EL MINGO DE VILASECA

La senyora Maria no parlava solsoní, era de Cardona, el seu home se’l van emportar cap una guerra que no era la seva i mai va tornar. Es el que deien, però vist el seu caràcter matriarcal pot ser que vagi fugir com gat de l’aigua. Es va quedar jove amb tres fills: el Joan, la Carme i el Mingo. Pobre Mingo.

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones, però molts cops amb el primer fill la cosa no anava be, i  no existia cap possibilitat de rehabilitació. Mingo era l’hereu, però mai hi va estar present, ni ho va saber.

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat, el cegaven i el portaven a l’era, per Sant Jaume tocava batre el blat. Ella va administrar la finca amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià i ordenava les feines de tots el homes de la masia. Cavalls, gallines, oques, porcs, ovelles o cabres, i el hort prop de la bassa. Llet, carn, formatge o pa mai hi faltava.

Però no tan sols administrava la finca, també cuidava del Mingo, que caminava amb frases incomprensibles per el interior de la masia. I buscava bons partits per els seus fills, amb l’ajuda de la meva àvia, l’Elvira, qui sabia curar el malt d’ull, però mai va aconseguir un matrimoni. Però aquesta ja es un altre història...

El Mingo no era el únic cas en aquella zona. Can Guinga, Sorribes o inclòs a Jaumet existien casos similars. El cas mes greu estava a Casanova, era el Pepet,  un vegetal que  no caminava, estava cec, no era conscient  de res.

Quan la Lola de Casanova es va casar amb el Josep de Vilaseca el Pepet va durar poc. Quan la senyora Maria va envellir i no es va poder fer càrrec d’en Mingo, aquesta va morir amb 50 anys. La vida era dura, sobreviure un miracle que tan sols la estima podia permetre.