dilluns, 29 de febrer de 2016

LA LLEGENDA DELS GEGANTS DEL PI

Una llegenda lligada als gegants del Pi mostra que ningú és tan guapo, fort i intel·ligent com nosaltres, en aquestes coses no hi ha qui ens guanyi.




Com tota llegenda té qui ho nega plenament. Però no és un invent meu. La recull Josep María Carandell a la Guía Secreta de Barcelona. 


Diuen que el Colom, que era més genovès que la Pantoja, després d'anar de bolos per les Índies va arribar a Barcelona amb un enorme gegant, alt fort, corpulent i ben tustat al sol de Carib. L'enveja dels mascles catalans veien tan enorme personatge, i com les fadrines perdien l'ull i alguna cosa més, van buscar algú que fos més fort, guapo i ben format, ah i molt català.

I com aquí tenim de tot, Caldes de Montbui van trobar al Fort Farell, un pagès ben plantat que arrencava pins per fer d'escuradents i cridava com ho fem la gent del camp. El noi "poca feina" sembla que pel camí va anar arrancant tots els pins que trobava, avui els cupaires li farien una rebuda a ciutat com deu mana. Amb la qual cosa en entrar a Barcelona el van anomenar el Gegant del Pi.

Com a bon català, abans de dinar es va fotre un bon àpat i uns quants pollastres i capons, van pagar la festa. Des de llavors l'aviram finança les associacions veganes a la Ciutat Comtal. La lluita no va tenir color, "Fort Farell va engrapar el gegantàs vingut d’enllà de la mar dient amb forta veu: Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allà on caurà, tot ho aixafarà. I el va aixecar enlaire i el va fer volar amb tanta força, que el va llançar terrats enllà: ben lluny, ben lluny" (1) I va tornar cap a Caldes, on de nou l'esperava un bon àpat, en aquest cost va estar l'associació de corders que va apuntar-se al "veganisme".




La realitat és que la primera noticia que es té dels gegants del Pi ve de 1601, estaven lligats als gremis i la parròquia del Pi. El 1716 va estar prohibits per culpa del Decreto de Nueva Planta. Reapareixen el 1772, però durant anys apareixen i desapareixen. Durant la guerra civil espanyola van poder ser salvats de la crema de la basílica i, el 1959, van ser recuperats per un grup de feligresos del Pi interessats per les tradicions de Barcelona.

Reaparició jun 1960

(1)   Els indis que va portar En Colom i la llegenda del Gegant del Pi  http://www.inh.cat/articles/Els-indis-que-va-portar-En-Colom-i-la-llegenda-del-Gegant-del-Pi

divendres, 26 de febrer de 2016

BARCELONA I L'ESCLAVITUD

Un dels aspectes més foscos de la història de Barcelona és la seva relació amb l'esclavitud. Una terrible realitat que es donava a moltes ciutats portuàries com València o Sevilla i va enriquir a moltes famílies.





Sembla que cap a finals del segle XVI gairebé un 15% de la població, o eren esclaus o descendents d'ells. La seva important presencia la podem veure en moltes carasses que encara avui es conserven a Barcelona. i que mostren una realitat multiracial.

L'esclavitud va lligada a la història de la ciutat. Sabem que al segle X ja existien a Barcelona, es venien el mercat de la Porta de l'Àngel. Formaven part dels inventaris dels immobles, als tastaments o inclòs en contractes de compravenda i hipoteques. L'expansió de la ciutat i la pesta fan créixer aquest infame negoci, eren la mà d'obra més barata.




A mitjans del segle XIII s'urbanitza la Plaça Nova, just davant les dues torres romanes al costat de la catedral. Allà es venia carn, pa, hortalisses, mobles vells, cultius i esclaus. La llei penalitzava matar o maltractar als esclaus, però els seus fills eren propietat dels seus amos. Se'ls podia separar per vendre, i anaven carregats de cadenes per evitar la seva fuga.
L'origen dels esclaus podia ser divers, majoritàriament eren berbers del nord d'Àfrica (moros), però també podien ser grecs, búlgars o més tard turc i russos. Existia una assegurança per indemnitzar les fugues, molts volien arribar a França on l'esclavitud era a-legal. A finals del segle XV uns 3000 esclaus estaven censats a Barcelona, gairebé la meitat eren propietat de la Generalitat. Alguns van arribar a tenir gran notorietat, com l'escultor Jordi de Déu. Amb la decadència de la ciutat el comerç d'esclaus va minvar.


Jordi de Déu, Panteó reial al monestir de Poblet


Durant el segle XVIII s'aixeca la prohibició del comerç de Catalunya amb les colònies africanes, fins llavors tan sols ho podia fer Castella. També el 1789 el marcat d'esclaus es liberalitza a les colònies, fet que va estar aprofitat per molts buscadors de fortuna catalans, ports com Barcelona, Cadis o Santander es beneficien d'aquest alliberament.

Molts indians van fer immenses fortunes amb la tracta d'esclaus des de Cuba, gairebé tots els comerciants d'aquella illa es van dedicar a aquest negoci, no sols els catalans. Entre ells Josep Xifré, fundador de la Caixa d'Estalvis de Barcelona, Miquel Badia promotor del tren a Mataró, o Joan Güell, Antonio López, marquès de Comillas, de qui ja he parlat anteriorment, o les famílies Vidal Cuadras i Goytisolo.




El fenomen no és, tan sols, patrimoni català com sovint s'ha venut. L'origen del Banco de Bilbao, la promoció del barri de Salamanca a Madrid, sembla que la reina Maria Cristina (mare de la Isabel II) cobrava comissions pel comerç d'esclaus.

Finalment en 1880 l'esclavitud va ser definitivament abolida, però fins a 1886 encara van existir esclaus. Aquest any van ser alliberats 25.000 persones, víctimes d'aquest horrible negoci. A l'Espanya de la postguerra, Franco va tractar a molts presoners republicans com esclaus en la construcció d'obra pública o oferits a amics del règim com la construcció de Puerto Banús.



Barcelona encara manté edificis i monuments que honoren esclavistes. Que jo sàpiga ni els familiars ni els seus hereus, enriquits gràcies a l'esclavisme, no han demanat perdó per un comerç que va ser la base de la seva riquesa.


Més informació:


Catalunya va ser protagonista del comerç negrer amb Cuba
https://directa.cat/catalunya-va-ser-protagonista-del-comerc-negrer-amb-cuba

dijous, 25 de febrer de 2016

CAL ELIMINAR LES DIPUTACIONS?

Les diputacions avui són un cau opac dominat pel caciquisme, lluny de la seva funció d'ens locals que donen suport als municipis, especialment als més petits.



La realitat és que en molts casos tenen funcions que corresponen a altres administracions, la seva activitat és desconeguda pel conjunt de la població i el seu àmbit territorial no sempre es correspon a les realitats històriques dels diferents territoris o províncies. Alguna cosa similar passa amb els consells comarcals a Catalunya, doblant personal i dividint recursos.

La seva substitució per un Consell d'alcaldes que administri les competències locals em sembla una bona solució, però caldrien elements correctors al tenir molts municipis petits, sempre fàcilment manipulables. Explico l'exemple del Solsonès on un partit amb molt pocs votants (UDC), però si molts alcaldes, ha dominat el seu consell.

El gran problema està amb el personal i la resta de competències. Transferir el personal a altres administracions és sempre conflictiu i genera tenir funcionaris sense "funcions específiques". El raonable és que vagin units a la transferència de les competències, per exemple: les competències de sanitat que passin a l'autonomia, aniran amb el personal que hi havia al departament.

Altra cosa són les competències. Els anheles recentralitzadores de C'S i PSOE em fa por que vulguin passar aquestes a l'administració central. Seria un error. Museus, arxius, parcs naturals, hospitals... són competències autonòmiques o locals i cal transferir mitjans, personal i finançament a l'administració competent.

dijous, 18 de febrer de 2016

RETORN A SANT MARTÍ DE RINER

Al lloc que anirem és l'església de Sant Martí de Riner i al seu castell, al terme municipal del mateix nom. Un lloc perdut a la vall del riu Negre.


Per arribar-hi cal agafar un camí en bon estat que surt de la carretera que uneix Cardona i Solsona (C-55), poc abans d'arribar al Pi de Sant Just està ben indicat. Algunes rutes senyalen la sortida des de Santa Susanna, les indicacions són més deficients, no ho recomano, encara que sempre pot ser una opció de retorn si es coneix el territori.

La ruta està ben indicada, anar i tornar des de la carretera poden ser uns 6 km. En apropar-nos al lloc l'única vegetació viva que trobarem seran els camps de cereals sembrats, no en va anem a un espai que els incendis i la seva pròpia historia han fet molt especial.



Riner és un castell, una església, una masia i un cementiri, a on jo mai hi he vist viure ningú fins al 2014. Dona nom a un immens terme municipal. Comença al pantà de Sant Ponç, a la seva mà esquerra, travessa la vall del riu Negre, puja a la serralada de Sant Gabriel i acaba als peus de la de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya.

Ajuntament de Riner, Santuari del Miracle. 


En prop de 30 quilòmetres quadrats tan sols hi estan censades unes dues-centes persones. Varis petits nuclis de població (Su, Freixinet, l'Avellanosa) Una fonda a Su, un molt bon hotelet al Freixinet (Vilaró del Bosc) les cel·les del Monestir del Miracle, diverses cases rurals i la casa de colònies la Carral han substituït als vells masovers que van abandonar aquestes terres després del gran incendi dels anys 90.

El lloc on es troba Riner és el més desolat de tot el terme municipal, els veïns que hi vulguin anar amb vehicle no ho poder fer directament. Han de sortir a la C-55 i després baixar pel camí que he referit a l'inici.

Fa mig segle quan el municipi tenia prop de 600 habitants cada poblat tenia el seu propi cementiri. Però per algun estrany motiu qui moria fora del seu entorn era portat a Riner on enterraven les seves despulles a un cementeri tapat per uns aterridors sargassos. El meu avi vivia aterrat de pensar que algun dia podia acabar en aquell tètric indret.






Segons sembla, al passat va ser lloc de dures i sanguinàries batalles. Dins i fora el cementeri, bons i dolents, estan les despulles dels morts, molts d'ells encara romanen demanant justícia. 
Molts creuen que els seus esperits encara estan per la zona i espanten qui s'hi atreveix apropar-se al lloc. Sóc testimoni de més d'un què m'ha dit que mai més volia tornar al lloc.

Al interior de l'església es troba un molt interesant retaule barroc dedicat a Sant Martí de Tours, recentment restaurat:

 

Visitar el lloc et dóna una idea del terror que tots els veïns (pocs) tenen d'aquest lloc. Possiblement l'empresa Galtanegra té quelcom a veure amb aquesta llegenda negra, per aconseguir el monopoli de les comunicacions entre Solsona i Manresa van desviar la carretera per un itinerari menys complicat, calia mostrar que per Riner els mals esperits podien guanyar-se animes a bon preu... La veritat és que tots els cops que he estat a prop m'ha fet la impressió de ser un lloc por recomanable, o pot ser les pors del meu avi hagin sortit efecte.

dimarts, 16 de febrer de 2016

DE COM UN PROGRESSISTA PARTIDARI DEL ESPARTERO VA ACABAR CRIVELLAT PER LES SEVES TROPES

Era 1840 i Barcelona vivia les batusses entre liberals i progressistes. El bàndol dels progressistes eren partidaris del general Espartero, els liberals de la regent Maria Cristina. Francisco Balmas era un polític que deien prometia molt. 



La lluita va acabar amb Espartero com a Regent-Dictador, el mateix que dos anys després va bombardejar Barcelona indiscriminadament, afirmant que per al bé d'Espanya era convenient bombardejar aquesta ciutat almenys un cop cada 50 anys. Però no va esperar tant, el progressista militar ho va tornar a fer el 1843.

Tornant al 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.



Francisco Balmas era un polític i advocat del bàndol progressista, lligat al diari "El Guardia Nacional", partidari de l'Espartero. Va fugir del diari al ser atacat i cremat pels liberals, refugiant-se a casa seva al carrer Sant Pau. Els adversaris van atacar la seva llar, però ell era un expert tirador de la "Milicia Nacional", i va matar a quatre assaltants i en va ferir a prop de deu.

Aviat va córrer la veu, però la notícia es va tergiversar i a Balmas el van confondre per un lladre. La tropa al servei d'Espartero va acudir al lloc i el van crivellar com a un vulgar delinqüent. El seu cos fou trepitjat per la multitud, que després va recórrer els carrers amb les seves despulles
.

I així un progressista partidari de l'Espartero va acabar mort i humiliat per les seves pròpies tropes.

dissabte, 13 de febrer de 2016

RUTA DELS CASTELLS DE LA SEGARRA.I PART: FLOREJACS-LES SITGES

Per visitar el conjunt es pot optar a fer trams a peu i altres amb cotxe o fer-ho en diversos dies. Iniciaré el recorregut a Florejacs fins al castell de Les Sitges.



La ruta completa és d'uns 55 quilòmetres, és fàcil i està ben senyalada, la podeu veure a wikiloc, però molts castells no estan a la ruta, especialment el de Montfalcó-Murallat. Es pot completar la ruta amb la visita als castells del Sió, arribant fins Agramunt.



A Florejacs s'hi arriba a través d'un desviament ben senyalat a la carretera que va de Cervera a Ponts per Guissona. És una entitat de població del municipi de Torrefeta i Florejacs que conserva l'estil medieval de carrers estrets i entortolligats. Dins podem trobar el Castell, una torre de defensa i convertit en una casa senyorial i l'església neoclàssica de Santa Maria. Val la pena recórrer el lloc abans o al final del recorregut.








A la sortida del poble un tram de carretera i trobarem indicació cap al castell de les Sitges.




Un camí en bon estat i ben senyalat ens portarà fils el castell de Les Sitges, és d'estil romànic i gòtic, un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.








Es troba en un estat deplorable, al seu costat està Sant Pere del Castell de les Sitges (Segle XI). És un monument que malgrat que estar protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català està en runes.






dissabte, 6 de febrer de 2016

BREU HISTÒRIA DE LA PROSTITUCIÓ A BARCELONA

Com en moltes històries relacionades amb el sexe, la informació que tenim sobre la història de la prostitució a Barcelona és limitada i contradictòria. Però hi ha indicis i estudis que ens assenyalen dades sobre aquesta realitat.


Les conegudes carasses de la ciutat poden indicar la presència de bordells, encara que sempre cal recordar que no totes les existents assenyalaven aquest tipus de locals. Des de l'Edat Mitjana s'acostumava a assenyalar els prostíbuls posant unes branques a les entrades dels locals (d'aquí ve el nom de les  prostitutes per a les dones que treballaven en aquests locals: rameres).


Barcelona no estava acostumada a la presència d'exèrcits. Amb motiu de la Guerra dels Trenta Anys les tropes castellano-italianes van estar presents en aquesta ciutat. Sembla que aquest fet no només va significar un greu problema amb els agricultors que patien robatoris i violacions, també aquests abusos van arribar a la ciutat, augmentant el nombre de violacions i casos d'ITS, especialment sífilis. Això va obligar a les autoritats locals a tolerar la visibilitat de bordells als quals acudia la soldadesca. No es tractava de gent formada, més bé analfabeta, de manera que per indicar el lloc exacte es va recórrer a la representació de cares de dones, carasses, a les que acostumaven a adornar amb dues branques.




No només hi havia dones treballant als bordells, també existia la prostitució masculina. Els treballs de Jaume Riera i Rocío Rodríguez ens mostren molts casos de joves que oferien sexe a canvi de diners. Gràcies a ells coneixem els casos que van arribar a mans del Sant Ofici, amb les seves càrregues d'autojustificació, culpa i xantatge. Pallers, carrers, magatzems, vaixells, domicilis privats, hostals ... No hi ha cap dada que suggereixi la seva presència en els bordells de la ciutat.



Una altra figura que apareix és el de joves que en un moment donat (per ajuda divina, del diable o per diversió) van optar per una identitat femenina per guanyar-se la vida entre la soldadesca, per servir netejant llars o divertir al veïnat (A 1599 Joan Berniola d'Agramunt treballava guanyant-se la vida en posades o divertint al veïnat transvestit i assenyalant que la seva naturalesa no era ni masculina ni femenina).

El bordell més conegut internacionalment a la ciutat es trobava al carrer Avinyó 44, Picasso el va immortalitzar en el seu quadre "les senyoretes de Avinyó". Un altre va ser el de Madame le Petit, darrere del Teatre Principal, Genet parla d'ells en "Diari d'un Lladre" i "Querelle de Brest".

El 1954 Franco va prohibir els bordells, immediatament van néixer els mueblés i va arribar la VI flota, però aquesta ja és una altra història.

dilluns, 1 de febrer de 2016

DUES RUTES A l'ESPAI NATURAL DEL RIU LLOBREGAT AL PRAT.


Dues rutes molt prop de Barcelona d'uns 6 quilòmetres cadascuna. Ambdues circulars. La durada pot ser d'unes sis hores, però val la pena fer-ho a poc a poc per gaudir dels diferents punts.



L'Espai natural del Riu Llobregat es troba dins del Delta d'aquest riu, prop de la seva desembocadura i al municipi del Part.  Pocs metres abans d'arribar-hi hi ha un aparcament de cotxes, per arribar-hi cal seguir les indicacions que des de la barriada de Sant Cosme ho indiquen. 



El Delta del Llobregat és una extensa plana de 68 km i forma part d'una de les zones humides més importants de Catalunya. Prop de 1000 Ha estan protegides per la Xarxa Natura 2000.

La proximitat de Barcelona al delta ha fet que gran part de la seva superfície que abans eren aiguamolls, pinedes o terra dedicada al conreu d'hortalisses i fruites, entre les quals destacaven les carxofes del Prat, hagi estat coberta amb habitatges, asfalt i ciment, autopistes, zones industrials, instal·lacions portuàries, l'aeroport del Prat i zones d'habitatges i comercials que es continuen estenent es troben damunt dels terrenys del delta. La superfície no urbanitzada es troba en franca regressió i va minvant d'any en any de manera alarmant.



RUTA 1 Ca l'Arana-desembocadura-estany de Cal Tet

Per aquesta ruta cal tenir en compte que es tracta d'un recorregut dins del parc, que cal fer-ho en silenci i no es pot portar ni gossos ni bicicletes.

La ruta inicial és paral·lela al riu fins a la seva desembocadura. Passarem per diferents espais i ambients del delta: jonqueres, prats humits, estanys i pinedes. Diferents torres i aguaits en permetran observar la zona i les aus que segons època van variant.













Tornarem per la platja i pineda de Ca l'Arana i arribarem als aguaits de Cal Tet i del Sabogai, allà veurem les illes de l'estany i les aus que habiten a elles.











De retorn a l'inici veurem la zona humida que es manté desbrossada gràcies a les pastures dels Cavalls.








Ruta 2 Bunyola-Casa dels carrabiners- el Semàfor

Aquesta ruta és posterior i paral·lela a l'anterior, es pot fer a peu, amb bicicleta i acompanyat pels seus gossos.

La ruta baixa al costat del canal de la Bunyola fins a la platja. Cal recordar que a aquesta zona, i fins a la llacuna de la Ricarda, l'accés a la platja està protegida i l'accés està totalment prohibit. Un mirador permet mirar l'espai.







Paral·lelament a la platja arribarem a les antics habitatges dels carrabiners i al casa del Semàfor, coneixerem la vida precària de qui allà va viure i els seus usos.


















Tornarem cap a l'inici prop de les pinedes de la Ricarda i al costat de l'estany de la Magarola.

BARROC AL SOLSONÈS (III)

El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni hi...