dimarts, 16 d’agost de 2011

EL JAUMET, EL PERE I LA CACAUERA

La història la ubico al Solsonès, però igual va passar més prop de casa...



Cal Pastoret era la finca més prospera de la Serra de Pinós. En ella vivien dos germans "concos" el Jaume i el Pere Tomasa. Tenien grans extensions de conreus de cereals, i una bona granja de bestiar, les millors cuidades de tota la comarca.

Malgrat la immensa masia en la qual vivien, el mosso dormia en una cabana ruïnosa prop del corral de les cabres. El Romuald era un home de poques llums i menys dents, callat feia certa pena, però quan parlava era pitjor. Crec que mai havia conegut l'aigua corrent i potser era per conviure amb el ramat.

En realitat no vivien sols. Quan els veïns parlaven d'ells, els anomenaven despectivament com els "concos"; en veu baixa sortia un altre nom, el de"la Cacauera". I tot seguit feien travesses sobre a quin llit anaven un dos o tres, o cada nit una unitat diferent: o tots al mateix llit, o una nit a cada llit o cada nit visita als dos... Jo no entenia gaire aquelles converses, ni perquè els meus avis feien un somriure maliciós quan citaven a la Cacauera i els concos... També recordo que deien que a ella l'havien tret del carrer. ¿Què faria el carrer, pobre dona?

Sembla que ella tenia un fill que havia emigrat a Alemanya i no parava de dir que volia anar a veure'l. Però ells no sabien el que era el fer un dia de festa, més enllà d'anar a missa el dia de la Mare de Déu d'Agost o convidar al Romuald a la taula el dia de Nadal.

Al final el Jaumet va accedir d'anar a Alemanya, En aconsellar-li al seu germà de marxar quatre dies aquest va agafar un atac d'ira i tot seguit un infart el va deixar en estat gairebé vegetatiu. El viatge no va poder ser, i la Cacauera veient l'espectacle que esperava, va fotre el camp.

Fa poc hi vaig estar, el Romuald i el Pere ja havien passat a millor vida, i l'amo de Can Pastoret ja no portava ningú a la seva taula, ni feia festa cap dia. Amb 83 anys seguia portant ell sol les terres i el bestiar. Diuen que és l'home més ric de la zona, però ell segueix treballant de sol a sol i de dilluns a diumenge.




FRA DALMAU DE ROCABERTÍ I LA FI DE LA CORONA D'ARAGÓ

La figura d'un dels últims templers va passar a l'ostracisme quan estava cridat a jugar una paper que si s'hagués dut a terme hauria canviat la història dels regnes "cristians", especialment la de la Corona d'Aragó. parlo de fra Dalmau de Rocabertí(1270?- 1325)

 Defensor de la guarnició de Arwad va caure pres dels egipcis. Destinat a ser el successor de Jacques de Molay, la seva figura va ser objecte de múltiples accions diplomàtiques, traïcions i deslleialtats per part de tots els bàndols.

 Ramon Llull aspirava a que amb ell al capdavant es podien unificar totes les ordres militars, posant com a líder a un rei cristià de la Corona d'Aragó, la seva finalitat era aconseguir la supremacia catalanoaragonesa i recuperar els llocs sants.


Jaume II el Just, tenia idees diferents, un cop ser encimbellat ell o el seu fill com REX BALLATOR, embolicar-se amb els egipcis i posar a caldo al rei francès que sempre estava molestant en els interessos de la seva corona.

 Els francesos lògicament ho veien tot molt malament, ningú com ells saben de les millors arts diplomàtiques. Impossibilitar l'alliberament de Fra Dalmau, es van aprofitar de les ambicions del germà del rei Jaume i es van raspallar als templers sense cap mirament.

 Quan Dalmau va ser alliberat la partida d'escacs ja s'havia jugat, per sort per a la corona d'Aragó França es va ficar en la Guerra dels Cent Anys, però la fi de la seva història ja estava decidit.

 El seu cos està enterrat al Monestir de Vilabertran, sota la Creu que Eymeric d'Usall va portar des d'Egipte en una de les missions per alliberar. Mes informació:
http://leopoldest.blogspot​.com/2011/01/un-libro-eume​ric-dusall-el-ultimo.html

 

dimecres, 3 d’agost de 2011

EL PEDRAFORCA.


Diví com ès, veure el Pedraforca no ha estat mai fàcil. Si vas la Berguedà, prop o lluny tan sols veus dos dels seus quatre cims, al Solsonès es pot veure, però no es deixa. Els deus son capritxosos.

Al Monestir pujo a respirar, a buscar a la meva dosi orgueliana d’aire (The Road to Wigan Pier 1937). Feia anys que pujava i estava amagat, pretextes de pluges que mostraven el seu caprici de divinitat altiva. Veure’l es plaer insuperable per a mi, comparable amb tornar-me a trobar amb la cúpula de Santa maria di Fiori, amb el Moises de Miquel Àngel, tornar a Madrid un cop mes o entrar a Santa Maria del Mar. Un plaer immens, insuperable....

Els matins el sol esta a la contra, la tarda les tempestes estan sempre organitzades per se orgullosa majestat i al vespre la llum torna a estar difosa. Però ell orgullós està sempre president el Cadí, la entrada a aquest altre Deu pacífic que anomenen el Pirineus.   







LA SOMNÀMBULA DEL CARRER SANT NICASI

L'èxit de la somnàmbula del carrer Sant Nicasi devia ser important, però pel que ser l'encertava menys que l'esperpèntic Sandro ...