LA BARCELONA DEL LLUISET SERRACANT, UN HOME ANOMENAT FLOR DE OTOÑO
Lluís Serracant va ser un conegut personatge de la nit barcelonina dels anys 20. La seva història va inspirar l'obra teatral de José María Rodríguez Méndez, Flor de Otoño. El 1978 Pedro Olea va portar aquesta obra al cinema amb José Sacristán interpretant el paper del Lluiset.
Sabem que era un advocat que defensava a delinqüents i anarquistes, que pertanyia a una família "ben-pensant" de Barcelona, que actuava transvestit al Bataclan, que era assidu de la Criolla o Cal Sagristà i que va ser executat després d'estar involucrat en un atemptat anarquista.
Com mostro en la imatge compartida el seu aspecte no s'assembla al dels actors que l'han interpretat en el cinema o el teatre. És el retrat d'un jove d'uns trenta anys, amb els llavis pintats, les celles arreglades i que vesteix amb elegància.
En altres fotos li podem trobar amb aquesta marabunta de personatges que es movia pels barris baixos de la nit barcelonina. En la primera apareix al costat de Pepe de la Criolla, empresari que administrava aquest local i el Barcelona de Noche, assassinat al maig de 1936. Un altre dels que apareix en aquesta imatge és el pistoler conegut com al "Trotski", al servei del sindicat del crim que assassinava a gent com el Lluiset. Era un món transversal i canalla, en què xulos, prostituts, mariners, contrabandistes compartien espai amb anarquistes, intel·lectuals i "gent de bé" que buscava un bon rotllet nocturn. A la següent imatge el podem veure al local de La Criolla.
La Criolla i Cal Sagristà no eren locals destinats a albergar un públic homosexual. Van créixer al costat del port i era lloc freqüentat per mariners i contrabandistes. A ells a poc a poc es van anar unint carteristes, prostitutes, "senyors que passaven per allí" i joves transvestits que esperaven enxampar aquests senyors, especialment a la seva cartera.
Genet en el seu "Diari d'un Lladre" explica com als joves que volien aconseguir els favors sexuals i econòmics de la clientela, havien d'anar transvestits, en cas contrari eren expulsats. Eduardo Mendoza, a "La Ciutat dels Prodigis", explica com un propietari d'una pensió es vestia de gitana per anar a "enxampar" algun mariner borratxo o desesperat que li fes feliç.
La fama d'aquests locals va arribar al cinema. El film "La bandera" ens mostra a un Jean Gabin dins de la Criolla envoltat de transvestits aflamencats.
Durant la república i després del tancament dels cabarets berlinesos aquests locals van passar a ser uns llocs de referència pels homosexuals, van actuar des de Josephine Baker o Carmen Amaya, fins i tot Cal Sagristà va canviar el nom per l'exòtic Wu Li Chang. Però en 1938 l'aviació feixista aliada de l'exèrcit espanyol va arrasar amb la zona, avui només queden les imatges i els records.
Sabem que era un advocat que defensava a delinqüents i anarquistes, que pertanyia a una família "ben-pensant" de Barcelona, que actuava transvestit al Bataclan, que era assidu de la Criolla o Cal Sagristà i que va ser executat després d'estar involucrat en un atemptat anarquista.
Com mostro en la imatge compartida el seu aspecte no s'assembla al dels actors que l'han interpretat en el cinema o el teatre. És el retrat d'un jove d'uns trenta anys, amb els llavis pintats, les celles arreglades i que vesteix amb elegància.
En altres fotos li podem trobar amb aquesta marabunta de personatges que es movia pels barris baixos de la nit barcelonina. En la primera apareix al costat de Pepe de la Criolla, empresari que administrava aquest local i el Barcelona de Noche, assassinat al maig de 1936. Un altre dels que apareix en aquesta imatge és el pistoler conegut com al "Trotski", al servei del sindicat del crim que assassinava a gent com el Lluiset. Era un món transversal i canalla, en què xulos, prostituts, mariners, contrabandistes compartien espai amb anarquistes, intel·lectuals i "gent de bé" que buscava un bon rotllet nocturn. A la següent imatge el podem veure al local de La Criolla.
La Criolla i Cal Sagristà no eren locals destinats a albergar un públic homosexual. Van créixer al costat del port i era lloc freqüentat per mariners i contrabandistes. A ells a poc a poc es van anar unint carteristes, prostitutes, "senyors que passaven per allí" i joves transvestits que esperaven enxampar aquests senyors, especialment a la seva cartera.
Genet en el seu "Diari d'un Lladre" explica com als joves que volien aconseguir els favors sexuals i econòmics de la clientela, havien d'anar transvestits, en cas contrari eren expulsats. Eduardo Mendoza, a "La Ciutat dels Prodigis", explica com un propietari d'una pensió es vestia de gitana per anar a "enxampar" algun mariner borratxo o desesperat que li fes feliç.
La fama d'aquests locals va arribar al cinema. El film "La bandera" ens mostra a un Jean Gabin dins de la Criolla envoltat de transvestits aflamencats.
Durant la república i després del tancament dels cabarets berlinesos aquests locals van passar a ser uns llocs de referència pels homosexuals, van actuar des de Josephine Baker o Carmen Amaya, fins i tot Cal Sagristà va canviar el nom per l'exòtic Wu Li Chang. Però en 1938 l'aviació feixista aliada de l'exèrcit espanyol va arrasar amb la zona, avui només queden les imatges i els records.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada