EL "POUNER" DE TORREDENEGÒ.
El llarg camí que va de l'Hostal Boix fins a Su no va estar asfaltat fins a ja entrats els anys 80. Eren 12 km de camí en estat irregular, que en anys de pluges estava intransitable. Era el tram que travessava el municipi de Riner i passava pel Santuari del Miracle.
El manteniment el feia un home de Torredenegó, lloc de la Serra de Llobera. La gent de la zona li deien el "pouner". Creia que era el nom del seu ofici, però mai més ho he vist ni sentit. El Pepitu de Torredenegó es dedicava a arrodonir els forats, posar-hi unes pedres i herba seca a sobre amb terra, després amb un estri pesat ho aplanava.
Ni cotxe ni Bicicleta, ell anava a peu i encara que treballés de sol a sol molts cops quan arribava al seu lloc en un parell d'hores ja havia de tornar a casa. Les eines les amagava al bosc, però eren fàcils de veure. Ningú podia tenir la idea d'agafar-ho, eren eines que ja els romans les havien jubilat. La seva càrrega era el menjar, un canti negre d'Agramunt i una bona bóta de vi. Possiblement la bóta era l'única eina imprescindible.
 |
| Torredenegò, Llobera. |
El meu avi sabia sempre molt bé per quin lloc estava i el seu recorregut d'anada, el de la tornada no hi havia problema, mai saludava a ningú. Lògicament fugia de la possibilitat de trobar-se amb ell. No podia parlar, ni de la Guerra Civil, no hi va estar, ni de la vida a pagès, no ho era, ni de dones, era solter. Tan sols parlava d'aquella carretera que era un camí inacabable, infinit, la seva vida tot l'any. Encara que el seu objectiu era saber de com vivien altres persones en llocs més habitats, on la felicitat d'un home va més enllà d'una bóta de vi i en camí per arreglar. Pot ser que el Pepitu estigués equivocat.
 |
| Sant Pere de Llobera. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada