L'ELVIRA DE CAL SOBRANO I EL PEPEP

-
Recordo l'ultima para a la creu de terme que porta a Riner, les seves paraules encara les tinc gravades malgrat ja fa quasi-bé 50 anys. El Pepet, el meu avi, em va dir "Si coneixes-is tot el que he passat, tot el que he patit, però àrea no ho entendries". Mai m'ho va poder dir, un maleit 21 de novembre ens va deixar, com també ho va fer la seva esposa l' Elvira de cal Sobrano.

Les seves vides no van estar fàcils. Ell va perdre la mare, ella el pare abans d'arribar a l' adolescència. No es van esforçar massa a conèixer mon, eren veïns de dos cases a la Rambla que llavors feia honor al seu nom: era una riera.

El pare Joaquim vidu perseguia a la mare Maria també vídua. Peró aquesta li va fer fàstics i la tragèdia va anar endavant.  Amb 17 anys l'Elvira portava al Joan al ventre i es va casar amb el Pepet el responsable. Fet gens estrany en el Gavà dels anys 20, la Maria i el Poldo( els altes avis) ho sabien prou.
Però eren menors aquells temps i el Joaquim es va venjar. Un poc mes i el meu pare neix a la presó. El Pepet va fer el que mes li agradava, el que mes coneixia : treballar i treballar. En pocs anys de jornaler va passar a tenir la seves pròpies terres, es va fer una casa prop de la riera... però el Pepet les aigües li feien por i al carrer major va fer la casa on jo vaig néixer...

I va venir la guerra, els pagesos no entenem de mes guerra que la defensar les nostres terres, i va ser desertor, i va venir la "guineu" i va desitjar estimar, i prop dels 50 el seu cos va dir prou, fins aquí has arribat Pepet... Aquí vaig néixer jo.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació