LES BARCELONES DE L'IGNASI MARROYO

-
Marià-Ignasi Marroyo i Rodríguez (1928-2017) és un dels millors testimonis gràfics de la Barcelona dels anys 50 i 60. El seu fons fotogràfic està integrat per uns 73.000 exemplars, dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Juntament amb Joan Colom crea el col·lectiu fotogràfic, dins de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.


La seva afició per la fotografia s'inicia a la postguerra, el 1941 té la seva primera càmera fotogràfica, però fins al 1956 no ingressa a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

Els anys 50 i 60 realitzarà tot un seguit de col·leccions que seran un testimoni fonamental per conèixer la ciutat al Somorrostro, el Born, mercat del peix, els encants, els nens o la setmana santa.












Va col·laborar amb el diari Correo Catalán i va ser operador de cinema documental amb el Joan Francesc de Lasa en un treball sobre el pintor Josep Maria de Sucre. A partir de 1963 es dedica professionalment a la fotografia industrial. Per aquestes dades es desplaça a Rubí on desenvoluparà una gran activitat entorn el món de la fotografia.












El 2014 després de la cessió de tots els seus materials a l'Arxiu Nacional de Catalunya, aquest organitza dues exposicions sobre la Setmana Santa de Barcelona 1960 a 1963 i el Somorrostro de Barcelona. El mateix any la Generalitat li concedeix la creu de Sant Jordi.












 Més informació https://ignasimarroyo.com/ Web de l'Ignasi Marroyo. 

Comentaris

  1. Galderich19 d’octubre del 2016, a les 14:15

    Quina generació de fotògrafs. Molt i molt bons i amb una gran qualitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació