dimecres, 28 de febrer de 2018

LESBIANES EN L’ALEMANYA DE 1890-1945

L’absència de dades sobre quantes lesbianes van ser represaliades per la seva homosexualitat a l'Alemanya Nazi, ha portat a molts historiadors a negar aquesta repressió. Falç. En aquest article m’aproparé a la seva realitat des de 1890 a 1945. (Publicat a la revista INFOGAI nº 203)



En l'Alemanya de finals del segle XIX el lesbianisme o l’homosexualitat femenina no estava tipificada com a delicte. Possiblement era a causa del paper subordinat que tenien les dones en la societat germànica. No obstant això la legislació prohibia a les dones unir-se a les organitzacions polítiques. Això va afavorir el fet que les lesbianes s'unissin al moviment d’emancipació homosexual alemany a 1890.

El 1908 aquesta prohibició es va aixecar, però llavors els polítics conservadors van tractar d’ampliar el cèlebre article 175 a les dones, prohibint també les seves relacions homosexuals. Aquest fet provoca l'aparició de la primera revista lèsbica alemanya: "Die Freundin" .

Després de la Primera Guerra Mundial, amb la República de Weimar, es va conèixer una etapa de liberalització general dels costums sexuals, van ser uns anys de gran obertura i respecte cap a l'homosexualitat. A "die Freundin" es va unir una altra revista lesbiana Frauenliebe (Dona Amor). Van aparèixer clubs com el "Dorian Gray" i "La flauta màgica Dance Palace", associacions, locals, etc. La visibilitat lèsbica al Berlín dels anys 20 va ser molt important.




El 1928 va començar la repressió. L'absència de dones lesbianes que visibilitzessin aquesta repressió, al costat del fet que importants lesbianes com Leni Riefenstahl, fossin la imatge d'un règim que va voler aniquilar qualsevol vestigi que trenqués amb la més estricta hetero-normalitat, va donar una imatge que no era real. La policia va prohibir les revistes lèsbiques, per a la "protecció de les joves" establerta per la Llei de Publicacions obscenes. Així i tot es va poder rodar el film "Dones en uniforme" una obra de culte del cinema lèsbic.

Després va arribar la repressió nazi. Els nazis consideraven a les dones com a éssers subordinats, sobretot en matèria sexual, un complement pels homes. La seva funció era servir-los i donar-los plaer i fills. Molts nazis eren incapaços de distingir entre les dones la diferència entre l'amistat o l'amor lèsbic. Finalment, els nazis van desestimar el lesbianisme com un problema d'Estat, però el que van denominar "masculinització femenina" va ser perseguida especialment entre aquelles dones que no eren afins al règim nazi.

"Quan la persecució contra els gais es va intensificar, després de l'assassinat d'Ernst Röhm (el cap de les SA, homosexual), es va debatre si el Paràgraf 175 havia d'aplicar-se també contra les lesbianes. Finalment es va decidir que no s'aplicaria, però bàsicament perquè el veien poc pràctic: la ideologia que imposava un comportament viril als homes i un altre fràgil i emocional a les dones feia que entre aquestes fossin comuns i acceptats els gestos d'afecte, fins i tot de contacte corporal, de manera que seria molt difícil identificar quins actes constituïen un crim i quins no. " (1)

Dones al camp de Ravensbrück

Malgrat tot, les lesbianes van ser també perseguides, les seves revistes tancades, els seus locals clausurats. Se les consideraven asocials i de ser detingudes també se les enviava a camps de concentració. Moltes van haver d'optar per matrimonis de conveniència per evitar mals majors. En optar per un perfil poc visible van evitar persecucions sistemàtiques contra elles, vivint una vida aliena a elles o acabant en camps de concentració com Ravensbrück, prop de Berlín.

Les lesbianes que eren visibles les empresonaven com asocials, boges o prostitutes, eren enviades al camp destinat a dones joves i nenes de Ravensbrück. Un camp pel qual van passar prop de 150.000 dones, entre elles la catalana Neus Català. Les deportades procedien de més de 40 països. Desenes de milers van ser assassinades, van morir de fam, de malalties o d'experiments mèdics. A la fi de 1944 les SS van instal·lar una cambra de gas, on van morir asfixiades amb gas entre 5.000 i 6.000 presoneres i presoners (encara que pocs, també van arribar alguns homes, especialment nens). S'estimen les víctimes en almenys 92.000 persones.

Neus Català a Ravensbrück

Sarah Helm (2) explica la vida de moltes d'aquestes dones. Entre les històries que ens explica hi ha el de Elli Smula treballadora de la xarxa de tramvies de berlín. La seva empresa la va acusar la Gestapo per tenir relacions sexuals amb altres companyes de treball. El 1940 la van detenir i enviada a Ravensbrück, oficialment va ser detinguda com "presonera política" al costat de la paraula lesbiana. 3 anys després moria "de sobte" en aquest camp de concentració. Martha van Och-Soboll (1910-2001), també enviada a Ravensbrück, va declarar després de la guerra que Elli Smula havia mort en 1942 d'una injecció de la metge del camp, Herta OberheuserMary Pünjer, Henny Schermann, Rosa Jochmann... són noms de lesbianes que van acabar al camp i mai van sortir.

Sarah Helm


Existeixen informes de casos individuals de lesbianes que van ser segrestades i portades a prostíbuls en els camps d’extermini. Encara avui és impossible saber quants casos hi va haver. Les dones homosexuals, igual que els homes, no van ser reconegudes com a víctimes de l'holocaust i van seguir sent proscrites i perseguides fins a 1973.



(1) A 70 años de Auschwitz: las lesbianas bajo el nazismo. María Luisa Peralta. Web marcha.org.ar.

(2) Ravensbruck: Life and Death in Hitler's Concentration Camp for Women.  Sarah Helm. Anchos Ed. 2016.

dissabte, 17 de febrer de 2018

HISTÒRIES DE GAVÀ (III PART)

 Tercera entrega amb nous petits escrits meus sobre el Gavà que he conegut. 

Rambla Lluch, cap a 1960


Per accedir a la primera parthttp://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/10/histories-de-gava-i-part.html
Per accedir a ña segona part:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/10/histories-de-gava-ii-part.html


ARRÒS AMB RATA DE LA MURTRA

Aquí a una anècdota molt especial que va afectar el meu avi, el Pepet, cap al 1915. Aquí ho explico: 
 http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/06/arros-amb-rata-de-la-murtra.html




LA HISTÔRIA DEL PEPET, L'HEREU DE CA LA GUINEU

El Pepet tenia poc més de 17 anys quan el van cridar per anar al front de guerra. Com prop de 30.000 joves van ser cridats per defensar a la república dels colpistes feixistes. Però van acabar sent carn de canó en una batalla que tan sols va precipitar el final de la guerra. Aquí ho explico: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/07/la-historia-del-pepet-lhereu-de-ca-la.html



QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

Entre 1929 i 1936 una associació naturista es va establir a la masia gavanenca de Can Torelló. Aquí ho explico: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/05/quan-can-torello-era-el-parthenon-anys.html





EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte. Aquí ho explico:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/06/el-dia-que-els-joves-de-gava-van-acabar.html 



TEMPS DE BUROTS

Sabeu que era un burot? Aquí ho explico:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/09/temps-de-burots.html



LA BODA DE LA PAELLA D'ARRÒS

De petit em va quedar gravada la història d'una tia meva que el dia de la seva boda el seu espòs li va tirar la paella d'arròs "pel cap". Aquí ho explico: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/09/la-boda-de-la-paella-darros.html 




L'AFAITAT A PAGÉS, AL GAVÀ DEL PASSAT

A pagès hi havia homes que s'afaitaven sols i altres que eren incapaços de fer-ho. Per què?. Aqui ho explico:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/05/lafaitat-pages-al-gava-del-passat.html  


dijous, 1 de febrer de 2018

RUTA IVORRA- SANTA MARIA DEL PRIORAT-TORÀ

Una ruta de prop de 8 quilòmetres, amb un desnivell acumulat d'uns 150 metres. Ens mourem entre les comarques de l'Anoia i la Segarra. 



Iniciarem la ruta al municipi d'Ivorra, una antiga "vila closa" de la que destaca la seva torre de guaita, amb una restauració com a mínim polèmica.










A l'interior de l'església de Sant Cugat (s-XVIII) hi podem troba un retaule gòtic procedent de l'església de Santa Maria.




L'església de Santa Maria d'Ivorra es troba fora del municipi. Sobre una antiga construcció romànica, és en record del prodigi del Sant Dubte. Viquipèdia diu: "Segons la tradició oral un dia de 1010 a l'església de Sant Maria, situada al mateix lloc que l'actual santuari, deia missa el rector Bernat Oliver. Després de la consagració, el mossèn començà a dubtar de la presència de Crist en el pa i el vi. Això provocà que del calze brollés sang que tacà les tovalles de l'altar i arribà fins a terra. El bisbe de la Seu d'Urgell, Sant Ermengol d'Urgell portà el calze i les estovalles a Roma i obtingué per a Ivorra nombrosos privilegis i valuoses relíquies del papa Sergi I" 







Seguirem el camí cap a la cimentera LAFCA, ens portarà fins a Castellfollit de Riubregós. És un municipi situat a la vall del Llobregós, comarca de l'Anoia; és d'origen medieval i nascut en terres de frontera.




Està al peu d'un castell que es troba en un estat lamentable, actualment en restauració.




També la seva torre de guaita ha tingut una restauració polèmica, encara que segurament per evitar la seva desaparició. 




Travessant el riu ens trobarem amb l'església romànica de Santa Maria del Priorat de Castellfollit (s. XI-XIV). 





Podem seguir fins a Torà (mireu ruta a Wikilocun municipi de la Segarra i que s'endinsa al Solsonès, per aturar-se i conèixer el seu immens territori.




Aqui podeu trobar diverses rutes per Torà: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/06/rutes-per-tora.html  Especialment Vallferosa, amb una restauració molt més aceptable: 




BARROC AL SOLSONÈS (III)

El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni hi...