SÌNDRIA, MELÓ I CARN DE CAVALL

Jo de petit tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi.

En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: cap al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi.

Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall, tal era el meu estat anímic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja estaven ben durs. Per tallar la carn era necessari unes bones tissores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant.  Desesperava a la família, per això ho mesclaven amb fruita amb l'esperança que tragués. Quina paciència tenien¡¡¡

El Pepet remugava pels costats, la paciència no era virtut seva. I la iaia Elvira, amb la seva infinita paciència, s' encarregava de tan impossible tasca. Un tall de carn podia començar a les dues i acabar a mitja tarda amb sort.

Recordo que va idear una forma per posar fi a aquella situació. La fruita m'agradava i un meló o una síndria em tornaven "ximplet". Vols carn?, després síndria. Però el "entre parèntesis" era més immens que el Sàhara.

A final l'evidència es va imposar. La carn de pollastre no tan sols era més barata, a més jo me la menjava. Per què sofrir tant. Vaig descobrir que els pollastres del Solsonès tenen un sabor diví. Gràcies a ells, vaig aprendre a córrer davant d'ells...