EL CLAUS, LA CELIA I EL JONAS.

La senyora Cèlia era una dona immensa, com deia que havia estat de gloriós el seu passat. Era filla de l'encarregat de la plaça de Toros de la Monumental, però es va casar molt joveneta amb un alemany d'ulls blaus, el Claus, contra la voluntat dels seus pares...

Tot l'estiu ocupaven la millor cel·la de Sant Benet, al Santuari del Miracle.  Tenia criada i anaven el diumenge a dinar a l'hotel. Tot un luxe en temps de restriccions de llum i llibertats, les cel·les no tenien agua corrent quan arribava un cotxe era com una gran festa.

Sempre parlava dels seus fills, d'una guerra a la qual havien estat "contra la seva voluntat" en un país molt llunyà, parlava de Txèquia i d'Alemanya, molt lluny. Un fill el van donar per mort i en anar-lo a enterrar van veure que es movia. Un altre va passar una llarga temporada a un camp de concentració a la zona comunista, la seva esposa amb una mica de xocolata aconseguia que els guàrdies obressin les portes per veure'l.

El Claus era un home solitari, poca gent parlava amb ell. Els seus comentaris sempre anaven en contra dels rojos i els comunistes, i en defensa del règim de Franco. Tampoc se'l veia mai per l'església, ni per acompanyar a la seva esposa.

Jo era molt amic del net, en Jonàs, parlava molts idiomes i tenia tan sols 10 anys com jo. Un dia em va ensenyar una foto del seu avi molt més jove. Era fascinat, un uniforme militar molt fosc i ell tot quadrat. Havia estat un home molt ben plantat. Llavors no tenia idea que era el que havia vist. Segurament era un uniforme de les SS.

Era l'època en què no es parlaven d'aquestes coses i a Espanya mai hi ha hagut refugiats del règim nazi, bé és el que deien. Però la roba d'en Claus no deixava dubtes.