dimecres, 2 de març de 2016

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

El meu avi va anar a una guerra que no era la seva.



Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir.



Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia.

Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol.

Un fusell màuser oxidat, una cartutxera envellida i dues bales. I el van enviar cap al front de Lleida. Allà el desordre, la brutícia, l'alimentació deficient i els polls. Encara recordo com explicava les juguesques que s'inventaven amb els polls: recompte de qui en trobava més, carreres....

I va arribar el dia d'anar al front de guerra. Ell no volia lluitar, no volia morir; el camp, l'esposa i el fill l'esperaven. I va saltar del front amb un company que no va tenir la mateixa sort, va quedar mal ferit en zona de ningú, durant hores va sentir el seu lament: "Ai mare, ai mare¡" massa hores abans del silenci.

I va fugir del front, va fugir d'aquella guerra que no creia seva...

Uns mesos perduts pels boscos i les muntanyes, alimentant-se del que podia agafar, amagat, brut amb la vergonya de ser un desertor. Al final d'amagat torna a casa flac, brut i demacrat. Va ser l'aparició d'un mort. Tothom el donava per desaparegut, tothom creia que havia mort. Lògicament mai es parlava de qui fugia de la línia de combat.

I va seguir amagat a la seva pròpia casa, una denúncia i anava directa a l'escamot d'afusellament. Al final la seva esposa va parlar amb un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, era el Joan Altès el seu germà. I el Pepet un altra vegada cap al forn, aquest cop pel camí d'un camp de concentració al Camp de Tarragona, al Pla de Santa Maria.

I va arribar la Batalla de l'Ebre, el general Líster necessitava a tothom per una batalla que era un suicidi que acabaria amb la república. El Pepet el van lliurar a canvi de tornar a la lluita. El meu avi sabia bé quin destí l'esperava, seria "carn de canó "i la mort la tenien assegurada. Poc abans d'arribar a l'Espluga Calba va saltar del camió i va aconseguir fugir de nou.

Però en aquesta ocasió no torna a casa, s'amagà pels boscos del nostre país. Juliol, agost, la tardor, l'hivern... Mai va explicar com va aconseguir viure tant de temps, tan sols deia que quan tenia fam anava a una masia i demanava a les mestresses menjar. Sempre parlava de les mestresses, dones soles amb marits al front o emboscats.

Cap a febrer de 1939 estava a Santa Perpetua de la Moguda i va veure que les tropes d'ocupació del general Franco arribaven. Content va aixecar els braços per saludar i una rafega de metralladora per poc no va posar fi a la seva vida. Llavors va entendre que els altres tampoc eren dels seus, el seu únic bàndol era la terra que estimava i la seva pròpia família: l'Elvira i el Joan petit.


2 comentaris:

  1. Va tenir sort. Molts emboscats, quan els tornaven al front, revien un tret per l'esquena. En Ramon Folch i Camarassa ho explica molt bé en el seu llibre "Bon dia, pare!".

    ResponElimina
  2. El van enviar al Front de l'Ebre com a carn de canó....

    ResponElimina

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com....