dimarts, 30 d’agost de 2016

LA COCAÏNA A LA BARCELONA DELS ANYS 20: EL TANGO.

El Tango de la Cocaïna va ser un espectacle que va triomfar al Paral·lel als anys 20. El text era del Josep Amich, Amichatis, i la música de Joan Viladomat. Es va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona el 29 d'octubre de 1926.




Durant la primera Guerra Mundial va arribar a Barcelona la cocaïna, la venien a les farmàcies com a remei, especialment per les seves capacitats anestèsiques. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat doncs aviat també va arribar per mar procedent de Marsella, aquesta ja anava directament al món de l'espectacle. Aviat el consum va arribar arreu i no com a medicament.

Va ser una droga transversal des del seu inici, des dels senyors del Liceu als travestits de la Criolla, passant per autors i actors, gairebé tothom en consumia. La "mandanga" (nom que rebia popularment la coca) es repartia pels diferents indrets de la ciutat, especialment el Raval, inclosa la Rambla i el Paral·lel. El repartiment sortia dels que "feien el carrer" per l'Arc del Teatre, les floristes de les Rambles, les venedores de tabac o els treballadors dels hotels.




El seu preu molt barat va significar un augment del consum, les conseqüències van ser l'adulteració amb productes no gaire fiables i augment de preu. Aviat els metges van alarmar dels problemes que estaven sorgint, cada cop més greu. Amb els anys 30 va arribar la prohibició, algunes detencions de cara a l'opinió pública, però poc més. El preu va augmentar molt, però el consum no es va aturar. Encara avui es poden veure a la zona les antigues farmàcies, amb un passat de riquesa. No sols la cocaïna, també receptes màgiques contra les ITS (moltes creaven més problemes que la mateixa malaltia) o la venda de "gomes de cautxú" van contribuir a aquest gran progrés. Avui algunes són botigues de tot a euro.




Encara que la prohibició va arribar el 1918, les farmàcies la van seguir venent d'amagat. Xavier Therós a EL PAIS parla de la botica Zammarreta, on el boticari la venia a grapats. Fins a la Guerra Civil la cocaïna es va anar transformant en la droga de l'oci, al costat de l'absenta, la beguda predilecta.

En aquest context s'estrena l'espectacle "El tango de la cocaïna" al Victoria. A diferència del "Fumando espero" (de Viladomat i felix Zarzo) aquest espectacle és un èxit total. Charlestons, vals i el cèlebre tango van ser temes coneguts i molts d'ells gravats. El tema principal el va estrenar i gravar la Ramoncita Rovira (clic).




Avui el tema pot semblar tenir un alt contingut moralista "Soy una flor caída //del vicio fatal esclava,//por el destino vencida"... ¡Cocaína...!//Sé que al fin me ha de matar.//Me asesina,//pero calma mi pesar.//Si me deja //todo es sombra en mi vivir.//Sé que al fin me ha de matar //pero no me hace sufrir.». Era molt un producte de l'època, amb més estètica que ètica. Veure a una cantant dir que anava per la mala vida, feia omplir teatres, i axó era l'important.

El gran Joan Viladomat era un consumidor habitual de la mandanga, va ser un home que va compondre milers de temes, va ser mestre de les més grans del Paral·lel (Raquel Meller, Bella Dorita, Ramoncita Rovira...) I va morir al final de la guerra amb menys de 60 anys, arruïnat. La bella Dorita va pagar el seu enterrament i la va cedir el ninxo on va ser enterrat.

Opisso, amic del Joan Viladomat, a l'Esquella de la Torratxa


Podeu ampliar informació al llibre del Jaume Collel, "El músic de l'americana vermella" Mçes informació:


EL PAIS

2 comentaris:

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com....