dijous, 25 de maig de 2017

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2010/11/sindria-melo-i-carn-de-cavall.html )  o la llet de cabra intentaven corregir-ho.



La llet de cabra la prenia al Santuari del Miracle. La meva àvia de bon matí anava fins a la masia de Can Vila-seca i sortida de poc de les cabres que la senyora Maria munyia, era portada a les cel·les. Allà la meva àvia la posava a bullir. No feia falta despertador, la ferum de la llet ens despertava a tots. Després tapaven el mal gust amb sucre i ECO (un succedani de cafè a base de malta) i amb el nas tapat, engolia la llet.



Sobre la llet sortia una part sòlida que la meva àvia es prenia com si fos un aliment diví. Jo aquella nata sempre la vaig identificar amb el mató, que vaig menysprear durant molts anys.

La llet i el formatge de cabra eren comuns a totes les masies del territori. Era un formatge tendre i cremós, el tallaven en daus i el posaven amb uns pots amb oli d'oliva i herbes, generalment romaní o farigola. El venien a l'estiu als estiuejants que pujaven al Miracle o Su, també el portaven als mercats de Cardona (diumenges) Solsona (llavors els dimarts) i excepcionalment arribaven a Calaf.



L'últim any que en vaig trobar va ser a la masia de Vivets, a Riner, l'any anterior al gran incendi. Ara quan pregunto o explico com era, molts no saben ni tan sols de què parlo.

dimarts, 23 de maig de 2017

LA VALL DEL RIU LLANERA

La vall del riu Llanera encara conserva un patrimoni espectacular, iniciatives veïnals estan salvant bona part d'ell, però bona part es troba en situació ruïnosa.


Entre les serres de Llobera i Pinós es troba la vall del riu Llanera, un territori que pertany al municipi de Torà i es troba geogràficament rodejat pel Solsonès. Recordo amb 14 anys que anaven a banyar-nos al riu, als estanys de músic que es troben prop de Torredenegó.



La vall es troba gairebé despoblada, tan sols 13 persones hi són censades. Al contrari les masies del veïnat (Pinós o Llobera) s'han restaurat i mostrant de nou activitat, gràcies a l'agricultura, la ramaderia i el turisme. 

Durant els segles IX i X les ràtzies musulmanes entraven per aquesta zona, llavors dependent del comtat de l'Urgell. Per aquest motiu la zona està plena de torres de guaita i castells, l'objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Algunes d'aquestes torres el 1716 van ser enderrocades per encàrrec reial de Felip V, per evitar les revoltes dels catalans. Moltes torres tenien campanes que informaven la població no sols de temes religiosos, també avisaven de foc, tocaven a morts, avisaven de la presència de bandolers o cridaven al sometent.

A la serra de Llobera es troba la torre de Peracamps, es tenen notícies d'ella ja el 1042, va ser mig enderrocada el 1716. Avui és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.





En mig de la vall es troba la torre de Vallferosa, amb 33 metres d'alçada. El 970 ja existia. És considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. L'antiguitat, les dimensions i les característiques en fan una construcció única. També és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.



Les restes del antic poble de Vallferosa estan en una situació deplorable, església inclosa:






La Torre d'Ardèvol es coneix la seva existència el 975. Està sobre una penya, al centre del poble del mateix nom. Com les altres torres el seu objectiu era controlar el sector oriental de la frontera que el Comtat d'Urgell tenia amb les terres dominades pels musulmans, primer del Califat de Còrdova, després del regne (taifa) de Lleida.



En mig de la vall es troba el castell de Llanera, també en un estat deplorable. 



Lloc de difícil accés, ben indicat per anar-hi a peu des de l'Hostal Nou (via dolmen de Llanera) o Ardèvol. (1) L'indret és extremadament feréstec i solitari, solcat per nombroses barrancades i protegit per grans boscúries. Només les esparses masies i els nombrosos camps de conreu guanyats al bosc donen un aspecte amable al paisatge. Havia estat un important i estratègic castell del segle xi, convertit en època moderna en casal senyorial. 





Al seu costat es troba la església gòtica de Sant Martí, també en estat deplorable. l'església és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, el castell és bé cultural d'interès nacional. Malgrat tot, es troba en un estat semi ruïnós.



(1) Anada i tornada, des de l'Hostal Nou

dimarts, 9 de maig de 2017

L'AFAITAT A PAGÉS, AL GAVÀ DEL PASSAT

A pagès hi havia homes que s'afaitaven sols i altres que eren incapaços de fer-ho. Per què?.



Quan la Carmeta, la meva mare, es va casar va anar a viure a casa del meu pare on també hi eren els meus avis paterns. Entrava de "jove" i a pagès, les joves tenien pocs drets, al contrari de les pubilles que manaven i ho distribuïen tot.

L'àvia Elvira tan aviat va entrar la meva mare a casa, li va senyalar els estris d'afaitar -"fins ara jo he afaitat al teu pare, a partir d'ara et toca a tu". No s'ho podia creure, ella sempre havia vist al seu pare, el Poldo, afaitar-se ell sol. Però va haver d'acceptar-ho, a finals dels anys 40 i a Gavà les dones tenien totes les de perdre. Quan va anar a demanar ajut als seus pares, li van dir: "T'has casat amb el Joan i et toca aguantar".

El que també va veure és que el Pepet, el seu sogre, també s'afaitava sol. Què passava? Molt senzill, les àvies eren mestresses i ella no. Els drets de la dona catalana anava lligada el patrimoni, la dona que en tènia manava, la que no li tocava servir. Cal recordar que a altres indrets de la mateixa Europa la dona al casar-se ho perdia gairebé tot, amb patrimoni o no.

dimecres, 26 d’abril de 2017

RUTES PER L'ENTORN DEL RIPOLLÈS

Diverses rutes per l'entorn de Ripoll i el Ripollès, publicades a aquest blog o a la meva pàgina de facebook. 



PUJADA AL SANTUARI DE MONTGRONY


La ruta pot ser circular, si bé la baixada pel dolmen de la Pardinella no està molt ben indicada. 10 km, un desnivell de 500 metres. Lloc vinculat al mític Comte Arnau.




LA RUTA DEL FERRO, RIPOLL - SANT JOAN DE LES ABADESSES.



Entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses podem seguir la via verda, es tracta d'un antic traçat de ferrocarril que s'han reconvertit en camí per a excursionistes i ciclistes.




BEGET-ROCABRUNA-BEGET



Una ruta d'uns 13 km, amb un desnivell acumulat de més de 500 metres. Corre entre els límits de l'Alta Garrotxa, el Ripollès i França amb un notable desnivell. 





QUERALBS- NÚRIA

Una pujada amb un desnivell de uns 1200 metres, la ruta és de uns 7 quilòmetres i es pot tornar amb el cremallera. 








RIBES DE FRESER - FUSTANYÀ


Ruta paral·lela al riu Freser. Una pujada moderada amb un desnivell de més de mil metres. Uns 5 quilòmetres. 
 









divendres, 7 d’abril de 2017

ROMÀNIC I GÒTIC A LA MÀ ESQUERRA. I PART

Recull de pintures publicades a la meva pàgina de facebook, Amb la informació compartida.  


1402, Ramon de Mur. Retaule de Guimerà. Crist als Llimbs



S. VII Verge amb el nen, Monestir de Santa Catalina, al Sinaí.




Pintura realitzada mitjançant la tècnica de l'encàustica caracteritzada per l'ús de la cera com a aglutinant dels pigments




Segle X Beatus de la Seu d'Urgell. Detall de la Presa de Jerusalem per Nabucodonosor-



Cap a l'any 786 l'abat del monestir de San Martín de Liébana -Santander- conegut pel nom de Beat va escriure un comentari a l'Apocalipsi. A partir del segle X, d'aquesta obra, se'n van fer còpies amb moltes miniatures o gravats, que són els Beatus que van ser difosos per monestirs i catedrals durant tota l'Edat Mitjana. D'entre la vintena d'aquests còdexs, anomenats "Beatus", que encara resten escampats pel món, un dels exemplars més bells i complets és el Beatus de la Seu d'Urgell.



1150 Taula lateral d’altar. Anunciació, Visitació, Naixement i Epifania
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona



Procedència: Església de Sant Andreu, Sagàs (el Berguedà). Obra mestra del romànic, detall:




Pintures murals del castell d’ Alcanyiz (del segon quart del segle XIV)



Representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya.


S. XV Retaule de Santa Úrsula (detall) Mestre de les Figures Anèmiques Església de Sant Miquel de Cardona.


El retaule mostra tot un seguit de situacions en els que les dones són les protagonistes, utilitzant com a pretext la història de Santa Úrsula. 


XIV Còdex Manesse. Biblioteca de l'Universitat de Heidelberg.


Va ser copiat i il·lustrat entre 1305 i 1340 a Zúrich. El contingut del manuscrit, del segle XIII, és un recull de poemes i cançons d’amor trobadoresc alemany. Aquest còdex va ser dedicat a Winceslau II, rei de Bohèmia. Totes les imatges: https://commons.wikimedia.org/wiki/Codex_Manesse


1443 Mare de Déu dels Consellers, Lluís Dalmau. MNAC



1431 el rei Alfons el Magnànim va enviar el seu pintor oficial, el valencià Lluís Dalmau, a Flandes. Allà va conèixer de primera mà el nou llenguatge artístic, i l'obra del pintor Jan van Eyck . El 1443, Dalmau va rebre l'encàrrec de pintar aquest retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. En el context català aquesta obra va ser profundament innovadora pel seu format, per la seva execució tècnica, ja que va ser pintada a l'oli, i per l'eficàcia il·lusionista d'un espai figuratiu en el qual els cinc consellers d'aquell any, retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants.


1453 Retaule de Sant Cosme i Damià (detall) . Catedral de Barcelona. Taller de Bernat Martorell. 


L'obra va ser sufragada per Sança Ximenis de Cabrera qui va encarregar la que capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Curiosament al final van aparèixer aquests dos sants metges considerants germans de fe i que mil anys després de la seva mort se'ls va considerar també germans de sang. Pot tenir a veure què eren dels sants invocats amb els pactes d'agermanament medievals que Boswell va definir com a bodes de la semblança. Més info: http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/los-santos-cosme-y-damian-en-barcelona.html  


1460 Retaule dels sants Abdó i Senén (detall central). Jaume Huguet. Església de Sant Pere de Terrassa.


Més imatges de la Seu d'Egara:
https://www.facebook.com/leopold.estape/media_set?set=a.4455742034305.184061.1312206437&type=3  
Dins del retaule també està Cosme i Damià, dels grups de sant germans de fe que el segle XIII es va decidir que eren germans de sang.



1464 Retaule del Conestable, L'Epifania, taula central, Jaume Huguet. 
Capella de Santa Àgata de Barcelona.



El retaule es conserva a la capella. Va ser realitzat per Jaume Huguet. Va ser un encàrrec de Pere el Conestable de Portugal quan va ser nomenat rei d'Aragó i comte de Barcelona (1464-1466) dins del període de la guerra civil catalana. Més informació:http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/la-historia-del-rei-que-va-voler-servir.html



1465 Domenico di Michelino: Dante al regne d'ultratomba . Catedral de Santa Maria del Fiore, Florencia:



Dante celebra la seva "Divina comèdia" entre la seva estimada ciutat de Florència i els regnes de la seva vida futura imaginada en aquest fresc trobat al Duomo de Florència. La ciutat està tancada a Dante en aquest fresc, com ho va ser en vida quan va ser exiliat el 1301,  Mai va poder tornar a casa seva. Tampoc mai va poder veure la cèlebre cúpula de Santa Maria del Fiore, a la seva mort encara no s'havien iniciat les obres.


1470 Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris Bibliothèque Nationale, Paris.



Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, trobada al blog LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: http://elspotolsmistics.blogspot.com.es/2016/12/endimoniades.html

dijous, 6 d’abril de 2017

LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa. En aquesta entrada m'aproparé a algunes de les històries que se li atribueixen.





Paca Marquès López (Raquel Meller) va créixer entre les monges clarisses a França i la seva família al Poble Sec de Barcelona. Va debutar el 1908 al saló La Gran Penya. El seu èxit li va arribar a partir de 1911 quan va estrenar els seus èxits La Violetera o el Reliquiari. En aquesta època opta pel seu nom artístic, el pronunciava amb un cert accent alemany que va ajudar a crear la llegenda de la seva militància germanòfila, llegenda que ella mateixa va alimentar sempre.





Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys (per ampliar informació cliqueu text ressaltat). Ell era "un fill de la bohèmia, era un fill dels carrers, de l'enllumenat de gas, de les putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". A Enrique se l'havia relacionat amb la mateixa Mata Hari, de manera que la llegenda d'una dona espia va assenyalar més tard a la mateixa Raquel.

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier. Durant la Guerra Civil d'Espanya i la Segona Guerra Mundial va marxar a l'Argentina. Després va tornar a Barcelona on es va casar per segona vegada amb l'empresari francès Demon Sayac, van viure sempre separats.







Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va 

dedicar una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita:



Diuen que quan interpretava la cançó Nena, de Joaquín Zamacois, mentre cantava:
"Nena...Que mi vida llenas de ilusión. //Deja que ponga //con embeleso //junto a tus labios //la llama divina de un beso",", mirava fixament a alguna noia fruit dels seus desitjos.



Una altra anècdota la relaciona amb Alfons XIII. Sembla que aquest monarca, famós per la seva vida llicenciosa, la va convidar a les seves estances. Raquel, com abans ja va fer Pilar Alonso, va declinar la invitació: "Si em vol veure que vingui al teatre a escoltar-me". La notícia va transcendir i el monarca, amb la reina, va anar a veure la seva actuació al teatre. Després un ram de flors seu va arribar al camerino acabant així l'incident.

El 1930 Chaplin li va oferir interpretar "Llums de la ciutat", a partir del tema que ella va popularitzar: La violetera. Sembla que ella ho va menysprear: "el teu art és molt inferior al meu", així Raquel va quedar fora d'un dels millors films de la història del cinema. Chaplin va utilitzar la cèlebre cançó sense permís.




El cubà Hernández Catá va escriure sobre ella 
(1): “He aquí una mujer menuda y terrible. Ojos de mar, carne traslúcida que deja entrever en cada momento la luz del alma, movilidad suave de gestos y casi de facciones por la cual se transforma en muchas mujeres, en todas las mujeres; en la mujer eterno vampiro y meta eterna del anhelo viril…”

A Barcelona estava barallada amb totes les cupletistes. A les que cantaven en català les acusava d'antiespanyoles, a la resta les menyspreava. Se li atribueix un anticatalanisme militant, monàrquica capaç de deixar plantat al rei, catòlica que es va casar pel civil i en dues ocasions, espia dels uns i els altres ... El seu caràcter tan altiu li va comportar grans enemistats i moltes llegendes per desacreditar-la. La veritat és que finalitzada la guerra va tornar a Barcelona on va viure fins a la seva mort el 1962. El seu enterrament va ser multitudinari.


Raquel a les Rambles de Barcelona. 


Sempre que organitzo una ruta per la zona m'acosto a la seva estàtua davant del Teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Explico alguna de les seves múltiples anècdotes, llegeixo alguna de les seves lletres i expresso la meva admiració. En les dues últimes ocasions he preguntat quantes persones la coneixien, ningú la coneix. 





(1)  http://laplacenta.clandestinodeactores.com/por-los-ojos-de-raquel-meller/


dijous, 30 de març de 2017

BREU HISTÒRIA DEL TRANSVESTISME (II PART)

A la primera part us  vaig parlar del Chevalier d'Eon. Ell va donar nom al transvestisme fins inicis del segle XX, conegut amb el nom  "eonisme". Aquí la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/01/breu-historia-del-transvestisme-i-part.html
(Publicat a Infogai, març 2017)

Café Italià, Barcelona 1911

Normalment coneixem la història d'homes que van interpretar papers femenins. El cas de Charlotte Cushman (1816-1876) és diferent. Va ser una de les més famoses actrius de l'escena americana i britànica del segle XIX. Va interpretar tant personatges masculins com femenins i va estimar amb totes les seves forces a altres dones, especialment a l'escultora Emma Stebbins. Un dels seus treballs més aplaudits va ser el personatge masculí de Romeu i Julieta:

Malgrat les dures lleis contra el transvestisme, que prohibien la presència de dones en l'exèrcit americà, moltes dones s’hi van enrolar transvestides. Va ser el cas de Deborah Sampson que va servir en l'Exèrcit Continental amb el nom de Robert Shurtlieff. Abans ja havia estat processada i condemnada per haver tingut relacions amb altres dones, adoptant l'aparença masculina.

Calamity Jane (1852-1903) va ser una exploradora nord-americana. Òrfena i germana major de 6 germans, des de petita va assumir el paper de pare de família. En 1870 va optar per fer-se exploradora, vestint com a home i comportant-se com a tal. Va tenir una vida plena d'aventures, fantasies i falsedats. No se li coneixen amants masculins, ella va insinuar haver "conegut" al general Custer o a Wild Bill Hickok però no hi ha cap evidència d'això.




A finals del segle XIX les artistes dels espectacles de varietés estaven mal considerades socialment, se les associava al "mal viure" i la prostitució. L'arribada del transformista italià Leopoldo Fregoli a Barcelona i Madrid va fer canviar el món de l'espectacle de varietats.. En poc temps els espectacles amb transvestits van, especialment a Barcelona. Aquests artistes van ser generalment ben considerats fins a 1933 en què el govern conservador de la república el va definir com una manifestació immoral de l'art. La prohibició es va aixecar fins l'arribada de la dictadura que ho va prohibir definitivament fins a finals dels anys 60. Molts actors van morir a la indigència.



En 1010 Magnus Hirschfeld crea el terme "transvestisme" com a propi de persones que voluntàriament utilitzaven vestimentes socialment assignades al sexe oposat. Ell mateix apareix amb roba femenina amb altres membres del seu Comitè Científic al "Anuari pels estats sexuals intermedis." Per primer cop es va diferenciar entre transvestisme i transsexualitat.

Chicago va aprovar una llei contra el transvestisme en 1851 que va estar vigent durant més de cent anys. Lleis similars van ser elaborades en diverses ciutats americanes durant el segle XIX. En 1943 Jackie Bross (Evelyn oficialment) va ser detingut per la policia amb un "vestimenta masculina" i un "un tall de cabells viril." Va ser detingut al costat de Catherine Barscz també amb vestimenta "inadequada". El seu judici i condemna va fer reflexionar i canviar les lleis de moltes ciutats.

A la part baixa de Barcelona van créixer locals amb una important presència de transvestits. El Cafè Italiano, la Criolla Cal Sagristà. Un dels més coneguts personatges d'aquest món va ser en Lluís Serracant, "Flor de Otoño", advocat de dia i cantant de cuplets transvestit de nit. Jean Genet explica com aquests locals obligaven a transvestir-se a aquells homes que anaven a lligar amb altres homes. Ell les anomenava com les Carolines, i va explicar el que va poder ser la primera revolta LGTB de la història contra una bomba llançada a uns urinaris prop de les Drassanes. (1)



A la fi dels 60 en diversos locals de Barcelona van tornar a aparèixer artistes transformistes. Madame Arthur va ser la pionera, el seu èxit va ser enorme. Va tenir el reconeixement del franquisme que li va donar la medalla al mèrit al treball, però no es va deslliurar de la pressió policial. Un altre transformista de gran èxit va ser Paco Espanya, va guanyar molts diners, però va acabar a la indigència. 

Durant segles homes i dones han transgredit les normes socials de vestimenta. I ho fan fet per molts motius,  per necessitat, per fugir de situacions adverses,  per plena identitat i també per activisme. La transgressió contra la heteronormalitat no sempre ha estat socialment acceptada.


(1) Diari del lladre. Jean Genet, Edicions 62. 

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com....