EL CLAUS, LA CELIA I EL JONAS.

-

La senyora Cèlia era una dona immensa, com deia que havia estat de gloriós el seu passat. Era filla de l'encarregat de la plaça de Toros de la Monumental, però es va casar molt joveneta amb un alemany d'ulls blaus, el Claus, contra la voluntat dels seus pares...

Tot l'estiu ocupaven la millor cel·la de Sant Benet, al Santuari del Miracle.  Tenia criada i anaven el diumenge a dinar a l'hotel. Tot un luxe en temps de restriccions de llum i llibertats, les cel·les no tenien agua corrent quan arribava un cotxe era com una gran festa.




Sempre parlava dels seus fills, d'una guerra a la qual havien estat "contra la seva voluntat" en un país molt llunyà, parlava de Txèquia i d'Alemanya, molt lluny. Un fill el van donar per mort i en anar-lo a enterrar van veure que es movia. Un altre va passar una llarga temporada a un camp de concentració a la zona comunista, la seva esposa amb una mica de xocolata aconseguia que els guàrdies obressin les portes per veure'l.

El Claus era un home solitari, poca gent parlava amb ell. Els seus comentaris sempre anaven en contra dels rojos i els comunistes, i en defensa del règim de Franco. Tampoc se'l veia mai per l'església, ni per acompanyar a la seva esposa.

Jo era molt amic del net, en Jonàs, parlava molts idiomes i tenia tan sols 10 anys com jo. Un dia em va ensenyar una foto del seu avi molt més jove. Era fascinat, un uniforme militar molt fosc i ell tot quadrat. Havia estat un home molt ben plantat. Llavors no tenia idea que era el que havia vist. Segurament era un uniforme de les SS.

Era l'època en què no es parlaven d'aquestes coses i a Espanya mai hi ha hagut refugiats del règim nazi, bé és el que deien. Però la roba d'en Claus no deixava dubtes.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació