SEU D'ÈGARA, ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

 Sembla l'edifici més antic del conjunt monumental, però no ho és, encara que si que es tracta del que manté el seu aspecte original, el d'un edifici religió de l'etapa visigoda.

És l'edifici que menys canvis ha experimentat des de l'època de la seu episcopal d'Ègara. Conserva elements originals, i la seva estructura és la mateixa. Puig i Cadafalch, responsable de les primeres excavacions arqueològiques, va creure que es tractava del Baptisteri. Avui sabem que era un edifici funerari, amb les possibles restes de sant Celdoni, que també es troben a Calahorra, lloc del seu suposat martiri. El que va ser un edifici funerari ho demostren les restes de diverses tombes integrades com un element destacat en el seu interior i l'existència d'una cripta subterrània amb un enterrament. La visita circular per la veneració d'aquestes restes, es va impedir en època carolíngia en creure que podia ser un sant pagà o arrià.

L'origen de la Seu d'Ègara com a bisbat procedeix del segle V, abans havia estat un assentament ibèric. Nundinari, bisbe de Barcelona, amb desig de reforçar el poder de la família, va designar al seu fill Ireneu com a bisbe d'Ègara, saltant-se totes les normes, i amb l'esperança que el seu fill fos el nou titular de Barcelona, fet que el Papa no va aprovar.

No es coneixen més bisbes fins un segle després i mercès a la seva presència als Concilis de Toledo o Tarragona, sembla que ja tots eren membres de l'aristocràcia catalana. Amb la invasió sarraïna es va tancar. Després d'un intent frustrat de restauració de l'antiga diòcesi pels carolingis,,  el bisbat va passar a dependre definitivament de Barcelona segons una capitulació reial del 874.

ANEXE:  VENERACIÓ A SANT MIQUEL EL SEGLE VIII

La veneració de Sant Miquel a l'alta edat mitjana va arribar a ser tan important com la de la Trinitat Divina o la Mare de Déu. Segons la tradició cristiana, l'arcàngel es va aparèixer al mont Gargano, al Mont Saint-Michel i a Roma, al Castell de Sant'Angelo. També es va aparèixer a santa Joana d'Arc.

Pels hebreus era el protector d'Israel, mentre que els cristians el consideren el protector de l'Església universal, acompanyant de les ànimes a l'eternitat i el vencedor de Llucifer. Alguns hi han vist una adaptació del déu egipci Anubis, fet que el va fer molt popular a Egipte.

Taller del Mestre de Soriguerola, Psicòstasi o Judici de l'ànima, MNAC, Barcelona

Per les mateixes dates van començar a aparèixer més éssers angèlics venerables. Això va provocar que al segle VIII se'n van autoritzar només tres, i són els citats a la Bíblia: Miquel, Rafael i Gabriel. L'any 900 quan comença la representació de sant Miquel pesant ànimes (psicòstasi), va ser a la creu de Muiredach (Irlanda).

Amb les limitacions sobre aquesta figura aconseguida pels teòlegs, preocupats pel que de falsa màgia i politeisme que pogués representar, a partir del s. XI va ser l'art qui n'assumiria la representació, passant a pla més assumible per l'Església catòlica.

                                      Sant Miquel Arcàngel,Blasco de Grañén. MNAC