LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

L'èxit de la somnàmbula del carrer Sant Nicasi devia ser important, però pel que ser l'encertava menys que l'esperpèntic Sandro Rey. Aquí dues històries que he conegut. La primera afectava els meus avis mentre vivien a la Rambla. Quan l'Elvira, l'àvia "Sobrana", es va casar, el meu avi va anar a viure a casa seva. Els primers dies va tenir un greu accident: la galleda va caure dins del pou. Com les mestresses eren elles, l'home va preferir emmudir (tenien un caràcter que déu n'hi do). Les dues dones van anar corrent a veure la somnàmbula del Carrer Sant Nicasi: "La galleda us l'ha fotut el vostre veí, el Quim". (Que era el pare del meu avi) El Quim era el sogre de l'Elvira, vidu i que pretenia casar-se amb la seva consogra. Aquesta no el volia ni en pintura. Les batusses veïnals feia temps havien pujat de to, fins al punt que el Quim va denunciar al seu propi fill en voler casar-se amb l'Elvira amb menys de 18 anys i embara

La serralada de Sant Gabriel a Riner ha perdut un dels seus elements més emblemàtics: el "Roc de la Verge". El motiu: la restauració dels elements i el seu estudi... el retorn al seu lloc d'origen trigarà anys. Forma part d'un projecte de restauració dels menhirs de la comarca, per evitar la seva definitiva degradació. El portaran en un espai al Santuari del Miracle, a la vella Casa Gran on a la meva adolescència vam muntar una "boite" on hi passàvem les hores a un lloc on el temps no existeix. Una vella llegenda deia que la Verge quan era nena es va donar un tom pel cim amb el roc sobre el cap, seria un dia amb poca feina. Deien que qui aconseguia aixecar-la amb el cap mai més tindria cefalees. Sabia afirmació, no cal dir-ho més clar, clar que tampoc ho podria explicar. La temporada en què la verge amb poca feina es va dedicar a passejar-se per la serra de Sant Gabriel va estar a finals del segle XV. Llavors Catalunya vivia una situació d'af

El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni historicoartístic excepcional. Detall retaule barroc de Sant Pere de Matamargó, segle XVIII Darrere aquest espectacular treball hi trobem a la família Moratò, que procedent de Vic es va instal·lar a Solsona a inicis del segle XVIII. El pare, Jacint Moratò va ser autor del retaule barroc de Cadaqués. L'encàrrec del retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral de Solsona, va fer que s'instal·les a aquesta ciutat. El seu fill, Carles Morató, va ser el creador de diverses obres entre les quals en destaca el retaule major del Santuari del Miracle o el de la Mercè de la catedral de Solsona. Retaule de la Mercè, catedral Solsona s XVIII A Sant Llorenç de Morunys podem trobar la Capella de la Verge dels Colls, obra de Josep Pujol i Juhí. S'ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc cata

De l'home mira sempre les mans, mans de pagès, mans de gent del Solsonès del segle XVIII que podem veure en l'important llegat barroc d'aquesta comarca. Per veure la primera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/11/barroc-al-santuari-del-miracle.html    Imatges de Josep Menoyo.  Carles Morató va ser l'escultor que va realitzar la majoria d'escultures del Retaule Barroc, aquest es va poder inaugurar el 1758, data de la suposada aparició de la verge del Miracle. Poc després Antoni Bordons va realitzar el daurat i la policromia, finalitzant les tasques el 1774. Eren anys en el que el neoclassicisme s'havia imposat, però el barroc tardà encara s'imposava en aquesta zona de la Catalunya Central, sempre sospitosa de rebre influències alienes. Encara que no estava ben vist per a la Inquisició, Morató va utilitzar models humans per a representar als sants que es poden veure al Santuari. Per les mans que mostra podem pensar que es tractava

Més enllà de les rutes pels volcans i les fagedes, especialment en temps de tardor, us proposo 3 rutes per la Garrotxa. PUJADA A SANTA MARIA DEL MONT I niciarem a ruta a Beuda, El desnivell pot estar prop dels 750 metres, Beuda està a 337 metres i el santuari a 1092, això senyala la dificultat, encara que ho és més de baixada que de pujada. La ruta circular no arriba als 11 quilòmetres. Aquí tota la informació i imatges:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/07/pujada-santa-maria-del-mont.html BEGET-ROCABRUNA-BEGET Una ruta d'uns 13 km, amb un desnivell acumulat de més de 500 metres. Corre entre els límits de la Garrotxa i França amb un notable desnivell.   Aquí tota la informació i imatges:   https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/08/beget-rocabruna-beget.html RUTA BESALÚ-BEUDA Una ruta senzillament espectacular, molt ben indicada, tan sols cal seguir les senyals grogues. Anada i tornada es poc menys de 20 km, son tram

Sovint veiem gent gran remenant escombraries, generalment ho atribuïm a la pobresa en què viuen molts d'ells; però, sempre és així? Si ens fixem bé veurem el que agafen, no sempre és menjar, molts cops són estris inservibles que acumulen innecessàriament a casa seva. Es tracta de la Síndrome de Diògenes, un trastorn obsessiu compulsiu que amaga generalment altres problemes cognitius, i que afecta a molta gent gran avui. Les persones que ho pateixen tenen una malaltia, i com a tal cal tractar. Cal evitar consells fàcils que omplen les xarxes, el més important és tenir un bon diagnòstic d'un neuròleg especialista, els metges de família poden confondre l'origen de la malaltia. A les xarxes trobareu solucions miraculoses que poden complicar i molt la salut de la persona malalta. Cal recordar que l'origen de la síndrome pot ser divers, i diverses poden ser la formes de tractar-lo, pot ser una persona amb deteriorament cognitiu o amb una depressió aguda, o amb un passat

De petit era tan prim que un glop de vent se'm podia emportar. La meva àvia em deia que era "llar i prim, parent d'en Bufa"  Sembla que a la Barcelona de mitjans del segle XIX quan van posar la llum de gas hi havia un home molt alt que podia arribar a les llums de gas, tan alt era que la gent li cridava "bufa, bufa", fet que a ell no li agradava gens, però li va quedar el mot d'en Bufa. Jo el 1960 aixecava sols pams sobre terra, però era tant prim que semblava més alt del que era. Però amb 6 anys ja era gairebé tant alt com la meva àvia, com es veu a la foto de dalt. Finals del 50 eren temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, era el temps de la meva infància. Amb 6 anys tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi. En acabar l'e

Maria Pérez, "la Balteira" va ser una dona rebel del segle XIII. En un món d'homes, moltes dones van sobresortir i mostrar la seva intel·ligència, malgrat l'oblit misogin dels historiadors, que incomprensiblement les han oblidades. Unha das miniaturas do Cancioneiro da Ajud a onde se ve unha soldadeira danzando e tocando o pandeiro Expliquen que podia fer  les majors proeses " capaç de robar-li la mà al més murri de l'hampa medieval" (1) o sobresortir entre les dones joglars de la Cort d'Alfons X el Savi. Maria cobrava la seva soldada, salari, per entretenir cortesans amb poder i analfabets davant d'una dona que sàvia llegir, escriure i compondre poemes i cançons. La realitat artística de la joglaria femenina segurament va ser molt més complexa de tot el que deixen traslluir les reconstruccions fetes durant segles des d'una perspectiva predominantment masculina i sempre molt misògina. (2) Molts historiadors durant segles van classificar

El 13 d'octubre de 1957 s'estrenava a Barcelona el film de David Lean, dos anys després els reis em portarien un regal que mai oblidaria. Crec recordar que el film es va estrenar al cine Aribau (1), va ser un gran èxit i va popularitzar la seva bso basada en la marxa del Colonel Bogey, escrita per Kenneth J. Alford per a la Primera Guerra mundial. L'èxit també es va reflectir en el món de les joguines, encara que era temps de restriccions polítiques i econòmiques. I és així com els reis de 1960 em van fer arribar el pont, darrere hi havia un gran esforç de ses majestats els meus pares, en un any molt difícil. La meva mare no estava gens bé, estava al llit i els reis van haver de fer un sobreesforç. La vida de la dona a pagès, si no era la mestressa, era molt dura i complicada. La meva mare, la Carmeta, havia d'anar dos dies al camp, dos més a vendre al Born, a més de cuidar de tots nosaltres (el meu germà, el meu pare i jo) que a casa ajudàvem més aviat gens. Per

Sant Ramon Nonat va ser un religiós mercedari del segle XIII, com molts altres personatges santificats la seva existència és molt dubtosa.  Sant Ramon Nonat, Santuari del Miracle, s XVIII La història oficial diu que un 31 d'agost de 1240 moria al castell de Cardona, per on un seguici d'angelets i el mateix Jesucrist el van acompanyar en els seus darrers instants.  Malgrat  tan bon acompanyament l'església va trigar 400 anys  en  reconèixer la seva santedat. Els pintors de l'època van representar la seva figura amb tortures molt esgarrifoses, curiosament molt similars amb les que la Inquisició feia a heretges o sodomites.  Un cop mort es va iniciar una disputa entre els veïns de Cardona i els vescomtes que volien portar les despulles al Portell, lloc on va néixer. Com que no es va arribar a cap acord, es va  acordar anar  al "judici de Déu". La decisió va ser col·locar  les despulles sobre un ruc  cec  i deixar anés  cap al  lloc on seria guiada divinament

El meu pare sempre em deia "Vigila el dia de Sant Ramon, és dia de les pitjors riades". Era molt petit, dos anys, però recordava els estralls que aquell 31 d'agost de 1926 van portar a una terrible inundació a Gavà.  Feia poc temps que amb els seus pares, els meus avis, l'Elvira i el  Pepep , havien anat a viure a la seva casa al carrer Indústria, al costat de la Riera desviada que abans baixava per l'actual Rambla. Contra la voluntat dels seus veïns llavors aquesta zona encara pertanyia al municipi de Viladecans,  Aquell dia la riera va voler recuperar la seva ruta tradicional, va desbordar i baixar a l'ample per les rambles gavanenques. Va arrencar arbres i voreres, va inundar cases, va entrar al Casino. La riera de les  Perets  no va voler ser menys i va arrossegar tot el que es trobava per camí, sembla que una cara del  Calamot  inclosa. Amb el  Torrentet  desbocat, la zona de l'actual Passeig Maragall va quedar inundada amb grans dans a la finca

A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915.  El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria  Ollé . El pare es va desentendre de tots. El  Pepep  amb tan sols 8 anys havia d'aixecar-se aviat, Li tocava recollir fems de cavalls. Després  havia  de portar a la seva germana, la  Pepeta , a Begues a una dona que l' alletava . Ho feia a peu, la mare va morir després del part. La seva germana gran no va saber afrontar aquesta situació. Ell i l'àvia havien d'amagar els pocs diners que tenien per poder-se alimentar. Amb ells de tant en tant compraven una  arengada , bé li deien  Guàrdia  Civil llavors. Quan en tenien una la penjaven al menjador, tota la setmana. S'alimentaven amb la vista. Al final tocava entrar a l'àpat, un

El passat 13 d'agost vaig participar en un debat sobre relacions intergeneracionals a la Fundació Enllaç, dins del marc de la programació cultural de Circuit Festival. Per diferents motius sols vaig poder mostrar part de tot el que tenia previst. Aquí la intervenció completa. Nota: per ampliar informació cliqueu les paraules en color.  L'actiu i cantant de Vilafranca del Penedès, Gloria Lasso, en una de les seves darreres entrevistes li van preguntar sobre els seus amants i matrimonis amb gent molt més jove: " Jo sempre he volgut viure amb homes de 30 anys, no és culpa meva que es facin vells", els va contestar .  Sempre li va agradar provocar, també viure amb qui li va agradar. El cine i la literatura han tractat aquest tema, de diferents formes. Lolita va escandalitzar a lectors i al cine. Molts films senyalaven aquesta realitat de forma negativa, i segurament exagerada, com a " Diario   de un   escándalo " amb  Judi   Dench ,  Cate   Blanchett