FELIP III EL REI SOCARRIMAT
Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.
Els regnes de la península Ibèrica que van acabar configurant el que avui es coneix com a Espanya té una llarga llista de reis incapaços. Van ser monarques dements (Felip V, Ferran VI), corruptes (--- millor no senyalar), ludòpates (Felip III), sexo-addictes (Felip IV, Isabel II; Alfons XIII o Joan Carles I), malaltissos ( Felip III, Lluís I), imbècils (FerranVII) o banyuts (Carles IV).
La llista la inicia Felip III de Castella un rei inepte, malaltís, apàtic i obsessiu compulsiu que es va desentendre del poder delegant en un entorn corrupte amb el duc de Lerma al davant.
El rei ocupava les seves hores en festes, caceres, la dansa, la música i els jocs de cartes. Amb el joc va perdre grans sumes de diners davant importants cortesans, entre ells el mateix Duc de Lerma qui va saber treure bon profit de la ludopatia reial.
Entre les desastroses mesures preses per aquest inepte va estar l'expulsió dels moriscos, que va afectar molt greument l'economia, especialment dels territoris d'on van marxar.
Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.
Pierre-Antoine de La Place, un dramaturg francès del segle XVIII, va escriure una història que coneixent l'absurda burocràcia hispana bé podia ser certa. Diuen que en una freda nit d'hivern el rei estava just al costat d'una llar de foc amb excés de llenya. No era feina reial posar o treure llenya, pel que va notar un excés de calor. Ell no podia fer feines indignes, expulsar moriscos si, però treure llenya del foc mai de la vida. Però estava sol i ningú escoltava les seves ordres.
De sobte va aparèixer un noble, el Marqués de Tovar, que va veure com el monarca s'estava rostint com un pollastre. -"Oh, cielos, yo con estos pelos y sin la dignidad para poder ayudarle"-sembla que va dir, més o menys. I tenia raó, protocol·làriament ell no podia fer aquesta feina, doncs era d'una dignitat més baixa que la del Duque de Uceda, qui no estava present, estava arranjant assumptes particulars (sembla que els anys passen, però els costums no).
Quan finalment, i seguint el tràmit burocràtic corresponen, el rei va poder ser apartat del foc. Però el socarrim, per més diví i reial que fos, sembla que va deixar a l'inútil rei tan feble que poc després va morir. Oficialment "d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis", un eufemisme per dir que va morir tan ben socarrimat com un xai preparat per un bon àpat? Coses de les monarquies, tan divines i tan poc humanes.
 |
| Felipe III. 1617.Pedro Antonio Vidal Museu del Prado, Madrid |
Els regnes de la península Ibèrica que van acabar configurant el que avui es coneix com a Espanya té una llarga llista de reis incapaços. Van ser monarques dements (Felip V, Ferran VI), corruptes (--- millor no senyalar), ludòpates (Felip III), sexo-addictes (Felip IV, Isabel II; Alfons XIII o Joan Carles I), malaltissos ( Felip III, Lluís I), imbècils (FerranVII) o banyuts (Carles IV).
La llista la inicia Felip III de Castella un rei inepte, malaltís, apàtic i obsessiu compulsiu que es va desentendre del poder delegant en un entorn corrupte amb el duc de Lerma al davant.
El rei ocupava les seves hores en festes, caceres, la dansa, la música i els jocs de cartes. Amb el joc va perdre grans sumes de diners davant importants cortesans, entre ells el mateix Duc de Lerma qui va saber treure bon profit de la ludopatia reial.
Entre les desastroses mesures preses per aquest inepte va estar l'expulsió dels moriscos, que va afectar molt greument l'economia, especialment dels territoris d'on van marxar.
Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.
Pierre-Antoine de La Place, un dramaturg francès del segle XVIII, va escriure una història que coneixent l'absurda burocràcia hispana bé podia ser certa. Diuen que en una freda nit d'hivern el rei estava just al costat d'una llar de foc amb excés de llenya. No era feina reial posar o treure llenya, pel que va notar un excés de calor. Ell no podia fer feines indignes, expulsar moriscos si, però treure llenya del foc mai de la vida. Però estava sol i ningú escoltava les seves ordres.
De sobte va aparèixer un noble, el Marqués de Tovar, que va veure com el monarca s'estava rostint com un pollastre. -"Oh, cielos, yo con estos pelos y sin la dignidad para poder ayudarle"-sembla que va dir, més o menys. I tenia raó, protocol·làriament ell no podia fer aquesta feina, doncs era d'una dignitat més baixa que la del Duque de Uceda, qui no estava present, estava arranjant assumptes particulars (sembla que els anys passen, però els costums no).
Quan finalment, i seguint el tràmit burocràtic corresponen, el rei va poder ser apartat del foc. Però el socarrim, per més diví i reial que fos, sembla que va deixar a l'inútil rei tan feble que poc després va morir. Oficialment "d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis", un eufemisme per dir que va morir tan ben socarrimat com un xai preparat per un bon àpat? Coses de les monarquies, tan divines i tan poc humanes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada