ARNAU, LO BISBE QUE "EMPRENYA" HOMES

                                                    " I vós de Déu aquí amagat,
                                                     heretge, fals, i renegat,

                                                     seguint la llei d'un tal Balterra,
                                                     el sarraí caragirat
                                                     que amb tants, tants homes ha cardat."..

El bisbe Arnau d'Urgell (1140-1195),  com molts prelats del seu temps, no es va significar per una vida ascètica, com predicaven, sinó tot el contrari.

Sodome, Les frères de Limbourg, Bible moralisée, Paris, Bibliothèque nationale de France, 

Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, va estar enemistat amb el trobador Guillem de Berguedà. Aquest fa servir el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap mena, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe contra el bisbe, a qui acusa de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc.

Tenia un membre tan gros que quan "emprenyava" a algú feia:

..."una escomesa
com un toro,
de manera que la tela del cor
li rompé per dins i per fora"...
..."a qui l'encomani
no serà sana en un any"...

L'acusació d'eunuc té a veure amb una trobada entre el bisbe i el trobador, en el que el sàtir d'Urgell va perdre les seves parts més nobles.

Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, qui havia fet mèrits de sobre per rebre tals insults.  La lògica no era un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec. Fet que finalment succeí, i "lo bisbe emprenyador" va acabar els seus dies reclòs i eunuc al Monestir de les Avellanes.

Curiosament el trobador assenyala  al bisbe com "emprenyador" i no com "emprenyat", fet segurament menys mal-vist que acusar-lo de ser "fotut" (sodomitzat). Cal recordar que en aquesta època no es feia servir el terme sodomia. Generalment s'utilitzaven eufemismes més o menys evidents: "fotut" per referir-se al sodomitzat, o bé "prendre per la barba", terme que utilitza Ramon Muntaner en les seves cròniques per referir-se al càstig de "sodomitzar amb un pal", o "empalar" al vençut, i també l'expressió "badar lo cul".

Guillem de Berguedà va ser un trobador busca-raons que no va dubtar a injuriar als seus enemics. Així els rivals o bé enganyaven a les seves dones o bé els acusava de sodomites i mentiders. El primer a rebre aquest tipus d'acusacions va ser el seu propi senyor feudal, Ponç de Mataplana de qui a més de sodomita el descrivia com: personatge còmic, ridícul, grotesc, amb un braç inútil i la boca desdentada, de costums indignes, covard, traïdor i enganyós, poc respectable.