dilluns, 6 de desembre de 2010

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe als 8 anys, pare als divuit, denunciat per el seu propi pare, reclutat al 37, al camp de concentració el 38 i al 39, la "Guineu", la trombo, l'angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir.

Tants sols un cop va veure com la sort l' acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo"i es va lliurar de anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 34 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia.

Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit i malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ells tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu mon. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol.

Un fusell màuser oxidat, una cartutxera envellida i dues bales i cap el front de Lleida. Allà el desordre, la brutícia, la alimentació deficient i els polls. Encara recordo com explicava les juguesques que s'inventaven amb els insectes: reconte de qui en trobava mes, carreres....

I va arribar el dia d'anar al front. Ell no volia lluitar, no volia morir; el camp, l'esposa i el fill l'esperaven. I va saltar del front amb un company.

Una bala va arribar al seu company, ell es va poder amagar. Però els gemecs del seu amic el van acompanyar per el reste dels seus dies. -" Ay, mare, ay, mare" Al cap vespre va callar i en la foscor el Pepet va iniciar el seu primer viatge a través de la muntanya, fugitiu, desertor....



I va fugir del front, va fugir d'aquella guerra que no creia seva...

Uns mesos perdut per els boscos i les muntanyes, alimentant-se del que podia agafar, amagat, brut amb la vergonya de ser un desertor. Al final d'amagat torna a casa prim, brut i demacrat. Va ser la aparició d'un mort. Tothom el donava per desaparegut, tothom creia que havia mort. Lògicament mai es parlava de qui fugia de la linea de combat.

I va seguir amagat a la seva pròpia casa, una denuncia i anava directa al escamot de afusellament. Al final la seva esposa va parlar amb un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, era Joan Altès el seu germà. I el Pepet un altre vagada cap el forn, aquest cop camí d'un camp de concentració al Camp de Tarragona.

I va arribar la Batalla del Ebre, el general Líster necessitava de tothom i el van lliurar a canvi de tornar a la lluita. El meu avi sabia bé quin destí l'esperava, ells serien "carn de canó " i la mort la tenien assegurada. Poc abans d' arribar a l'Espluga Calva va saltar del camió i va aconseguir fugir de nou.

Però en aquesta ocasió no torna a casa, s'amaga per els boscos del nostre país. Juliol, agost, la tardor, el hivern... Mai va explicar com va aconseguir viure tant de temps, tan sols deia que quan tenia fam anava a una masia i demanava a les mestresses menjar. Sempre parlava de les mestresses..

Cap a febrer de 1939 estava a Santa Perpetua de la Moguda i va veure que les tropes d'ocupació del general Franco arribaven. Content va aixecar els braços per saludar i una rafega de metralladora per poc no acaba amb la seva viuda.

Mes tard de nou a un camp de concentració es va adonar que el bàndol vencedor tampoc era el seu, que el seu únic bàndol era la terra que estimava i la seva pròpia família.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE

El Santuari del Miracle, al Solsonès, té un important patrimoni del barroc català del segle XVIII, el retaule de l'església i l'espa...