dijous, 15 de setembre de 2016

LA BODA DE LA PAELLA D'ARRÒS

De petit em va quedar gravada la història d'una tia meva que el dia de la seva boda el seu espòs li va tirar la paella d'arròs "pel cap".

La Quimeta va néixer amb el segle, en poc temps van venir dos germans més i si una apendicitis no hagués acabat amb la mare, segurament haurien estat més. Van ser anys molts durs. La fil·loxera va deixar sense feina a molts pagesos en temps on les insanes sorres no eren encara productives. La mare morta era la mestressa i propietària d'unes terres que el pare va fer poc per cuidar, com tampoc es va preocupar massa dels seus fills.

La María i el Joan, els pares de la Quimeta.

Mentre el pare anava perdent patrimoni, mercès al joc i la beguda, l'àvia materna cuidava de la canalla. L'únic noi havia de sortir al matí amb un cistell i una aixada a recollir les restes dels cavalls per fer fems. Fins que no omplia, no hi havia esmorzar. Normalment un tros de pa, pot ser un ou cru, la cansalada era de festa major. La Quimeta era la gran, però no volia ajudar en res. Els pocs diners que tenien els havien d'amagar, ja que ella com el pare ja de ben petita li va agafar el gust per la beguda.

Recordo explicar que quan a casa arribava una sardina (li deien civil), l'àvia la penjava uns dies i després en feia quatre parts: la cua per ella, el cap pel noi, les parts centrals per les noies. El pare rarament menjava amb ells. Els àpats eren escassos, quan els horts treballaven podien arribar a fer una samfaina, molts cops un os bullit feia caldo, la farigola o la ceba una bona sopa, el pa sec que a moltes cases acabava anant pels porcs, a casa seva era la pasta d'una escudella imaginaria.

Un dia les coses van canviar, ella va conèixer al Joanet, un noi ben plantat, 8 anys més gran i que per sort no era pagès, tenia una cansaladeria a la Rambla. Ella volia fugir, ell estar amb ella i cap al 1921 es van casar. El dia de la boda les coses no van anar bé, el mal caràcter del pare, ella no acostumada a obeir, el Joanet que un cop casat manava i exigia. I si el pare va veure, ella mes.



I contenta i valenta per la beguda quan el seu espòs li va demanar que li omplis el plat ella li va dir que ell tenia mans i peus per fer-ho i quan li va manar que no begués més, ella va agafar l'ampolla sencera... Amb un atac de ràbia el Joanet li va llançar la paella d'arròs sencera. Deien pel cap, però mai he pogut saber li va arribar a tocar. I així la Boda es va acabar.

Poc més sé de la Quimeta, va tenir una nena eixerida i amb el caràcter de la família. Diuen que el Joanet acostumava a pegar-li molt, diuen que la beguda va acabar amb ella. Poc temps després d'acabar la guerra, moria; no havia complert els 45 anys. A la família no se'n parlava d'ella, pocs dels que la van conèixer estan vius avui. Ni tan sols un retrat seu a la tomba.

2 comentaris:

  1. M'agradat veure la rambla la que jo vaig néixer����

    ResponElimina
  2. Quina història més dura...
    M'ha agradat molt.
    Segueix escribint històries així. Cal recuperar el passat.

    ResponElimina

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE

El Santuari del Miracle, al Solsonès, té un important patrimoni del barroc català del segle XVIII, el retaule de l'església i l'espa...