divendres, 29 d’abril de 2016

LOT I L'ESTRANYA FAMÍLIA

Lot no tan sols tenia uns veïns molts especials, la seva família n'hi havia per a sucar-hi pa: una dona tafanera, unes filles disposades a tot i un veïnat amb ganes de sexe. Ni "Sálvame de luxe"


El llibre del Genesis de Robert Crumb. Lot i les seves filles. 


Explica la Bíblia que un cop destruïda la ciutat de Sodoma, per no respectar la llei de l'hospitalitat, Lot i la seva família van fugir deixant enrere a la dona que per curiosa i tafanera es va quedar de pedra, dona i bíblia no conjugaven gairebé.

Així el bo del Lot va quedar solet amb les seves filles, a més d'una sèrie de servents i esclaus, però aquests tampoc contaven gaire llavors. Elles tenien un dilema: qui serà el pare dels nostres fills?

L'opció de no tenir descendència era inacceptable, eren hebrees. Si ho feien amb els servents, serien mestissos, lleig, molt lleig¡ I amb el pare?

Doncs a emborratxar al iaio vidu, fornicar amb ell i a tenir bona descendència, beneïda pel seu déu. Com ha de ser, ja que van ser els seus descendents els que van escriure la història.

El primer dels fills va ser anomenat Moab que la descendència donaria lloc als anomenats moabites. (Gènesi 19: 30-38). La terra de Moab va estar situada al costat sud oriental de l'anomenat Mar Salat i forma part de l'anomenada Península de Lisà. El segon va ser cridat Ammon o Ben-Ammi. Va ser el patriarca de la nació d'Ammon, els ammonites. Tots ells nascuts per enredar en el futur als pobres hebreus, sempre despistats pel desert



Hendrick Goltzius Hendrick Golyzius, .Rijjks Museum


I la tafanera esposa de Lot? Poc sabem d'ella, va seguir sempre al seu marit, va estar muda quan aquest va oferir a les seves filles per què els sodomites fessin coses dolentones amb elles. Ni tan sols el seu nom ens va ser revelat. Era dona i estava a un relat bíblic.

Se li coneix per haver desobeït Déu i per haver estat tafanera a l'igual que Eva. I el déu bíblic castigava la curiositat, voler saber o conèixer. I la dona sempre era l'instrument d'aquesta maldat. Eva o la dona de Lot van voler conèixer la realitat més enllà dels mandats divins i van ser condemnades per això.


.

La història pot comparar-se amb la d'Eurídice i Orfeu. Però en aquest cas va ser la impaciència de l'enamorat la que va provocar la tragèdia i no la "malsana" curiositat femenina castigada cruelment per la Bíblia.

dijous, 28 d’abril de 2016

LA BARCELONA DE JOSEP BRANGULÍ

Josep Brangulí i Soler (1879-1945) segurament és el més conegut pioner del fotoperiodisme a Catalunya. La seva obra és essencial per conèixer els canvis de Barcelona a la primera meitat del segle XX.



Va néixer a l'Hospitalet de Llobregat, el 1879. Es va iniciar en la fotografia a finals del segle XIX i no va abandonar el seu ofici fins a la seva mort, el 1945. Fotògraf que va treballar per encàrrec. Modistes, floristes, empresaris, anarquistes, banyistes, infantes, guàrdies, mòmies, barricades, suïcides, polítics, lleteries, bastides, fàbriques, boxejadors i bisbes són els protagonistes de la seva gran obra. En la qual podem trobar des de l'agressió que va representar pel barri de la Ribera la construcció de la Via Laietana o la proclamació de la República.











En acabar la guerra es va afiliar a Falange i va obtenir immediatament l'ingrés en el Registre Oficial de Premsa. Va continuar amb la titularitat de la corresponsalia d'ABC i va poder seguir treballant tranquil·lament per altres diaris i publicacions barcelonines El seu testimoni ens mostra una ciutat dominada per la simbologia feixista, destacant la visita del Reichfürer 
Himmler a Barcelona.





Afegeix la llegenda


Va treballar per a revistes i diaris com Cu-cut !, Diario de Barcelona, ​​La Vanguardia, La Hormiga de Oro, La Ilustración Española i Americana, Nuevo Mundo, La Tribuna, La Noche, i Le Miroir du Monde, El Noticiero Universal i ABC.







El seu treball va estar testimoni neutral de la Setmana Tràgica. Les seves imatges de les mòmies de la Barcelona de 1909, són distants, fugint de la morbositat per facilitar una informació de la qual ell no pren partit.





L'arxiu dels Brangulí, compost per prop d'un milió de negatius, va ser adquirit per la Generalitat el 1992 i dipositat al Arxiu Nacional de Catalunya.





dimecres, 27 d’abril de 2016

RICARD III I EL TRÀGIC FINAL DELS PLANTAGENET

La història l'expliquen els guanyadors, i, ay, dels vençuts ¡¡Un bon exemple és la biografia del darrer monarca de la casa Plantagenet, transformat en el més dolent de la pel·lícula obra i gràcia dels seus botxins: els Tudor.




Aquí una història que segurament ha donat idees a Juego de Tronos, la del desgraciat rei Ricard III, la seva esposa i la mare del futur Enric VIII. Els Lancaster serien els Lannister, els York els Starks. 



Gràcies a la literatura tenim la imatge de l'últim monarca de la normanda casa Plantagenet, com a cruel, deforme, manipulador, infanticida i capaç de les majors atrocitats. La realitat va ser ben diferent. Els investigadors actuals ens parlen d'una persona culta i d'agradable presència. De nen va créixer sota la protecció dels Neville que van evitar que fos executat pels partidaris de la casa de Lancaster. Eren temps de Guerra Civil, la cruel i sanguinària guerra de les Dues Roses.

Al final el seu germà Eduard V de York, va apoderar-se del poder assassinant a l'inepte Enric VI i al seu jove fill Eduard. Però la noblesa indomable no donava treva i les conspiracions constants van fer que els mateixos Neville acabessin perdent la vida.

De jove, Ricard, va créixer amb el coneixement de l'atroç història de Ricard II. El nét d'Eduard III va pujar al tron amb 10 anys, el seu oncle i regent, Joan de Gant, va vetllar pels seus drets fins a la seva majoria d'edat. Un cop al tron, aquest jove rei es va aliar amb els enemics naturals d'Anglaterra, els francesos, per posar fi a la vida i fortuna del seu oncle.





Potser aquesta sigui la causa per la qual en morir el seu germà va donar un cop d'estat i es va autoproclamar rei. També és cert que la família de la reina vídua va conspirar contra ell a part d'arrasar el tresor públic. Segurament de no haver-ho fet haurien acabat amb ell.

Ricard III va ser un rei preocupat per la justícia al seu país, va intentar llimar els poders dels algutzirs i els nobles, va permetre l'ús de l'anglès en els tribunals (aquest fet feia que la justícia fes més accessible al poble que no entenia el llatí), va perseguir els abusos de la llei. Cada pas que donava representava un major descontentament de la noblesa i el clergat que veien com el seu poder era retallat. I així es van anar aixecant contra ell nobles que abans li van donar suport: Hastings, el duc de Buckingham, ...

Enmig d'aquest clima de revoltes seus nebots van desaparèixer, encara avui es desconeix que va passar realment. Possiblement era el mateix Ricard III a qui menys li interessava aquella prematura desaparició, tot i que el clima de revoltes constants va poder precipitar la seva desaparició.

Amb el temps s'ha anat creient en una altra hipòtesi. En absència del rei, els nens estaven sota la protecció del Duc de Buckingham, aquest ja estava conspirant amb l'astut Enric Tudor a qui molestava qualsevol descendència Plantagenet.

A aquestes desaparicions va arribar una altra que va resultar fatal: la mort del príncep de Gal·les amb 9 anys i únic fill de Ricard III. Més tard la mort de la seva esposa i amiga des de la infància, Anna, enmig de rumors sobre el seu intent de divorci per casar-se amb la seva neboda Isabel. Aquest fet va encendre encara més els ànims. N'hi va haver prou una campanya ben orquestrat pels partidaris dels Tudor: "Déu ha castigat el rei per la mort dels infants" o "Ricard ha enverinat a la seva esposa" i la revolta va estar en marxa.

En Bosworth una maniobra absurda de l'últim Plantagenet va animar a la infidel noblesa a canviar de bàndol i Ricard va perdre cavall, corona i cap. I l'ambiciós i astut Enric VII, casat amb Isabel, va apoderar-se del poder. Abans de morir Ricard va recordar que Enric Tudor era descendent de Joan de Gant.

Després va venir un hàbil treball de manipulació històrica en què Tomàs Moro va participar de forma descarada. Ricard tenia tots els defectes dels Tudor, així aquests podien semblar més humans, a més de justificar totes les barbaritats dels seus regnats. Més tard Shakespeare, inspirat en la biografia de Moro, els va presentar encara més fosc i deforme



LA TRÀGICA HISTÒRIA DE ANNA NEVILLE 

Anna era filla de Ricard Neville, "l'entronitzador", noble que va jugar un paper molt important durant la Guerra de les Dues Roses. De petita va créixer al costat de Ricard de Gloucester i el seu germà Jordi, protegits per evitar la seva execució per part de la Casa de Lancaster.

La seva amistat amb Ricard, feia preveure un futur enllaç, però en accedir al tron ​​el germà gran, Eduard IV, van començar els problemes. El nou rei de la casa de York va premiar a la família de la seva esposa, els Woodville, en detriment dels Neville i aquests al final van canviar de bàndol. En la seva unió van oferir a Anna amb 14 anys en matrimoni al fill d'Enric VI, Eduard de Lancaster.




Després aquestes noces, que potser mai va arribar a consumar-se, va venir la batalla de Tewkesbury, els Neville van perdre la vida i en la repressió posterior també el príncep de Gal·les i el seu pare. I Anna va quedar vídua.

Després d'enviduar va desaparèixer, tot indica que el germà de Ricard, Jordi, la va segrestar i la va lliurar a una família humil per treballar com a serventa. El duc de Gloucester la va buscar incansablement i al final va poder rescatar-la. El matrimoni entre Anna i el llavors Duc de Gloucester, Ricard, es va celebrar a l'abadia de Westminster, el 12 de juliol de 1472. La parella va establir la seva llar al castell de Middleham. Ricard havia estat designat governador del Nord pel seu germà el rei.

La seva salut ja era molt precària i en néixer el seu únic fill no va fer més que empitjorar, possiblement tots dos tenien tuberculosi. Els primers anys del seu matrimoni van ser de relativa pau, però a la mort del seu cunyat el rei Eduard de York tot es va precipitar en contra seu.

Ricard III es va autoproclamar rei i els seus nebots van desaparèixer en circumstàncies que encara avui es desconeixen. Anna va passar a ser la reina d'Anglaterra, casada amb un jove ben plantat i benintencionat en temps de desventura.

Després de l'enigmàtica desaparició dels nebots del rei, va arribar un cop mortal per a Anna, la mort del seu únic fill amb 9 anys. Això deixava al seu espòs sense descendència. Enmig dels rumors que el rei buscava nova dona, Anna moria amb només 28 anys. Ricard III la va plorar profundament.

 ELIZABETHA DE YORK, LA FI 
DE LA GUERRA DE  DE LES DUES ROSES. 

Elizabetha de York (1.466- 1.503) va ser filla de rei Eduard IV, germana d'Eduard V, neboda de Ricard III, tots de la casa de York. També va ser l'esposa d'Enric VII i mare d'Enric VIII. Tres dels seus néts van ser també reis d'Anglaterra. No obstant això la seva vida no va ser un jardí de roses.




A la mort del seu pare i després de la desaparició dels seus germans Isabel va passar a ser "raó d'estat". Ricard III no tenia descendència i la seva dona, Isabel Neville, lluitava contra una mort segura. Isabel va acompanyar a la reina Anna fins a la seva mort, possiblement va somiar a ser la nova esposa del rei, però aquest va embogir a la mort de la seva esposa i no va prestar atenció a aquesta nena adolescent. El seu matrimoni possiblement hauria salvat el seu regnat i la seva vida, però no va ser així.

Els Tudor van aprofitar per culpar el rei de la mort de la seva esposa, d'insinuar el seu desig de casar-se amb Isabel. A això van sumar l'acusació d'haver assassinat als seus germans i del càstig diví que va caure sobre la vida del seu feble fill. L'astut Enric Tudor va aprofitar per arreglar el matrimoni amb la mare d'Isabel, sense el consentiment d'aquesta.

Mort Ricard III, Enric VII va intentar trencar el compromís, però la pressió popular va acabar permetent que el casament se celebrés. Malgrat això Isabel no va ser coronada fins al naixement del seu primer fill, Artur. El rei que la veia amb recel al principi pel seu amor cap a Ricard III, però va acabar acceptant i estimant a aquella dona de gran sensibilitat, dolça bellesa i gran fidelitat cap al seu senyor.

Artur, de caràcter malaltís, es va casar amb Catalina d'Aragó i sense haver consumit el matrimoni va morir. El dolor d'Isabel va ser immens, va tenir la seva desena filla a la qual va posar el nom de Catalina, però també va morir. Terriblement entristida per la mort del seu fill gran i amb el cop de perdre a la seva filleta acabada de néixer, la seva salut va patir un declivi fatal. La reina va patir una forta febre i va morir després de nou dies d'agonia.

Isabel de York és l'exemple del paper que va exercir la dona al final de l'Edat Mitjana, la seva importància era al llinatge, els seus sentiments, les seves qualitats poc importaven.

dilluns, 25 d’abril de 2016

ANTONI ESPLUGAS, PIONER DE LA FOTOGRAFIA A CATALUNYA.

Antoni Esplugues (1852-1929) va estar un dels primers fotògrafs professionals a casa nostra. A la seva obra podem veure imatges costumistes, la Barcelona de canvi de segle i per damunt d'una abundant producció de retrats de persones nues. També va estar el retratista oficial de la reialesa. 

Barcelona 1888 des del monument a Colom 


Va néixer el 1852 a la rambla de Sant Josep de Barcelona. El seu pare era pintor retratista i professor de dibuix i pintura que tenia una acadèmia a la rambla de la Boqueria. Aquest fet el fa iniciar-se com a pintor, però aviat comença a utilitzar la fotografia per retocar retrats a la dècada del 1860.

Així a poc a poc Antoni Esplugas va ser un dels pioners atret per la fotografia, quan molt pocs gosaven reconèixer-la com a art. El 1876 obre el seu primer taller fotogràfic i exposa una col·lecció de retrats que l'ajuda a donar-se a conèixer. 




Va estar també un fotoperiodista reconegut, com després ho farien molts dels seus contemporanis. Va deixar testimoni gràfic de molts de successos de la seva època i del creixement de la ciutat. Amb motiu de L'Exposició Universal de 1888, Esplugas va rebre la concessió de retratar els assistents que pujaven al globus aerostàtic El Cautivo. També va rebre la medalla de plata per les seves col·leccions de retrats i paisatges.


Baluard del rei 


Sant Antoni 1888



Port




Esplugas retratava actors, actrius, cantants d'òpera i músics al seu estudi, ho feia amb el vestuari de les seves obres i després ho retocava. Van tenir un gran èxit de públic i mitjans com L'Esquella de la Torratxa, La Ilustració Catalana, La Escena Catalana o El Teatre Català van publicar les seves il·lustracions.



La Fornarina

La bella Oterito

Raquel Meller


La seva fama com a retratista el va portar a ser el "Fotógrafo de la Real Casa", va captar les imatges de la casa reial espanyola i també moltes altres d'estrangeres, com les gregues o italianes.

Però el seu treball més reconegut va estar el relacionat amb el nu femení. Diuen que Picasso va utilitzar imatges de l'Esplugas pel seu quadre sobre les senyoretes del carrer Avinyó. El cert és que era un home fascinat pel retrat de la nuesa femenina, a més va descobrir el gran negoci que representava. Fills llavors era un terreny exclusiu de pintors, però el realisme del retrat fotogràfic obria un mercat fins llavors desconegut. La venda era semiclandestina, encara que anuncis molt evidents a le premsa ho anunciaven. A Espanya, Alfonso XIII era un dels més grans col·leccionistes d'aquest tipus d'imatges, incloses les de més contingut pornogràfic o també les homoeròtiques. Moltes revistes com "La vida galante" o "El gato negro" les van publicar, el franquisme va cremar totes les que encara quedaven.


divendres, 22 d’abril de 2016

RUTA ALS CASTELLS DE PENYAFORT I CASTELLET. PARC DEL FOIX.

Ruta de prop als 17 quilòmetres, gairebé plana. Sortida i arribada a estacions de RENFE. Podeu trobar la ruta ben senyalada a wikiloc.



Sortirem de l'estació dels Monjos, hem de buscar el camí en direcció al castell de Penyafort, pot costar trobar l'inici, recomano mirar bé el plànol de wikiloc. El camí en bon estat ens portarà fins al castell on va néixer el tristament cèlebre inquisidor, santificat i senyalat com a model pels drets humans per part de l'Estat Espanyol encara avui. 







El castell de Penyafort és un conjunt format per les restes de l'antic casal fortificat de Penyafort (torre circular, llenços de mur), un convent i una església. Tradicionalment s'hi localitza el naixement d'un personatge conegut; sant Ramon de Penyafort (1185 - 1275), primer inquisidor a Catalunya, dominicà i canonista.




La construcció més antiga és la torre cilíndrica del segle XII. Inicialment el segle XI va ser un dels castells de frontera del Penedès construïts després de la ràtzia d'Al-Mansur. El convent dataria dels segles XVII i XVIII, en diverses construccions i ampliacions que es reprendrien el segle XIX, després de la desamortització.



Seguirem la ruta en direcció al Parc del Foix travessant el petit poblat de Torrelletes. Un cop passat ens trobarem aviat amb el Parc i el pantà. "L'interès de l'espai se centra tant en la gran varietat d'ambients ecològics que s'han generat al voltant del pantà de Foix, una de les poques zones humides del Penedès, com en un ric patrimoni arquitectònic i històric vertebrat al voltant dels castells de Penyafort i de Castellet de gran importància estratègica durant l'edat mitjana."



Al costat del pantà trobarem el castell de Castellet construït al cim d'un turó. Conserva elements medievals dels segles XI i XII i altres gòtics. En gran part és un conjunt molt restaurat a inicis del segle XIX.











Per retornar agafarem la carretera que ens porta fins a l'Arboç, municipi que toca travessar doncs l'estació està a l'altra banda. Aprofitarem per visitar el cas antic i els molts edificis construïts pels indians, entre ells la cèlebre Giralda.






LA SOMNÀMBULA DEL CARRER SANT NICASI

L'èxit de la somnàmbula del carrer Sant Nicasi devia ser important, però pel que ser l'encertava menys que l'esperpèntic Sandro ...