PER QUÈ MOLTA GENT GRAN NO VOL ANAR A UNA RESIDÈNCIA?
Si l'estada de les nostres persones grans a residències ens preocupés tant com la dels nostres fills a les llars d'infants, segurament les coses serien diferents.
Quan li parles a una persona gran d'anar a una residència, mostra ràpidament el seu rebuig. Moltes són les causes:
-La primera és cultural, formen part d'una generació que van cuidar als seus pares fins al final, no entenen que els seus fills ara no ho facin.
-Un altre és la por a perdre llibertat. A la casa es poden moure per on volen, allà estan tots els seus records, i poden fer una vida al seu aire. Inclòs aquelles persones que se senten soles, prefereixen viure al seu medi.
-Por a l'abandó. Creuen que les residències són una forma en què la societat i la família se'ls treu de sobre. No creuen poder fer nous amics/amigues, i sí que mai més veuran als familiars o les amigues-amics. Les històries d'avis lligats als llits fent-se les seves necessitats a sobre no ajuda a aquesta sensació.
-Falta d'atenció a la diversitat, si es tracta de persones LGTB, que viuen amb VIH, o de cultures o creences diferents tenen la creença que a les residències se'ls marginarà o els hi complicaran la vida.
No totes les residències són iguals, ni aquesta percepció correspon a la gran majoria de residències, però... Els centres privats més ben valorats i amb millors equipaments, tenen uns preus molt difícil d'assumir per part de la gran majoria de la població. Accedir a una residència pública requereix tota una complexa tramitació i en el millor dels casos es pot trigar dos anys o més a aconseguir plaça; cal recordar a més que són instal·lacions públiques però amb serveis i personal externalitzat. No necessàriament les més econòmiques són les que pitjor tracten a la gent gran, però si són a la que els familiars envien als seus pares o avis en un estat més límit. Els espais tutelats que fa anys es van desenvolupant a Europa, aquí ara estan començant a aparèixer, són una opció de futur molt important, però cal el compromís directe de les administracions, crec que per ara tan sols a Euskadi hi ha una actuació ferma per part del Govern Basc.
Moltes persones grans arriben a la residència. Al principi els visiten diversos cops a la setmana, després algun dia al mes, de tant en tant, el dia assenyat, potser un cop l'any... Amb un fill no ho farien. Però millora-ho està a les nostres mans.
Quan li parles a una persona gran d'anar a una residència, mostra ràpidament el seu rebuig. Moltes són les causes:
-La primera és cultural, formen part d'una generació que van cuidar als seus pares fins al final, no entenen que els seus fills ara no ho facin.
-Un altre és la por a perdre llibertat. A la casa es poden moure per on volen, allà estan tots els seus records, i poden fer una vida al seu aire. Inclòs aquelles persones que se senten soles, prefereixen viure al seu medi.
-Por a l'abandó. Creuen que les residències són una forma en què la societat i la família se'ls treu de sobre. No creuen poder fer nous amics/amigues, i sí que mai més veuran als familiars o les amigues-amics. Les històries d'avis lligats als llits fent-se les seves necessitats a sobre no ajuda a aquesta sensació.
-Falta d'atenció a la diversitat, si es tracta de persones LGTB, que viuen amb VIH, o de cultures o creences diferents tenen la creença que a les residències se'ls marginarà o els hi complicaran la vida.
No totes les residències són iguals, ni aquesta percepció correspon a la gran majoria de residències, però... Els centres privats més ben valorats i amb millors equipaments, tenen uns preus molt difícil d'assumir per part de la gran majoria de la població. Accedir a una residència pública requereix tota una complexa tramitació i en el millor dels casos es pot trigar dos anys o més a aconseguir plaça; cal recordar a més que són instal·lacions públiques però amb serveis i personal externalitzat. No necessàriament les més econòmiques són les que pitjor tracten a la gent gran, però si són a la que els familiars envien als seus pares o avis en un estat més límit. Els espais tutelats que fa anys es van desenvolupant a Europa, aquí ara estan començant a aparèixer, són una opció de futur molt important, però cal el compromís directe de les administracions, crec que per ara tan sols a Euskadi hi ha una actuació ferma per part del Govern Basc.
Moltes persones grans arriben a la residència. Al principi els visiten diversos cops a la setmana, després algun dia al mes, de tant en tant, el dia assenyat, potser un cop l'any... Amb un fill no ho farien. Però millora-ho està a les nostres mans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada