DE COM ELS PRIMERS CRISTIANS CREIEN QUE ANAR BRUTS ELS ACOSTAVA AL CEL.

Per a la societat romana anar als banys era un símbol de la seva cultura, pels primers cristians eren caus del dimoni per a gent efeminada i dissoluta.




Els primers atacs contra els hàbits higiènics dels romans venien dels eremites d'Orient, lluny de la postura oficial de l'Església, per a ells la higiene estava renyida amb la seva vida ascètica.  Segurament venia d'una interpretació de l'Evangeli de Joan 13:10, al Sant Sopar Jesús va dir: "El que està rentat, no necessita sinó rentar-se els peus, ja que està tot net; i vosaltres nets esteu, encara que no tots." És possible que interpretessin que qui està batejat, no li cal repetició, però van optar per la interpretació més bruta. Onofre o Maria Egipcíaca van ser dos bons exemples d'eremites que van deixar la societat per viure bruts.

Sant Onofre Antioquia, 


En altres parts dels evangelis podem veure com Jesús critica als fariseus que netegin més el cos que l'ànima. La idea que netejar el cos era pecat, aviat es va estendre entre el món cristià. Les Termes es van convertir en objectiu de fonamentalisme cristià, junt amb biblioteques, temples pagans o sinagogues.

Formava part de l'odi cap a tot el que podia donar plaer, en una versió radicalitzada del pensament estoic. El sexe, el menjar, el vi, la neteja, la rissa.... no era pròpia de cristians. Els homes no podien sentir plaer per les dones, els homosexuals havien de ser castrats, el menjar no podia ser de bon gust i el vi si agre millor. Pensadors cristians com Tertulià o Joan Crisòstom atacaven durament contra que volia sentir plaer per un bon bany, Sant Agustí va ser una excepció: el bany és un dels millors plaers de la vida.

Un predicador cristià anomenat Jerònim va escriure que qui s'ha rentat un cop en Crist (bateig) no cal tornar a tocar l'aigua. (1) Els no-rentats eren els bons, els rentades eren els bruts. Aquest pensament amb l'arribada de la pesta va tenir greus conseqüències.

Un altre exemple va ser Paulí de Nola, qui "alaba a los monjes que habían desdeñado la apariencia física recibida al nacer con el fin de cultivar su interior. Para ello, éstos se
esforzaban en degradarse, de tal modo que su rostro, su ropa y su olor provocaban las náuseas en aquéllos acostumbrados a la vida cómoda" (2)

Vida monacal als decrets de de Smithfield. 


L'església cristiana no va arribar a condemnar oficialment el bany, segurament la seva jerarquia mai va renunciar a tots aquests plaers prohibits: el sexe, el bon menjar, el vi, les riqueses... Sant Agustí recomanava a monjos i monges a rentar-se un cop al mes, i si estaven malalts més. Això va salvar moltes termes de seguir el destí de les biblioteques o els temples pagans; inclòs al seu interior es van poder salvar moltes estàtues paganes. 


Amb la Guerra del Francés a Barcelona es van obrir de nou banys públics. Els francesos els agradava rentar-se, costum que sembla als catalans no agradava tant. Un cop acabada la guerra qui anava quedava senyalat: "es francès o marieta". El 1828 portaren al reis "Fernando y Amelia" als banys del costat de Santa Mònica per donar exemple a la població. Precisament aquest rei tampoc tenia gaire fama de net. 



(1) Jerónimo, carta 14.10
(2) EN OLOR DE SANTIDAD. LA ACTITUD DEL CRISTIANISMO HACIA LA CULTURA DEL BAÑO. Juan Antonio Jiménez Sánchez. Grup de Recerques en Antiguitat Tardaría (GRAT)
Universitat de Barcelona

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926