LLARG I PRIM, PARENT D'EN BUFA.
De petit era tan prim que un glop de vent se'm podia emportar. La meva àvia em deia que era "llar i prim, parent d'en Bufa"
A final l'evidència es va imposar. La carn de pollastre no tan sols era més barata, a més jo me la menjava. Per què sofrir tant. Vaig descobrir que els pollastres del Solsonès tenen un sabor diví. Gràcies a ells, vaig aprendre a córrer davant seu, tenien un caràcter impossible.
Sembla que a la Barcelona de mitjans del segle XIX quan van posar la llum de gas hi havia un home molt alt que podia arribar a les llums de gas, tan alt era que la gent li cridava "bufa, bufa", fet que a ell no li agradava gens, però li va quedar el mot d'en Bufa. Jo el 1960 aixecava sols pams sobre terra, però era tant prim que semblava més alt del que era. Però amb 6 anys ja era gairebé tant alt com la meva àvia, com es veu a la foto de dalt.
Finals del 50 eren temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, era el temps de la meva infància. Amb 6 anys tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi.
En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: m'enviaven al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi.
Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall,tal era el meu estat esquelètic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja tenien més anys que Matusalem. Per tallar la carn era necessari unes bones tisores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant. Desesperava a la família, per això ho mesclaven amb fruita amb l'esperança que tragués. Quina paciència tenien¡¡¡
El Pepet remugava pels costats, la paciència no era virtut seva. I la iaia Elvira, amb la seva infinita tolerància, s'encarregava de tan impossible tasca. Un tall de carn podia començar a les dues i acabar a mitja tarda amb sort. A casa tenia gats i gossos disposats sempre a ajudar-me, al Monestir no em lliurava, tocava mastegar aquella carn infame.
Recordo que va idear una forma per posar fi a aquella situació. La fruita m'agradava i un meló o una síndria em tornaven "ximplet". Vols carn?, després síndria. Però l'"entre parèntesis" era més immens que tot el desert del Sàhara.
Finals del 50 eren temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, era el temps de la meva infància. Amb 6 anys tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi.
En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: m'enviaven al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi.
Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall,tal era el meu estat esquelètic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja tenien més anys que Matusalem. Per tallar la carn era necessari unes bones tisores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant. Desesperava a la família, per això ho mesclaven amb fruita amb l'esperança que tragués. Quina paciència tenien¡¡¡
El Pepet remugava pels costats, la paciència no era virtut seva. I la iaia Elvira, amb la seva infinita tolerància, s'encarregava de tan impossible tasca. Un tall de carn podia començar a les dues i acabar a mitja tarda amb sort. A casa tenia gats i gossos disposats sempre a ajudar-me, al Monestir no em lliurava, tocava mastegar aquella carn infame.
Recordo que va idear una forma per posar fi a aquella situació. La fruita m'agradava i un meló o una síndria em tornaven "ximplet". Vols carn?, després síndria. Però l'"entre parèntesis" era més immens que tot el desert del Sàhara.
A final l'evidència es va imposar. La carn de pollastre no tan sols era més barata, a més jo me la menjava. Per què sofrir tant. Vaig descobrir que els pollastres del Solsonès tenen un sabor diví. Gràcies a ells, vaig aprendre a córrer davant seu, tenien un caràcter impossible.
A mi en passava quelcom semblant... i és que, el peix per l'olor, la carn se'm feia una pilota... i no hi havia manera que tirés a vall... les farinetes, la sopa de pa o les verdures... i és que gairebé suposava un suplici !!... sort que el temps va anar passant !!
ResponElimina