de "sodomitzar amb un pal", o "empalar" al vençut, i també l'expressió "badar el cul".

Guillem de Berguedà va ser un trobador busca-raons que no va dubtar a injuriar als seus enemics. Així els rivals o bé enganyaven a les seves dones o bé els acusava de sodomites i mentiders. El primer a rebre aquest tipus d'acusacions va ser el seu propi senyor feudal, Ponç de Mataplana de qui a més de sodomita el descrivia com: personatge còmic, ridícul, grotesc, amb un braç inútil i la boca desdentada, de costums indignes, covard, traïdor i enganyós, poc respectable.

Va passar un temps empresonat, una altra època fugit, va ser bandoler, assassí i no va dubtar a anar a dormir amb la seva pròpia cunyada, a la qual després va criticar. Va assaltar monestirs, va violar i va raptar monges. Va viure més de seixanta anys, i la seva mort va esdevenir durant una disputa tavernària, i es pot suposar que potser algun dels seus múltiples enemics va aplicar justícia pel seu compte.

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2010/11/sindria-melo-i-carn-de-cavall.html )  o la llet de cabra intentaven corregir-ho.

La llet de cabra la prenia al Santuari del Miracle. La meva àvia de bon matí anava fins a la masia de Can Vila-seca i sortida de poc de les cabres que la senyora Maria munyia, era portada a les cel·les. Allà la meva àvia la posava a bullir. No feia falta despertador, la ferum de la llet ens despertava a tots. Després tapaven el mal gust amb sucre i ECO (un succedani de cafè a base de malta) i amb el nas tapat, engolia la llet.

Sobre la llet sortia una part sòlida que la meva àvia es prenia com si fos un aliment diví. Jo aquella nata sempre la vaig identificar amb el mató, que vaig menysprear durant molts anys.

La llet i el formatge de cabra eren comuns a totes les masies del territori. Era un formatge tendre i cremós, el tallaven en daus i el posaven amb uns pots amb oli d'oliva i herbes, generalment romaní o farigola. El venien a l'estiu als estiuejants que pujaven al Miracle o Su, també el portaven als mercats de Cardona (diumenges) Solsona (llavors els dimarts) i excepcionalment arribaven a Calaf.

L'últim any que en vaig trobar va ser a la masia de Vivets, a Riner, l'any anterior al gran incendi. Ara quan pregunto o explico com era, molts no saben ni tan sols de què parlo.

LA VALL DEL RIU LLANERA

La vall del riu Llanera encara conserva un patrimoni espectacular, iniciatives veïnals estan salvant bona part d'ell, però bona part es troba en situació ruïnosa.

Entre les serres de Llobera i Pinós es troba la vall del riu Llanera, un territori que pertany al municipi de Torà i es troba geogràficament rodejat pel Solsonès. Recordo amb 14 anys que anaven a banyar-nos al riu, als estanys de músic que es troben prop de Torredenegó.

La vall es troba gairebé despoblada, tan sols 13 persones hi són censades. Al contrari les masies del veïnat (Pinós o Llobera) s'han restaurat i mostrant de nou activitat, gràcies a l'agricultura, la ramaderia i el turisme. 

Durant els segles IX i X les ràtzies musulmanes entraven per aquesta zona, llavors dependent del comtat de l'Urgell. Per aquest motiu la zona està plena de torres de guaita i castells, l'objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Algunes d'aquestes torres el 1716 van ser enderrocades per encàrrec reial de Felip V, per evitar les revoltes dels catalans. Moltes torres tenien campanes que informaven la població no sols de temes religiosos, també avisaven de foc, tocaven a morts, avisaven de la presència de bandolers o cridaven al sometent.

A la serra de Llobera es troba la torre de Peracamps, es tenen notícies d'ella ja el 1042, va ser mig enderrocada el 1716. Avui és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

En mig de la vall es troba la torre de Vallferosa, amb 33 metres d'alçada. El 970 ja existia. És considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. L'antiguitat, les dimensions i les característiques en fan una construcció única. També és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

Les restes del antic poble de Vallferosa estan en una situació deplorable, església inclosa:

La Torre d'Ardèvol es coneix la seva existència el 975. Està sobre una penya, al centre del poble del mateix nom. Com les altres torres el seu objectiu era controlar el sector oriental de la frontera que el Comtat d'Urgell tenia amb les terres dominades pels musulmans, primer del Califat de Còrdova, després del regne (taifa) de Lleida.

En mig de la vall es troba el castell de Llanera, també en un estat deplorable. 

Lloc de difícil accés, ben indicat per anar-hi a peu des de l'Hostal Nou (via dolmen de Llanera) o Ardèvol. (1) L'indret és extremadament feréstec i solitari, solcat per nombroses barrancades i protegit per grans boscúries. Només les esparses masies i els nombrosos camps de conreu guanyats al bosc donen un aspecte amable al paisatge. Havia estat un important i estratègic castell del segle xi, convertit en època moderna en casal senyorial. 

Al seu costat es troba la església gòtica de Sant Martí, també en estat deplorable. l'església és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, el castell és bé cultural d'interès nacional. Malgrat tot, es troba en un estat semi ruïnós.

(1) Anada i tornada, des de l'Hostal Nou

L'AFAITAT A PAGÉS, AL GAVÀ DEL PASSAT

A pagès hi havia homes que s'afaitaven sols i altres que eren incapaços de fer-ho. Per què?.

Quan la Carmeta, la meva mare, es va casar va anar a viure a casa del meu pare on també hi eren els meus avis paterns. Entrava de "jove" i a pagès, les joves tenien pocs drets, al contrari de les pubilles que manaven i ho distribuïen tot.

L'àvia Elvira tan aviat va entrar la meva mare a casa, li va senyalar els estris d'afaitar -"fins ara jo he afaitat al teu pare, a partir d'ara et toca a tu". No s'ho podia creure, ella sempre havia vist al seu pare, el Poldo, afaitar-se ell sol. Però va haver d'acceptar-ho, a finals dels anys 40 i a Gavà les dones tenien totes les de perdre. Quan va anar a demanar ajut als seus pares, li van dir: "T'has casat amb el Joan i et toca aguantar".

El que també va veure és que el Pepet, el seu sogre, també s'afaitava sol. Què passava? Molt senzill, les àvies eren mestresses i ella no. Els drets de la dona catalana anava lligada el patrimoni, la dona que en tènia manava, la que no li tocava servir. Cal recordar que a altres indrets de la mateixa Europa la dona al casar-se ho perdia gairebé tot, amb patrimoni o no.

RUTES PER L'ENTORN DEL RIPOLLÈS

Diverses rutes per l'entorn de Ripoll i el Ripollès, publicades a aquest blog o a la meva pàgina de facebook. 

PUJADA AL SANTUARI DE MONTGRONY

La ruta pot ser circular, si bé la baixada pel dolmen de la Pardinella no està molt ben indicada. 10 km, un desnivell de 500 metres. Lloc vinculat al mític Comte Arnau.

Aquí la ruta completa:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/pujada-al-santuari-de-montgrony.html

LA RUTA DEL FERRO, RIPOLL - SANT JOAN DE LES ABADESSES.

Entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses podem seguir la via verda, es tracta d'un antic traçat de ferrocarril que s'han reconvertit en camí per a excursionistes i ciclistes.

Ruta completa: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2011/10/per-terres-del-ripolles.html

BEGET-ROCABRUNA-BEGET

Una ruta d'uns 13 km, amb un desnivell acumulat de més de 500 metres. Corre entre els límits de l'Alta Garrotxa, el Ripollès i França amb un notable desnivell. 

Ruta completa:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/08/beget-rocabruna-beget.html

QUERALBS- NÚRIA

Una pujada amb un desnivell de uns 1200 metres, la ruta és de uns 7 quilòmetres i es pot tornar amb el cremallera. 

La ruta en wikiloc: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5347422

RIBES DE FRESER - FUSTANYÀ

Ruta paral·lela al riu Freser. Una pujada moderada amb un desnivell de més de mil metres. Uns 5 quilòmetres. 

 

Ruta a wikiloc: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13704764

Les meves imatges a la zona de Queralbs publicades a facebook:  https://www.facebook.com/leopold.estape/media_set?set=a.10204345134011101.1073741890.1312206437&type=3

ROMÀNIC I GÒTIC A LA MÀ ESQUERRA. I PART

Recull de pintures publicades a la meva pàgina de facebook, Amb la informació compartida.  

1402, Ramon de Mur. Retaule de Guimerà. Crist als Llimbs

S. VII Verge amb el nen, Monestir de Santa Catalina, al Sinaí.

Pintura realitzada mitjançant la tècnica de l'encàustica caracteritzada per l'ús de la cera com a aglutinant dels pigments



Segle X Beatus de la Seu d'Urgell. Detall de la Presa de Jerusalem per Nabucodonosor-

Cap a l'any 786 l'abat del monestir de San Martín de Liébana -Santander- conegut pel nom de Beat va escriure un comentari a l'Apocalipsi. A partir del segle X, d'aquesta obra, se'n van fer còpies amb moltes miniatures o gravats, que són els Beatus que van ser difosos per monestirs i catedrals durant tota l'Edat Mitjana. D'entre la vintena d'aquests còdexs, anomenats "Beatus", que encara resten escampats pel món, un dels exemplars més bells i complets és el Beatus de la Seu d'Urgell.


1150 Taula lateral d’altar. Anunciació, Visitació, Naixement i Epifania
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Procedència: Església de Sant Andreu, Sagàs (el Berguedà). Obra mestra del romànic, detall:

Pintures murals del castell d’ Alcanyiz (del segon quart del segle XIV)

Representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya.


S. XV Retaule de Santa Úrsula (detall) Mestre de les Figures Anèmiques Església de Sant Miquel de Cardona.

El retaule mostra tot un seguit de situacions en els que les dones són les protagonistes, utilitzant com a pretext la història de Santa Úrsula. 


S XIV Còdex Manesse. Biblioteca de l'Universitat de Heidelberg.

Va ser copiat i il·lustrat entre 1305 i 1340 a Zúrich. El contingut del manuscrit, del segle XIII, és un recull de poemes i cançons d’amor trobadoresc alemany. Aquest còdex va ser dedicat a Winceslau II, rei de Bohèmia. Totes les imatges: https://commons.wikimedia.org/wiki/Codex_Manesse

1443 Mare de Déu dels Consellers, Lluís Dalmau. MNAC

1431 el rei Alfons el Magnànim va enviar el seu pintor oficial, el valencià Lluís Dalmau, a Flandes. Allà va conèixer de primera mà el nou llenguatge artístic, i l'obra del pintor Jan van Eyck . El 1443, Dalmau va rebre l'encàrrec de pintar aquest retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. En el context català aquesta obra va ser profundament innovadora pel seu format, per la seva execució tècnica, ja que va ser pintada a l'oli, i per l'eficàcia il·lusionista d'un espai figuratiu en el qual els cinc consellers d'aquell any, retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants.

1453 Retaule de Sant Cosme i Damià (detall) . Catedral de Barcelona. Taller de Bernat Martorell. 

L'obra va ser sufragada per Sança Ximenis de Cabrera qui va encarregar la que capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Curiosament al final van aparèixer aquests dos sants metges considerants germans de fe i que mil anys després de la seva mort se'ls va considerar també germans de sang. Pot tenir a veure què eren dels sants invocats amb els pactes d'agermanament medievals que Boswell va definir com a bodes de la semblança. Més info: http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/los-santos-cosme-y-damian-en-barcelona.html  

1460 Retaule dels sants Abdó i Senén (detall central). Jaume Huguet. Església de Sant Pere de Terrassa.

Més imatges de la Seu d'Egara:https://www.facebook.com/leopold.estape/media_set?set=a.4455742034305.184061.1312206437&type=3  Dins del retaule també està Cosme i Damià, dels grups de sant germans de fe que el segle XIII es va decidir que eren germans de sang.

1464 Retaule del Conestable, L'Epifania, taula central, Jaume Huguet. 
Capella de Santa Àgata de Barcelona.

El retaule es conserva a la capella. Va ser realitzat per Jaume Huguet. Va ser un encàrrec de Pere el Conestable de Portugal quan va ser nomenat rei d'Aragó i comte de Barcelona (1464-1466) dins del període de la guerra civil catalana. Més informació:http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/la-historia-del-rei-que-va-voler-servir.html


1465 Domenico di Michelino: Dante al regne d'ultratomba . Catedral de Santa Maria del Fiore, Florencia:

Dante celebra la seva "Divina comèdia" entre la seva estimada ciutat de Florència i els regnes de la seva vida futura imaginada en aquest fresc trobat al Duomo de Florència. La ciutat està tancada a Dante en aquest fresc, com ho va ser en vida quan va ser exiliat el 1301,  Mai va poder tornar a casa seva. Tampoc mai va poder veure la cèlebre cúpula de Santa Maria del Fiore, a la seva mort encara no s'havien iniciat les obres.


1470 Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris Bibliothèque Nationale, Paris.

Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, trobada al blog LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: http://elspotolsmistics.blogspot.com.es/2016/12/endimoniades.html