HISTÒRIES DE L'EDAT MITJANA (VII)

 Publicacions meves realitzades a les xarses socials

Durant els segles XVIII i XIX es va interpretar que el final de l'Edat Antiga ho va ser per la seva decadència moral i que va donar pas a una època obscurantista i teocràtica, una edat mitjana entre el racionalisme antic i el renaixement Modern, per això se li va anomenar la Edat Mitjana, edat entre dós èpoques. Intentaré mostrar que aquesta època té molt més interés.

Accés a les anteriors entregues:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/10/histories-de-ledat-mitjana-vi.html

En aquesta sisena entrega tractaré els següents temes: MONJES EMPAREDADES; Roswitha, monja feminista s X; Santa Margalida de Vilaseca; Herrada de Landsberg; la tomba d'Alaric; El libro del buen amor; arribada dels vikings a Amèrica; la fi dels templers; Tomàs Becket i Enric II; Bertrand du Glesclin; sant Vicen Ferrer; Hildegarda von Bingen; Gonzalo de Berceo i el nen jueu; les cruels execucions del segle XV: 

EMPAREDADES O MURADES, VOLUNTARIAMENT?

En la sèrie "La Catedral del Mar" es veu la presència d'una dona emparedada contra la seva voluntat. Curiosament, hi havia religioses que ho feien voluntàriament, encara que costi creure. La reclusió voluntària entre quatre parets per fer penitència, va ser una de les formes adoptades per l'eremitisme antic. Aquesta pràctica tenia un caràcter voluntari i la diferenciava del càstig homònim de l'emparedament, amb què es castigava moltes dones.
Consistia a tancar-la en un espai estret, sense comunicació amb l'exterior, o com a màxim un forat obert a l'alçada del rostre, pel qual s'introduïa algun aliment si es pretenia perllongar-ne l'agonia.
Per què les dones escullen aquesta fórmula de pietat i fervor religiós, cruel, horrible? Només cal recordar que a l'Antiga Roma s'aplicava un càstig similar a les Vestals que perdien la seva virginitat.
Les condicions de vida no eren gaire higièniques, si tenim en compte que no hi havia bany ni espai, i les hores de meditació i oració podien fer-se eternes. Per què llavors un nombre no menyspreable de dones van decidir abraçar aquesta reclusió? Voluntarietat o repressió encoberta.
Era una decisió aplaudida i que estava ben diferenciada d'aquelles a què se'ls imposava com a càstig, que també n'hi havia. Tot i que els testimonis que ens parlen d'aquesta voluntarietat gairebé sempre són homes.

IMATGE: Una reclusa aconsella a una alta dignitat, probablement un rei, segle XIV, Rothschild Canticles

Més: Las reclusas medievales: confinadas para ayudar. LV 17/04/2020
Emparedadas, La Biblioteca Gonzálo de Berceo 12/11/2o22

ROSWITHA, MONJA FEMINISTA AL SEGLE X

Roswitha de Gandersheim (935-1002) fou la primera autora alemanya coneguda; i la primera persona d'Occident que escrigué obres de teatre després de la caiguda de l'imperi romà.

Roswitha,considerada la primera poeta alemanya, «la serventa de Déu de la veu melodiosa», va escriure sobre el tema amorós: va copiar els passatges després considerats indecents de Terenci i va reflectir, amb més o menys detall, els tràfecs a les «cases de dones» Per descomptat, només amb caràcter dissuasiu.
Ella va adoptar una postura realment clara contra l'univers hostil que l'envoltava, tant en la possibilitat de fugir d'un matrimoni pactat a través de l'ingrés en la vida religiosa, com en el fet de reclamar el mèrit de les dones religioses. Va parlar de la vida quotidiana en ple segle X. Per a ella el fet de ser dona no va suposar cap obstacle. Una feminista mil anys abans de crear-se la paraula.
Al seu temps es va produir el suposat martiri de Pelai de Tui a la Còrdova califal. La seva postura es va utilitzar com una condemna de l'homosexualitat, fet que ella mai va fer. Ella era contrària a qualsevol mena de contacte físic amb els musulmans, també de tipus sexuals.
Roswitha "afirma que entre els sarraïns, les relacions homosexuals no eren pecaminoses. No era "antinatural" que els homes es relacionessin sexualment amb homes, sinó que era simplement "indecorós" que els homes cristians tinguessin qualsevol mena de relació personal amb homes pagans" John Boswell.

IMATGE Roswitha al convent Benedicti explicant un llibre. Hulton Archive

FRONTAL DE L'ALTAR DE SANTA MARGARIDA DE VILA-SECA (Detall)
Anònim, s XII Museu Episcopal de Vic, MEV

Originàriament es trobava al convent de Santa Margarida de Vila-seca, en el terme municipal de Sant Martí Sescorts, tot i que segurament es va traslladar amb les monges del convent a Vic al segle xiv. És un bon exemple de pintura sobre taula romànica i sembla que va ser pintat en un taller de Vic.

Detall de les bèsties. La gent de l'edat mitjana es pensava que els dracs i les sirenes eren tan reals com un gos, un porc i una formiga. Al diable se li posava bé el vestit de drac, però hi havia un truc per estripar-lo: fer-li el senyal de la creu. Ho devien captar de pressa les monges del convent de Santa Margarida de Vila-seca en veure el frontal d'altar en què la màrtir aconsegueix sortir, sense ni una trista esgarrapada, de la panxa de la bèstia malèfica que se l'havia empassat. Per això a Santa Margarida la van fer patrona de les parteres.

1180 Herrada de Landsberd,
Hortuds deliciarum, l'Infern.1180.

El 1160, i durant deu anys, amb les seixanta monges del seu convent es va llançar a un gran projecte intel·lectual, la creació d'un manuscrit de 324 pàgines, compendi de tot el saber existent i la història del món. Amb el nom d'Hortus deliciarum (El Jardí de les delícies), el manuscrit recorre les diferents ciències conegudes il·lustrades per més de 300 imatges.

Actualment, només es conserva un calc del manuscrit original. Després de romandre molt de temps a la biblioteca municipal d'Estrasburg, un incendi provocat pel setge de la ciutat durant la guerra franc-prussiana en 1870 el va destruir.

L'obra d'Herrada de Landsberg mostra, una vegada més, que una dona religiosa podia assolir els cims intel·lectuals. L'Hortus deliciarum és també una de les primeres fonts de polifonia procedents d'un convent. El manuscrit contenia almenys 20 textos de cançons, totes les quals van ser anotades originalment amb música. Dues cançons sobreviuen amb la música intacta: "Primus parens hominum", una cançó monofònica, i una obra en dues parts, "Occasus Sol oritur". Incloïa una il·lustració dels signes del zodíac, una representació de l'Infern que podria haver servit d'inspiració a Dante per la similitud a la descripció que en fa en La Divina Comèdia.

LA SAGNANT HISTÒRIA DE LA TOMBA D'ALÀRIC

Després del saqueig de Roma, Alaric I va continuar cap al S d'Itàlia, ja que tenia el projecte de passar a Àfrica, però la mort va sorprendre el monarca got.
Per donar-li una sepultura inviolable, els seus soldats van desviar el riu Busento i van reunir un grup de captius perquè en cavessin una tomba molt profunda enmig de la llera del riu. Al fons d'aquesta fossa van enterrar Alarico juntament amb una gran quantitat d'objectes preciosos i, llavors, van tornar les aigües al seu antic curs.
Un cop acabats els treballs van matar tots els captius que havien treballat a la sepultura perquè mai fos mancellada pels lladres.

Procedència: Carles Buenacasa, El cristianismo en los orígenes: Desde las primeras comunidades hasta su consolidación. Emse Edapp, S.L. 2018.

VUIT-CENTS ANYS DEL PRIMER PESSEBRE
(IMATGE: Betlem de Greccio, 1255. Basílica Major d'Assís, Giotto di Bondone)

Durant la nit de Nadal de 1223, a Greccio Sant Francesc va commemorar el naixement de Jesús organitzant per primera vegada una representació vivent de l'esdeveniment. Segons l'hagiografia, durant la missa hauria aparegut al bressol un nen de carn rosada que sant Francesc va agafar als braços. D'aquest episodi en naixeria la tradició dels pessebres.

"Arribat el beat Francesc, en memòria de la nativitat de Crist, va ordenar que es preparés el pessebre, que es portés el fenc, que es conduís al bou i a l'ase; i va predicar sobre la nativitat del Rei pobre; i mentre el sant home mantenia la seva pregària, un cavaller va veure el veritable Nen Jesús en lloc d'aquell que el sant havia portat." Llegenda Major (Cap.7) de Sant Francesc d'Assís.

ACUDITS DEL LIBRO DEL BUEN AMOR

El libro de buen amor és l'obra més coneguda de l'arxipreste d'Hita, escrit entre el 1330 i el 1343, constitueix un exemple de biografia amorosa que recull els clàssics grecollatins, anècdotes personals de l'autor (reals o inventades) i la moral cristiana. Al fil principal s'uneixen històries, cançons, poemes i discursos en boca d'altres personatges que compliquen encara més destriar l'autèntic sentit del llibre.

Us mostro un recull d'acudits, a la Biblioteca Gonzalo de Berceo els podeu trobar, comentats i comparats amb altres similars.

-«Como dize el proverbio —-y es palabra bien cierta-— Que mal resulta siempre toda cosa encubierta»
-«Es el agua muy blanda y da en piedra muy dura, / Mas, si da muchas veces, hace gran cavadura».
-«Como dice la vieja, al tejer su madeja: 'De mala gana el hombre, siempre, morir se deja'».
-«dícelo la escriptura que / 'El buen esfuerzo vence a la mala ventura' / Y 'a toda pera dura gran tiempo la madura'»
-Yo, como soy humano y, por tal, pecador, sentí por las mujeres, a veces, gran amor. Que probemos las cosas no siempre es lo peor; el bien y el mal sabed y escoged lo mejor.
-Que dice verdad el sabio claramente se prueba; hombres, aves y bestias, todo animal de cueva, desea, por natura, siempre compaña nueva y mucho más el hombre que otro ser que se mueva.
-Con su pesar la vieja díjome muchas veces:
'Arcipreste, es más grande el ruido que las nueces'.
Díjele: '¡Diosme el diablo malas vejas con creces!'
Dijo: 'Bebido el vino, hablan mal de las heces'.
-«Dice el proverbio antiguo: 'quien quiere matar al can / Achaque le levanta; y, así, no le da pan'»
-«Cuidad no ser indolente, acordaos de una hablilla: / 'Cuando te den la vaquilla, átala con la soguilla'»
-«A pan de quince días, hambre de tres semanas»
-«¡Qué buen manjar, si no fuese el pagar!»

IMATGE; L'alquimista. Pieter el Jove, Brueghel d'Enfer (1564-1638) Segle XVII Col·lecció privada

EL DIA QUE ELS VIKINGS VAN ARRIBAR A AMÈRICA

Un estudi publicat a la revista 'Nature' conclou que els exploradors nòrdics van arribar a l'altre costat de l'Atlàntic fa uns mil anys. La marca d'una tempesta solar en tres objectes de fusta ha permès datar un jaciment nòrdic a l'illa de Terranova (Canadà) amb gran precisió.
El 1021 ésany de l'arribada dels vikings a Amèrica, tampoc es pot dir que ells fossin els descobridors, aquelles terres ja estaven habitades des de feia segles.
En algun moment entre finals del segle X i principis del XI, Leif Ericson, fill d'Eric el Roig, va pujar a un vaixell a Grenlàndia i va salpar cap a l'oest. Poc abans, un altre explorador viking, Bjar ni Herjolfsson, s'havia perdut quan navegava en aquesta direcció, veient una terra desconeguda. Ericson volia comprovar-ho per si mateix. Juntament amb 35 homes més, va arribar a Amèrica gairebé cinc-cents anys abans que Cristòfor Colom, establint un campament a l'illa de Terra nova. El vast territori va ser anomenat Vinland.
No queda clar si hi va haver contacte amb els indígenes ni es coneix el nombre d'expedicions.

IMATGE: Erik el Roig (Eiríkur rauði) , 1688 Arngrímur Jónsson. Text: EIREKUR hinn Ravde/, fyrste Ladnams madr Grænlands. Hop bygd i Grænlande, ANNO 986.

LA FI DELS TEMPLERS

Quan Felip IV el Bell va accedir al tron de França, àvid de diners, i va posar el seu ull a l'orde dels templers. L'octubre de 1307, Felip va manar arrestar-los a tots i va començar una campanya per desacreditar-los, en cinc anys, cosa que la que una vegada fos l'ordre més poderosa del cristianisme, va quedar dissolta i va desaparèixer en la ignomínia.
Els càrrecs que es van dirigir contra els templers estaven brillantment calculats per provocar la indignació pública: sacrilegi, heretgia, sodomia i rituals obscens i de conducta homosexual.
Felip va actuar mogut per la gelosia personal respecte del poder i de la riquesa de l'ordre. Com a part d'una campanya deliberadament concebuda i ben executada per destruir-ne la reputació, una de les acusacions més efectives que es podia llançar era la de «sodomia».
En els nous temps, la «sodomia» es podia fer servir com a acusació que implicava la pena de mort i que –en la ment d'alguns– justificava la dissolució de tota una ordre de cavallers cristians. La mera sospita de l'acte es considerava prou per justificar aquesta tortura.
Després de ser interrogat, Jacques de Molay va mostrar als legats papals els braços trencats i sense carn i va descobrir la seva esquena, ventre i testicles trepitjats; els llegats van quedar tan astorats que «van plorar amargament i no van poder dir res»
Molts templers confessessin sota tortura el sacrilegi i l'heretgia, poquíssims entre ells signessin confessions de «sodomia», acusació a la qual sembla que temien més que a escopir la creu o
renunciar a Crist.
Jaume II el Just no va voler ser menys i després de ser el protector dels templers els va acusar de provocar les males collites en enfadar déu per la seva sodomia. Després d'un llarg judici, va omplir les arques i van ser absolts.

THOMAS BECKET VERSUS ENRIC II PLANTAGENET

Anglaterra no va acceptar mai la supremacia eclesiàstica sobre el poder civil. Guillem el Conqueridor després de la col·laboració el 1066 de l'església/ amb el monarca, aquest es posa al capdavant de l'església d'Anglaterra.
L'arquebisbe de Canterbury Anselm, accepta el 1107 la proposta d'Enric I i li presta vassallatge. Va ser un acord que confirmava la superioritat del rei anglès sobre l'església del seu regne.
Enric II d'Anglaterra (1154-1189) va proclamar al seu amic seglar Beckett com primat de Canterbury en 1161, aquest canviarà la seva postura cap a la defensa dels interessos de l'església.
El conflicte entre el rei i l'arquebisbe acabarà amb l'acceptació de Beckett de la investidura reial, però es nega de signar les Constitucions de Clarendon en 1164. Aquestes definien les relacions de l'església d'Anglaterra amb Roma. Un cop mort assassinat, l'hàbil Enric II, es mostrà penedit i va prendre penitencia davant el poble. Però Roma va claudicar i els acords donaven raó i força al Rei:
1) Es prohibeix l'apel·lació a Roma
2) La justícia laica s'estenia a l'església
3) Havien de prestar vassallatge al rei.
4) Igualtat dels homes (clergues o vassalls) davant la llei.

-El Concordat el signaran Enric II i el Papa Alexandre III, mantenint el control del monarca sobre la seva església.

IMATGE: Martiri de Sant Tomàs, fresc romànic de l'església de Santa Maria de Terrassa

L'ESPASA DE BERTRAND DU GLESCLIN

Bertrand era un mercenari bretó que va estar al servei del rei de França. L'enemistat francesa contra Borgonya el va portar a Catalunya a estar al servei de Pere el Cerimoniós contra el rei Pere I de Castella.
El 1366 va arribar a Barcelona al capdavant de les Companyies Blanques. El rei Pere el feu comte de Borja. La primera batalla (a Nájera 1368) el rei castellà, amb l'ajuda anglesa, guanya. Un any després a Montiel es tornen a enfrontar, en aquesta ocasió Pere I s'enfronta al pretendent Enric de Trastàmara, quan està a punt de guanyar, el bretó els separa, i finalment el rei Pere és mort. A Bertrand se li atribueix la frase "ni trec, ni poso rei, però ajudo al meu senyor"
Amb aquest succés s'acaba la branca castellana de la casa de Borgonya, fet que va satisfer el rei francès que va anomenar a du Guesclin conestable i li va donar l'espasa que corresponia a aquesta dignitat. En morir el bretó, aquesta va quedar en mans borgonyeses, anant al seu tresor, al costat d'un altre espasa suposadament de Sant Jordi, el salteri de sant Lluís i relíquies de sants i herois del passat.
IMATGE: El rei Carles V entrega l'espasa de conestable a Bertrand du Glesclin.

LS PREDICADORS DE FINAL DE L'EDAT MITJANA (Sant Vicent Ferrer)

Les predicacions dels missioners sacsejaven el poble amb la seva veu i missatge apocalíptic, l'efecte de la paraula parlada sobre gent ingènua i ignorant aixecava pors i passions per igual. Un predicador popular, el 1429, a París va estar deu dies successius. Parlava 6 hores seguides, darrere seu les fosses comunes, on jeien amuntegats els cranis. Al final se li va prohibir, no va ser l'únic, a qui començaven a tractar del mal govern, o causaven aldarulls, arribava la censura.

Sant Vicent Ferrer es movia com les grans estrelles del rock actual. En entrar en una ciutat sortien a rebre'l, cantant les seves lloances, el poble, la magistratura, el clergat i fins i tot els bisbes, i prelats. Viatjava amb un gran grup de partidaris, que feien processons amb flagel·lacions i càntics. Vicent Ferrer regulava la manutenció i l'hostalatge de tots
els seus acompanyants. L'acompanyen alguns notaris, per donar fe dels judicisque el predicador coronava amb èxit. Allà on predicava calia un tancat de fusta per protegir-lo de la pressió de la multitud, que voldria besar-li la mà. Quan parlava del judici final o de les penes de l'infern, o dels dolors del Salvador, prorrompien amb tant plor, que necessitava romandre en silenci fins que el plor es calmés. Els penedits es llançaven a terra davant de tots els presents, per confessar amb llàgrimes els seus grans pecats.
Les seves proclames contra jueus, musulmans o sodomites podien arribar a ocasionar grans tumults a les cuidades. Els linxaments a les ciutats mediterrànies d'inicis del segle XIV van tenir en aquests sermons part del seu origen.

IMATGE: Mestre del Grifo, detall del retaule de Sant Vicent Ferrer. Convent dels Dominics de sant Onofre, Xàtiva,

DONES I MEDICINA A L'EDAT MITJANA: HILDEGARDA VON BINGEN (S XII)

Va ser una monja que va desenvolupar la seva activitat mèdica en el marc de la medicina monacal. Aquesta polifacètica abadessa alemanya, filòsofa, poetessa, física i compositora va néixer el 1098 al si d'una família noble, i va ingressar a l'Església amb vuit anys.
Per ella gairebé totes les coses més corrents de la Natura, plantes, parts d'animals, fums, olors, pedres, fins i tot la música servien per curar. Hildegarda defensava una dieta correcta i uns hàbits de vida saludables, donant molt valor a la salut integral.
Va ser una visionària, fet que li va permetre desenvolupar les seves activitats i les seves passions amb més llibertat. Les seves visions que se li atribueixen pertanyen a l'àmbit medicobiològic, Physica i Causae et Curae, i no estan escrites com a profecies. La primera es planteja com un extens tractat, en nou volums, dedicats als usos medicinals de plantes, pedres i animals. Mentre que el segon és bàsicament un text de medicina general integrat per cinc volums. Hildegarda va demostrar a les seves obres una gran curiositat per entendre el món natural que l'envoltava, així com un cert coneixement de la medicina clàssica,

La sibil·la del Rhin, la profetessa, la secretària de Déu, la primera dona mèdica alemanya i la primera dona a publicar textos mèdics, la respectada abadessa, la Santa, la llum del seu poble i del seu temps. Aquests són alguns dels qualificatius que s'han fet servir per referir-se a Hildegarda de Bingen, una de les ments més prolífiques i sorprenents de la religió, l'art i la ciència de tots els temps.

IMATGE Hildegard von BingenMuseu de la catedral-Maguncia

Més_
LAS MUJERES Y LA MEDICINA EN LA EDAD MEDIA Y PRIMER RENACIMIENTO
Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

Biblioteca Gonzalo de Berceo https://www.facebook.com/photo?fbid=770495191791370&set=a.459220889585470

EL MIRACLE DEL NEN JUEU, SEGONS GONZALO DE BERCEO

La història passa en una ciutat «estranya». Segurament entre França i Alemanya i forma part dels Miracles de Nostra Senyora, del clergue de La Rioja.

Un nen del lloc, de religió jueva, «judihuelo», assisteix a l'escola d'un clergue pel gust d'estar entre nens. Era ben acollit per tothom. I el dia de Diumenge de Pasqua assisteix amb els altres cristians a la celebració de l'Eucaristia combregant amb ells. Mentre combregava va veure sobre l'altar la figura de la Mare de Déu coronada, amb el seu Fill als braços. La contemplació de la imatge li produeix gran goig i, ja a casa, no dubta a explicar-ho al pare. Aquest, irat, el llança al foc del qual surt indemne per un miracle diví a instàncies de la Mare de Déu. Assabentats tots del succés, van lligar de mans al pare que va ser llançat al foc que anteriorment havia preparat per al seu fill.

El nen jueu ens és presentat amb un diminutiu afectiu semblant al dels cristians: un anomena "judihuelo", els altres cristianets. Aquest nen gaudeix de la cerimònia religiosa, dels seus cants, de la figura de la Mare de Déu, i de la comunió hòstia sagrada. El pare reacciona amb ira: Berceo l'anomena endimoniat, gos traïdor, descregut, fals; com a tal queda deshonrat davant de la comunitat en ser vençut per la protecció que presta la Gloriosa al nen. La reacció de la comunitat és doble i en sentit contrari. D'una banda, se celebra amb grans laudes i amb rica festa el miracle realitzat. D'altra banda, es castiga el jueu que havia maltractat el nen. Aquest càstig està comptat amb tot luxe de detalls i amb ferotgia.

Ara el jueu és convertit en cendres i carbons i camina cap a l'altra vida entre malediccions. No hi ha ningú que intervingui a favor seu; es justifica el càstig, se'ns presenta a la Mare de Déu plena de bondat i misericòrdia per als seus devots i justiciera, en tot el seu rigor, amb qui no els són. I fins a tal punt és així que la fama del succés no sabem si és degut al miracle o al càstig exemplar.

El conte mostra l'antisemitisme de l'autor de Rioja.
Procedència:
TOLERANCIA E INTOLERANCIA RELIGIOSA EN BERCEO
(Referencia a 'Los Milagros de Nuestra Señora'
y 'El Martirio de San Lorenzo')
MARÍA JOSEFA GARCÍA PAYER

Biblioteca Gonzalo de Berceo

LA CRUELTAT DE LES EXECUCIONS, SEGLE XV

Al final de l'edat mitjana les execucions es van convertir en un espectacle on la innocència o no del reu importava poc; s'assistia per veure un cruel espectacle.
Allí el poble expressava alegria i plaer en un espectacle de fira que tot menys advertència al malfactor. Així a la ciutat de Mons (avui Bèlgica) el 1450 es va comprar a un bandit, per al plaer de veure'l esquarterar. El 1488 a Bruges es va aixecar el poltre on havien de ser executats diversos traïdors, per veure millor les execucions, mentre demanaven allargar les mortificacions.
A Anglaterra i França es va arribar a negar als condemnats, tant la confessió com la comunió. No volien salvar les seves ànimes, sinó augmentar-ne l'angoixa pensant que anaven directes a l'infern.
IMATGE: Execució de Guillaume Sans a Bordeus, Grans Cròniques de França, Jean Froissart, segle XIV.
Bbibliografia: El otoño de la edad media. Johan Huizinga. Ed Maxtor