dilluns, 1 de novembre de 2010

ELS CARABRUTA I LA MARIA DE CAL GUINGA

El Santuari està a 13 quilòmetres de Solsona, avui són pocs minuts en cotxe, però els anys 60 era un viatge inacabable per un camí infernal. En les 12 setmanes que estàvem a les cel·les del Miracle mai ens hi acostàvem, vivíem lluny del món.



Al Miracle hi havia una tenda de queviures, que era també bar i correus i telèfon. El correu era ràpid, en 24 hores arribava, però una trucada podia tardar hores i hores....

El bar-tenda el portava una dona, la Maria de Cal Guinga. Prima, vella i endolada per un marit que diuen va marxar i mai més va tornar, deien que era bruta i "feia mal olor". Tothom parlava malament d'ella. Deien que estava allà per ser "molt amiga" d'un monjo, llavors jo no entenia que tenia de dolent....

Portava una bata negra, la meva àvia deia que estava plena de medalles, jo me la imaginava com una mariscala a la intimitat. Però eren taques de grassa a la seva roba, que anaven emparellades a un seguici de mosques sorolloses que sempre l'acompanyaven. Els plats que servien al bar deien que anaven plens de gripaus, molt estrany, ho creia, amb la sequedat del Monestir un batraci era molt rar.




El millor de la tenda eren tres nens bruts, capgrossos i cridaners: "els carabruta" els hi deia. Tan sols portaven una samarreta i crec mai havien conegut l'aigua. També els hi podien dir els del culet-brut, ja que el portaven al descobert a millor glòria de les mosques vironeres. Estaven per civilitzar, cridaven o xisclaven, segur que no sabien parlar. Com les gallines, quan tenien necessitat anaven a un marge i allà ho deixaven tot, Ningú els netejava el cul, a gust i tast de les mosques.

Els festius la cridòria era total, els pagesos baixaven a missa, les dones resaven i els homes jugaven a la "botifarra" al bar. El més cridaner era el Josep de l'Avellanosa, un apreciat solter amb fama de conquistador que va morir per culpa d'un malt lleig. O el Cap de Perdiu que tampoc va arribar a adult, el tractor li va caure al damunt. La vida dels joves era més dura que la de les mosques bonvivants de la tenda del monestir.

El dijous al vespre pujàvem a la tenda, hi havia un aparell que donava sons i imatges i de tant en tant es podia veure algun programa. Sortia un advocat gegant que defensava als ciutadans davant de la llei, quina cosa més rara, es deia Perry Mason, i a l'aparell televisió.

Amb el canvi de monjos, la maria de Cal Guinga va marxar, mai més he tornat a saber d'ella, ni tampoc dels "carabruta". Suposa que algun dia els hi van posar calçotets i pantalons, altrament segurament hauria sabut d'ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TALAMANCA-MURA-PUIG DE BALMA

És una ruta no circular, d'uns 10 quilòmetres, senzilla i d'un desnivell acumulat d'uns 300 metres. Es pot fer circular segui...