dijous, 22 de setembre de 2016

LA BARCELONA DEL "TANGO DEL CIGARRO"

El 8 de desembre de 1923 s'estrenava al teatre Victòria el "tango del cigarro", popularment conegut com a "Fumando espero". Va passar sense pena ni glòria, què va passar realment?.



Al 13 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera donava un cop d'estat per salvar Espanya de "els professionals de la política". La Constitució va estar suspesa, els ajuntaments dissolts i el partit polítics prohibits. Aquí la Mancomunitat va ser dissolta i el seu president Puig i Cadafalch va marxar a l'exili. El català va estar prohibit als actes oficials, la senyera, la sardana la Santa Espina i els Segadors prohibits, es van castellanitzar els noms dels pobles, els ateneus o les biblioteques populars van ser tancats, inclòs el CF Barcelona i l'Orfeó Català van patir la dictadura. No cal dir que l'ensenyament va passar a ser obligatòria i exclusivament en castellà.

Enderroc de les 4 columnes de Puig i Cadafalch


L'alta burgesia catalana, monàrquica i espanyolista, va donar amb entusiasme el seu suport al dictador. El desmantellament dels sindicats, i especialment de la molt combativa CNT, acabar amb el fantasma del separatisme o contra les polítiques agràries que feien perillar el "sagrado derecho a la propiedad" van ser la causa principal. Units entorn de la Unión Monárquica Nacional.

Al món del teatre es va prohibir el català, fins i tot als anuncis (la publicitat en català estava prohibida). Però l'activitat teatral no es va aturar, malgrat la terrible censura que el govern civil exercia sobre ells. La dictadura era permissiva sobre l'activitat teatral, sempre que no fos crítica amb l'actual situació.

Amb aquesta situació un grup d'empresaris encarreguen al tàndem Felix Garzo-Juan(1) Viladomat una obra a major glòria de la dictadura. L'obra serà "La Nueva España", gairebé un pamflet de suport al dictador. Es tracta de deixar en bon lloc als nous governants i ridiculitzar als defenestrats. La deessa Astrea il·lumina al Juan Español per portar l'imperi de la justícia i acabar amb el món de la corrupció política, en mig de números "picants" amb l'objectiu més que res de fer riure.

Joan Viladomat


L'estrena va estar un èxit, Garzo i Viladomat van sortir a saludar al públic, però l'obra no va triomfar. Segurament el poc entusiasme cap a la dictadura, o sobre el títol de l'obra o les crítiques "poc entusiastes" de la premsa van fer que l'obra fos gairebé un fracàs.

Tam sols "El diluvio", diari lerrouxista on treballava el Felix Garzo, va fer una crítica favorable: "la música es agradable, juguetona y pegadiza". La Vanguardia parlava del "diálogo insubstancial y ramplón" "escenas carentes de originalidad" "la música produce el mismo efecto que una cosa muerta y desenterrada" "hay un tango cañí"....(2)

L'obra va passar sense pena ni glòria, es va representar dos dies al teatre Victòria i es va retirar. Però algú es va fixar amb el tango "cañí" del cigarro i Ramoncita Rovira (clic) l'incorpora al seu repertori i poc després grava la cançó pel segell Gramófono el 1926.




La lletra és absolutament transgressora inclòs pels alegres anys 20. Una dona fumant i parlant del plaer després del coit no passa desapercebut:

...Mi egipcio es especial
qué olor señor.!
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor. (...)

La cançó va viatjar de pressa camí a l'Argentina on va triomfar i va estar un èxit espectacular. Viladomat es va tornar en un personatge famós i moltes de les seves obres van ser estrenades i gravades. Carlos Gardel va registrar el tango ja amb el nom que el va fer famós: Fumando espero.



El 1957 Sara Montiel rodava "El último cuplé" on cantava una versió reduïda i censurada del "Fumando espero", malgrat tot va estar un èxit espectacular.



Poc després la Bella Dorita gravava la versió original, a ella ningú es va atrevir a prohibir-ho:



(1) Joan Viladomat signa Joan o Juan segons interès i circumstàncies polítiques.
(2) El músic de l'americana vermella. Jaume Collell, Ed. RBA.

Bibliografia:
 El músic de l'americana vermella. Jaume Collell, Ed. RBA.


1 comentari:

  1. Bon post. He disfrutat amb les versions del tango. Fa poc vaig llegir el llibre d'en Jaume Collell i el vaig trobar molt interessant, i recomanable. Gràcies, Leopold.

    ResponElimina

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE

El Santuari del Miracle, al Solsonès, té un important patrimoni del barroc català del segle XVIII, el retaule de l'església i l'espa...