BREU HISTÒRIA DE LA PROSTITUCIÓ A BARCELONA
Com en moltes històries relacionades amb el sexe, la informació que tenim sobre la història de la prostitució a Barcelona és limitada i contradictòria. Però hi ha indicis i estudis que ens assenyalen dades sobre aquesta realitat.
Les conegudes carasses de la ciutat poden indicar la presència de bordells, encara que sempre cal recordar que no totes les existents assenyalaven aquest tipus de locals. Des de l'Edat Mitjana s'acostumava a assenyalar els prostíbuls posant unes branques a les entrades dels locals (d'aquí ve el nom de les prostitutes per a les dones que treballaven en aquests locals: rameres).
Barcelona no estava acostumada a la presència d'exèrcits. Amb motiu de la Guerra dels Trenta Anys les tropes castellano-italianes van estar presents en aquesta ciutat. Sembla que aquest fet no només va significar un greu problema amb els agricultors que patien robatoris i violacions, també aquests abusos van arribar a la ciutat, augmentant el nombre de violacions i casos d'ITS, especialment sífilis. Això va obligar a les autoritats locals a tolerar la visibilitat de bordells als quals acudia la soldadesca. No es tractava de gent formada, més bé analfabeta, de manera que per indicar el lloc exacte es va recórrer a la representació de cares de dones, carasses, a les que acostumaven a adornar amb dues branques.
No només hi havia dones treballant als bordells, també existia la prostitució masculina. Els treballs de Jaume Riera i Rocío Rodríguez ens mostren molts casos de joves que oferien sexe a canvi de diners. Gràcies a ells coneixem els casos que van arribar a mans del Sant Ofici, amb les seves càrregues d'autojustificació, culpa i xantatge. Pallers, carrers, magatzems, vaixells, domicilis privats, hostals ... No hi ha cap dada que suggereixi la seva presència en els bordells de la ciutat.
Una altra figura que apareix és el de joves que en un moment donat (per ajuda divina, del diable o per diversió) van optar per una identitat femenina per guanyar-se la vida entre la soldadesca, per servir netejant llars o divertir al veïnat (A 1599 Joan Berniola d'Agramunt treballava guanyant-se la vida en posades o divertint al veïnat transvestit i assenyalant que la seva naturalesa no era ni masculina ni femenina).
El bordell més conegut internacionalment a la ciutat es trobava al carrer Avinyó 44, Picasso el va immortalitzar en el seu quadre "les senyoretes de Avinyó". Un altre va ser el de Madame le Petit, darrere del Teatre Principal, Genet parla d'ells en "Diari d'un Lladre" i "Querelle de Brest".
El 1954 Franco va prohibir els bordells, immediatament van néixer els mueblés i va arribar la VI flota, però aquesta ja és una altra història.
Les conegudes carasses de la ciutat poden indicar la presència de bordells, encara que sempre cal recordar que no totes les existents assenyalaven aquest tipus de locals. Des de l'Edat Mitjana s'acostumava a assenyalar els prostíbuls posant unes branques a les entrades dels locals (d'aquí ve el nom de les prostitutes per a les dones que treballaven en aquests locals: rameres).
Barcelona no estava acostumada a la presència d'exèrcits. Amb motiu de la Guerra dels Trenta Anys les tropes castellano-italianes van estar presents en aquesta ciutat. Sembla que aquest fet no només va significar un greu problema amb els agricultors que patien robatoris i violacions, també aquests abusos van arribar a la ciutat, augmentant el nombre de violacions i casos d'ITS, especialment sífilis. Això va obligar a les autoritats locals a tolerar la visibilitat de bordells als quals acudia la soldadesca. No es tractava de gent formada, més bé analfabeta, de manera que per indicar el lloc exacte es va recórrer a la representació de cares de dones, carasses, a les que acostumaven a adornar amb dues branques.
No només hi havia dones treballant als bordells, també existia la prostitució masculina. Els treballs de Jaume Riera i Rocío Rodríguez ens mostren molts casos de joves que oferien sexe a canvi de diners. Gràcies a ells coneixem els casos que van arribar a mans del Sant Ofici, amb les seves càrregues d'autojustificació, culpa i xantatge. Pallers, carrers, magatzems, vaixells, domicilis privats, hostals ... No hi ha cap dada que suggereixi la seva presència en els bordells de la ciutat.
 |
Una altra figura que apareix és el de joves que en un moment donat (per ajuda divina, del diable o per diversió) van optar per una identitat femenina per guanyar-se la vida entre la soldadesca, per servir netejant llars o divertir al veïnat (A 1599 Joan Berniola d'Agramunt treballava guanyant-se la vida en posades o divertint al veïnat transvestit i assenyalant que la seva naturalesa no era ni masculina ni femenina).
El bordell més conegut internacionalment a la ciutat es trobava al carrer Avinyó 44, Picasso el va immortalitzar en el seu quadre "les senyoretes de Avinyó". Un altre va ser el de Madame le Petit, darrere del Teatre Principal, Genet parla d'ells en "Diari d'un Lladre" i "Querelle de Brest".
El 1954 Franco va prohibir els bordells, immediatament van néixer els mueblés i va arribar la VI flota, però aquesta ja és una altra història.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada