dilluns, 30 de gener de 2017

BARCELONA: DONES, SODOMIA I INQUISICIÓ.

Tan sols es té coneixement de dos acusacions de sodomia contra dones a Barcelona, per part de la Inquisició. Una al segle XVI, l'altre el XVII.

Escut de la Inquisició al Palau Reial Major.


Si que en aquest període hi han altres casos d'homes condemnats per haver conegut dona pel darrera. Rocío Rodríguez (1) ens senyala tres casos, dos francesos i un ermità. El primer cas era del 1578, qui va rebre va estar la dona, acusada d'adulteri. El segon el 1578, en aquest cas el francès natural de Elna, va ser acusat  d'haver forçat a la dona a tenir sexe pel darrera, i per aconseguir.ho la castigava amb  "golpes i asotes", va ser condemnat per sodomia i enviat a galeres. El tercer va ser un ermità el 1661, aquest va confessar haver tingut sexe anal amb nois i dones, la última d'elles era Maria Caminades, amb que va conviure uns 8 anys. La condició de religiós el va salvar de la condemna. 

Rarament trobem acusacions de sodomia contra dones tan als tribunals inquisitorials com als civils, ni al Principat, ni a la resta de regnes de la Corona d'Aragó. Si van existir processaments per heretgia o bruixeria. Aquests últims especialment en les zones rurals entorn a les Guilleries. 




L'acusació per sodomia contra una dona que més m'ha cridat l'atenció va ser a l'Aragó del segle XVV. Rocío Rodríguez (1) explica com una dona visiblement espantada va confessar: "El meu espòs en alguna ocasió m'ha conegut pel darrere". El marit va haver de presentar-se davant del tribunal, va ser torturat i fuetejat, després condemnat a 5 anys de galeres. Ella va pagar les costes del judici.

Els dos casos que coneixem a Barcelona son el de l'Eulàlia Cogullada al 1531. Va ser uns dels primers casos a judici pel Tribunal de la Inquisició de Barcelona. Va ser acusada i condemnada per "crim sodomític". Es desconeixen mes detalls 

El segon va ser el de la Maria Caminades, de qui ja he parlat abans. Ella vivia amb el prevere Agustín Díaz de Vera, aquest havia confessat que habia tingut relacions sexuals amb diversos joves i que vivia amb ella des de feia uns 8 anys. Va reconèixer tenir "actos carnales por la parte póstera", i que els va tenir a sol·licitud d'ella. Per aquest fet va ser processada, mentre ell va ser posat en llibertat després de senyalar al seu penediment.

Després de passar per les terribles presons secretes de la Inquisició va ser jutjada. Però l'informe dels infames cirurgians inquisitorials la va salvar. Van declarar que la "parte prepóstera de la rea.. no había vestigio alguno por donde se conociese hubiese entrado en él miembro viril violentamente" (2). Hi va ser posada en llibertat. Era més fàcil que una persona que hagués estat violada sexualment tingués condemna, que algú amb experiència: si ho hi havia sang o esquinçaments, no hi havia delicte. 



(1)  Rocío Rodriguez, "Sodomía e inquisición"

(2) Jaume Riera i Sans. Sodomites catalans"


dimarts, 24 de gener de 2017

MADRID DIES DE GENER DE 1977

Jo gairebé vaig fer la mili amb l'Alatriste. 




A inicis del 1977 ja em faltava poc per acabar el servei militar obligatori. Hi vaig anar amb recomanació expressa de la Guàrdia Civil del meu poble, el 1974 em van enxampar a una parada d'autobús amb una carta dels sindicats oficials del règim. Em van acusar de "reunión ilegal" "propaganda ilícita" i "miembro de partido anarquista". Anava a un funeral pel Salvador Puig Antich.

Tot va servir per a una temporada perduda primer a Alcalá de Henarés i després a Leganés. Un any fent "guardia, cocina i retén", res més. Tenia antecedents i no era de fiar. Amb mi van anar a parar altres que com jo hi havien anat recomanats per la policia del règim.

La caserna estava a Leganés, avui és seu de la Universidad Carlos III, llavors Regimiento de Infanteria Saboya Nosecuantos. L'edifici va ser obra de l'arquitecte Sabatini a finals del segle XVIII. Però deien que l'origen estava en un edifici construït per propi Juan de Herrera, i havia estat seu dels terços vells. Avui no està clar.



El regiment formava part de la "División Acorazada" que comandava el general Jaime Milans del Bosch. Moltes nits ens van aixecar, armar (sense projectils) i sortir a donar un tomb per Madrid. Generalment a Prado del Rey, seu de TVE. Suposo que com a forma de pressió.

Aquells dies van ser durs, amb preocupació veiem les notícies: assassinat del Ruano, matança d'Atocha, segrest del general Villaescusa (Cal recordar el seu autor: el cavernícola Pío Moa) De sobte ens van aquarterar. A mi em tocava dormir amb una metralladora MG 42, un arma que pot disparar prop de 1500 projectis per minut. Hores i hores tancats, pensant i pensant. I si sortim? Què farem? Què faré? Dispararé a la gent? Esgarrifós.




De sobte ens van donar els projectils i ens van avisar que anàvem a pujar als vehicles. A mi em van apartar per donar-me una pistola STAR, carregada. Em van ensenyar com funcionava i em van fer donar uns quants trets. L'ordre era "si algú s'acosta, dispara", o alguna cosa així. No recordo ni qui em va donar l'arma, però si recordo hores i hores amb les dues armes al camió repesant preguntes a les quals era incapaç de donar resposta. Els meus companys callats al meu costat amb la mirada perduda.

Finalment ens van fer baixar i vam tornar a la rutina quarteraria. Jo crec que vaig quedar molt tocat. Per sort l'oficial de la meva secció es va adonar i em va aconseguir un permís que es van enganxar amb la meva llicència definitiva. M'agradaria recordar el seu nom, però no recordo ni el dels meus companys.

40 anys després encara un dels meus somnis que tornen i tornen és un que de sobte em fa tornar a fer la mili amb l'Alatriste.

dimecres, 4 de gener de 2017

BREU HISTÒRIA DEL TRANSVESTISME (I PART)

En totes les èpoques i cultures han existit persones que per desig o necessitat s'han vestit de manera diferent al gènere assignat, independentment de la seva identitat o orientació sexual. Ho han fet per necessitat, per fugir de situacions adverses, o per plena identitat, també per activisme.
(Publicat al Infogai de desembre de 2016)

Enric III Valois. 



El terme Transvestisme apareix a l'Alemanya de 1910, el seu autor va ser Magnus  Hirschfeld  en la seva obra "Conductes sexuals humanes", es crea al marc del seu activisme per a l'alliberació sexual. En aquella època l'acte de vestir-se amb robes del  gènere diferent era considerat com una perversió clínica, penada per llei.

També s'han fet servir els termes "eonisme" o transformisme, aquest últim assenyalaria un fet més puntual i exempt de cap tipus de compromís, necessitat  o sentiment. Si bé les línies de separació entre els tres termes no són fàcils de fixar.

Els primers exploradors romans ens parlen de la presència d'indígenes ibèrics que vestien "com a dona" per quedar-se a tenir cura de persones grans i nens a la tribu. També senyalen la presència de dones que sortien a caçar vestint com els homes. Aquest fet el veiem repetits en els informes dels exploradors de l'Amazones o les Grans Planes d'Amèrica del Nord.

A la Grècia clàssica déus i herois es van transvestir sense cap mania. Tots ells eren molt grecs i la seva masculinitat no quedava mai en dubte, deixant sempre embarassades a les seves parelles. Hèrcules per seduir a la reina Onfalia es disfressa de dona i viu com a tal, mentre el seu amant opta pel paper de mascle del semidéu. El mateix va fer Aquil·les per no ser descobert per Ulisses.

Hèrcules i la reina Onfalia


En la mitologia ens trobem amb el totpoderós Zeus transvestit per aconseguir els favors de la desgraciada Calisto, a la qual deixarà degudament embarassada. També coneixem la història de Ceres que va optar per una identitat masculina per fugir de Posidó que l'havia violat o Ifis a qui van vestir i educar com a home per evitar la seva mort. Agnòdice (segle IV aC) va vestir i viure com un home per poder exercir la medicina ginecològica, arribant a despertar la gelosia dels marits que la van denunciar.

A l'antiga Roma el transvestisme no estava socialment acceptat, tot i així emperadors, nobles i lliberts el van practicar sense cap tipus de rubor. Neró va arribar a transvestir-se per casar-se amb el llibert Diodor. L'emperador Heliogàbal va voler exercir com emperadriu, casant-se amb el seu fornit esclau, també va intentar que els metges li incrustessin una matriu.

L'emperador Heliogàbal 


Si bé la Bíblia era molt rígida amb "els homes que vestien com a dona" o "les dones que vestien com a home", ( "La dona no portarà vestit d'home, ni l'home vestit de dona, perquè Déu avorreix a què fa tal cosa "Deuteronomi 22,5.) Les cròniques d'aquell temps senyalen el gust d'Assurbanipal per les vestidures femenines.

En els inicis del cristianisme ens trobem a moltes dones santificades que es van transvestir per diferents causes. Santa Tecla va acompanyar a Sant Pau a Roma vestida com un noi. Santa Pelagia va viure com un ermità anomenat Pelagios. També el santoral ens explica la història de la jove Mariana qui no va voler casar-se, per aquest motiu es va transvestir i va entrar en un convent per a ser monjo al Líban.

Dos casos ens assenyalen la seva presència a l'Edat Mitjana. El primer apareix a inicis del segle XIV, gràcies a uns actes de la justícia coneixem la identitat de la noia que oficialment es deia John, que exercia la prostitució a Londres. A mitjans d'aquest segle, i en la ciutat de València, apareix el judici contra la cortesana Margarida Borràs que va morir a la forca. Abans va estar el judici contra Joana d'Arc acusada d'estar posseïda pel diable al vestir amb robes masculines.

El transvestisme apareix sovint a la literatura clàssica i barroca castellana. Aparentment dins del que es podria denominar "Comedias de enredos". El millor exemple va estar el Quixot. El rector i el barber opten per vestir-se de dona per fer entrar en raó al gentilhome (hidalgo). També trobem moltes dones amb vestits masculins: "El mozo vestido como labrador" del capítol 28 o "El tropel de caballos y no era sino uno solo, sobre el  cual  venía  a toda  furia  un mancebo", capítol 60 segona part. Cervantes juga amb l'aparença d'un relat còmic per ridiculitzar l'església i explicar la història de moltes dones que van voler ser lliures.



D'aquesta època és un dels casos millor documentats de la història. És el de l'Antonio / Catalina d'Erauso , la monja alferes, gràcies especialment a la seva pròpia autobiografia. No només va optar per transvestir-se, va adoptar la seva identitat masculina i va aconseguir el reconeixement papal per fer-ho. Quan va poder viure en llibertat a Mèxic va optar per ser Antoni de Erauso.

A la cort francesa del segle XVII els joves que acompanyaven el príncep Felip d'Orleans acostumaven a vestir amb robes femenines. Un d'aquests joves va ser François-Timoleó de Choisy (1644-1724), la seva mare pertanyia a les cortesanes d'Anna d'Àustria. Des de petit el van ajuntar al Felip perquè juguessin vestits de nenes, pràctica que no va abandonar en arribar als 18 anys. Choisy era la Dama i l'alegre príncep el "Monsieur" . Altres membres d'aquest grup van ser Eugeni de Savoia, conegut com a Mart sense Venus o el mateix Duc de Turena.

Però va ser entrat el segle XVIII quan es va encunyar el terme "eonisme" quan un peculiar espia de Lluís XV, el Chevalier d'Eon, es va passejar per totes les corts europees amb el nom de Mademoiselle de Beaumont. Durant gran part de la seva vida va ser un diplomàtic francès a Londres o Sant Petersburg, després de participar en la Guerra dels Set Anys. L'espionatge va ser la seva major dedicació, al costat de la intriga i el xantatge, optant per múltiples identitats com a home o dona indistintament.



En la mateixa cort de la reina Anna d'Anglaterra trobem a un cosí seu anomenat Edwart Hyde. Aquest en ser nomenat governador de Nova York es va vestir amb vestits idèntics als de la seva cosina, en senyal d'agraïment.

El transvestisme no és una realitat pròpia d'Europa. Els exploradors de les grans planes americanes ens parlen d'indígenes que vestien amb robes femenines (els "berdaches" o "dos esperits"), o els que per mar van arribar a Tahití, on es van trobar amb la realitat: dels Mahu. Un altre exemple és Perú on malgrat de la prohibició, el costum va arribar a la imatgeria cristiana amb la representació dels arcàngels arcabussers. A tots ells se'ls considerava pertanyents a un gènere diferent, intermedi o posseïdors de dos esperits. Avui molts d'elles/ells se'ls identificaria com a persones transgènere.


LA SOMNÀMBULA DEL CARRER SANT NICASI

L'èxit de la somnàmbula del carrer Sant Nicasi devia ser important, però pel que ser l'encertava menys que l'esperpèntic Sandro ...