EL TRIST FINAL D'UN HOME QUE NO ESTIMAVA LA VIOLÈNCIA.
Felip V anava per rei de França i va acabar regnant a Espanya. Home incapacitat plenament per dirigir un país. Va patir una malaltia degenerativa a partir dels 18 anys que van fer d'ell un home depressiu, melangiós, angoixat i trist; a més patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria.
Així després d'arrasar bona part del seu nou regne, i especialment Catalunya, no va tenir millor idea de reclamar la corona de França, a la mort del seu avi Lluís XIV. I va declarar la guerra al món mundial: al Sacre Imperi Romà Germànic, el Regne de França, el Regne de la Gran Bretanya i les Províncies Unides, va estar l'anomenada Guerra de la Quàdruple Aliança.
França va tornar a cridar al Duc de Berwick per atacar Navarra i Catalunya. Així el botxí de 1714 va acabar sent al·liat dels vençuts, doncs va armar als combatents catalans que encara lluitaven contra la invasió borbònica.
El cap d'aquestes tropes va estar Pere Joan Barceló i Anguera "Carrasclet" amb l'esperança de recuperar les constitucions catalanes abolides amb el Decreto de Nueva Planta. Altres combatents catalans es van afegir a les tropes del Duc en la seva campanya a Navarra i el País Basc. La crueltat d'aquesta campanya va estar infinita, especialment la repressió borbònica contra els col·laborador o seguidors del Carrasclet.
Aquí apareix en Joan Jaques, l'home que feia de secretari del Barceló, un personatge real o fictici citat per Albert Sánchez Piñol a Vae Victus: "era un d'aquests individus que neixen sota una estrella negra. Tenia estudis de primer ordre, però les desgracies l'havien deixat a la pobresa. Vagava demanant almoina..era un d'aquests pobres mig místics que estimen...la natura impol·luta, el vagareig aventurer i la solitud gallarda". Enemic de la violència, en principi no va acceptar ser el secretari d'en Barceló, però a canvi d'un bon salari i no portar armes va acceptar.
I en Jaques va caure en mans borbòniques. Malgrat quedar comprovada la seva bonhomia i que mai havia agafat un arma. El van tractar com a civil col·laborador amb l'enemic i van decidir penjar-lo per escarment de patriotes. El pobre secretari va passar la nit lligat a una argolla i plorant per la por. Al matí quan el portaven a la forca es va resistir, els soldats li van trencar els colzes, amb les baionetes li van punxar els ronyons, li van trencar els ossos de deu dits... "El botxí va haver de baixar del cadafal i escanyar-lo allà mateix... Tot just era el començament de la guerra"
Barceló va seguir lluitant més enllà de la pau signada, finalment va fugir cap a Maó, llavors possessió anglesa, per tal d'anar fins a Viena, a l'exili. Allà va seguir compromès amb la causa austriacista fins a la mort el 1740.
 |
| Felip V |
Així després d'arrasar bona part del seu nou regne, i especialment Catalunya, no va tenir millor idea de reclamar la corona de França, a la mort del seu avi Lluís XIV. I va declarar la guerra al món mundial: al Sacre Imperi Romà Germànic, el Regne de França, el Regne de la Gran Bretanya i les Províncies Unides, va estar l'anomenada Guerra de la Quàdruple Aliança.
França va tornar a cridar al Duc de Berwick per atacar Navarra i Catalunya. Així el botxí de 1714 va acabar sent al·liat dels vençuts, doncs va armar als combatents catalans que encara lluitaven contra la invasió borbònica.
El cap d'aquestes tropes va estar Pere Joan Barceló i Anguera "Carrasclet" amb l'esperança de recuperar les constitucions catalanes abolides amb el Decreto de Nueva Planta. Altres combatents catalans es van afegir a les tropes del Duc en la seva campanya a Navarra i el País Basc. La crueltat d'aquesta campanya va estar infinita, especialment la repressió borbònica contra els col·laborador o seguidors del Carrasclet.
Aquí apareix en Joan Jaques, l'home que feia de secretari del Barceló, un personatge real o fictici citat per Albert Sánchez Piñol a Vae Victus: "era un d'aquests individus que neixen sota una estrella negra. Tenia estudis de primer ordre, però les desgracies l'havien deixat a la pobresa. Vagava demanant almoina..era un d'aquests pobres mig místics que estimen...la natura impol·luta, el vagareig aventurer i la solitud gallarda". Enemic de la violència, en principi no va acceptar ser el secretari d'en Barceló, però a canvi d'un bon salari i no portar armes va acceptar.
I en Jaques va caure en mans borbòniques. Malgrat quedar comprovada la seva bonhomia i que mai havia agafat un arma. El van tractar com a civil col·laborador amb l'enemic i van decidir penjar-lo per escarment de patriotes. El pobre secretari va passar la nit lligat a una argolla i plorant per la por. Al matí quan el portaven a la forca es va resistir, els soldats li van trencar els colzes, amb les baionetes li van punxar els ronyons, li van trencar els ossos de deu dits... "El botxí va haver de baixar del cadafal i escanyar-lo allà mateix... Tot just era el començament de la guerra"
Barceló va seguir lluitant més enllà de la pau signada, finalment va fugir cap a Maó, llavors possessió anglesa, per tal d'anar fins a Viena, a l'exili. Allà va seguir compromès amb la causa austriacista fins a la mort el 1740.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada