FETS, COSTUMS I VIVÈNCIES (III PART)
Breus escrits de l’Antiguitat. Aquesta tercera entrada serà sobre mitologia i els inicis del cristianisme.
MITOLOGIA
NINHURSAG, PODEROSA DEESSA SUMERIA CREADORA DE LA TERRA
Els dos passatges següents pertanyen al poema sumeri conegut com a "Enki i Ninhursag", inscrit en una tauleta cuneïforme de sis columnes (3500 aC). Se situa en una terra brillant, que desconeix el mal, la malaltia i la mort, anomenada Dilmun: és el model del Paradís bíblic, però a Dilmun no habiten els primers homes, sinó els déus. En un moment donat, el déu Enki concep el desig de tastar unes plantes que hi ha fet créixer amb gran esforç la deessa Ninhursag. Això fa que Ninhursag s'enfadi i maleeixi Enki, condemnant-lo a morir. Després d'això Ninhursag corre a amagar-se. El poema acaba amb el consell dels déus fent anar a buscar Ninhursag, que finalment s'avé a salvar la vida d'Enki.
"A Dilmun el corb no profereix el seu grunyit, l'ocell-ittidu no profereix el crit de l'ocell-ittidu, el lleó no mata, el llop no s'apodera del be, desconegut és el gos salvatge, devorador de cabrits, desconegut és el ... devorador de gra, desconeguda és la vídua, l'au de les altures no ... la seva ..., el colom no deixa caure el cap, aquell que té malament als ulls no diu: "Tinc malament als ulls", aquell que té malament al cap no diu: "Tinc malament al cap", la seva vella no diu: "Soc vella", el seu vell no diu: "Soc vell", la donzella no coneix el bany; la ciutat no rep aigua centellejant, aquell que travessa el riu (de la mort?) no diu..., al seu voltant no fan voltes els sacerdots sumits en plor, el cantor no profereix cap lament, al costat de la ciutat no profereix cap lament.
Enki, entre les marjals, mira al voltant, mira al voltant, diu al seu missatger Isimud: "Vull decretar la sort d'aquestes plantes, vull conèixer el seu cor"; quina és aquesta (planta), et prego? Quina és aquesta (planta), et prego?" Isimud, el seu missatger, li respon: "El meu rei, aquesta és la planta-arbre", li diu; la curta per a ell, ell (Enki) la menja. [...]
Va decretar Enki la sort d'aquestes plantes, va conèixer (?) el seu "cor". Però llavors Ninhursag va maleir el nom d'Enki: "Fins que estigui mort, no hi posaré l'Ull de la Vida!" (Fragments del poema sumeri "Enki i Ninhursag". La història comença a Sumer, Madrid, 2010)
ELS AMORS TRÀGICS D'APOLLO, I CASSANDRA.
Famós per la seva llegendària bellessa, Apol·lo (Απόλλων) fill de Zeus, va tenir sempre uns amors tràgics i desafortunats.
La bella Cassandra filla de Príam i Hècuba, reis de Troia, va enamorar el déu Apol·lo, qui, amb l'objectiu d'aconseguir els seus favors (sexe) li va concedir les capacitats profètiques que, com a senyor de l'oracle de Delfos, dominava.
Però com va passar amb altres persones desitjades pel "guaperes" de l'Olimp, ella una vegada va tenir el do, li va donar carabassa el va escopir a la boca.
El seu do va quedar llavors convertit en un regal enverinat, en la més terrible de les malediccions: des d'aquell instant els encertats vaticinis de la profetessa Cassandra no serien creguts per ningú.
Així, de res li va servir de veure una darrere l'altra, totes les tragèdies que planaven sobre Troia, mai se li va fer cas.
Raptada per Agamèmnon, no li va servir de res avisar-li que la seva dona l'esperava, no per jeure amb ell al llit, i així Clitemnestra va acabar amb el brut rei de Micenes i la pobra Cassandra, desgraciada per no regalar la seva virginitat a Apol·lo.
ROMA, UN MÓN REPLET DE DÉUS.
"La nostra regió està tan poblada de divinitats, que és més fàcil trobar-se amb un déu, que amb un home" Petronio, Satiricón 17,5.
A l'antiga Roma existien nombrosíssimes divinitats a les quals venerar. Tantes segurament com accions es podien desenvolupar. Els romans pietosos veien en cada acció i en cada moment la necessitat de sol·licitar la protecció dels déus, era important saber a quina divinitat dirigir-se en tot moment. Existien poders divins com els Bonus Eventus protector dels bons moments; Deverra, la deessa de l'escombra, afavoria la purificació i la neteja dels espais; Carna vetllava pels òrgans interns dels humans...
PROCEDÈNCIA
Màrquès. Nèstor. QUÈ ELS DÉUS ENS AJUDIN! Ed Espasa.
DE COM UNA PLUJA DAURADA VA PROVOCAR EL NAIXEMENT DE PERSEU
Aquests déus grecs no s’estaven de res. Diuen que Acrisi, rei d'Argos, mogut per la ira de no tenir un hereu, home, decideix consultar un oracle, per si el destí, inescrutable, li tingués preparada una sorpresa generosa. Però els oracles, que no fallaven una quan es tractés de mitologia, li van anunciar que no tindria més fills, però un fill de la seva nena Danae posaria fi a la seva vida.
El malvat rei va ordenar la tancada de Danae en un profund calabós. I així va quedar tranquil, mentre la pobra Danae veia passar els dies en aquell forat gris, sense llum ni relació amb l'exterior. Però Zeus que no estava de res, va provocar una pluja daurada sobre ella i nou mesos d'embaràs, després d'aquesta marranada.
I així va néixer Perseu, però Acrisio va fer llançar al mar el seu net i la seva filla en una caixa de fusta tancada, i aquests van arribar sans i estalvis a l'illa de Serifos.
Perseu, ja adult, i amb un cos perquè Benvenuto Cellini fes una bella estàtua, es va llançar a mil aventures, de les quals Medusa se'n va adonar. Un dia, en uns jocs esportius, va coincidir amb el seu avi malvat. Perseu va executar un mal llançament i la seva llança va anar a parar de ple a la panxa del seu avi. Acrisio va deixar aquesta vida immediatament. I és així com els déus van demostrar que cap mortal no pot lluitar en contra del destí.
EL SEXE NO ÉS MÉS QUE FUM
Com els encantava a les noies del temps de Zeus mostrar les seves parts més amagades¡¡¡ Una d'elles, Io, anava lleugera de roba a prop del llac Lerma quan Zeus li va "tirar" un ull i unes quantes coses més. I amb forma de núvol van tenir sexe desenfrenat.
Hera, que era dolenta, cornuda i gelosa, els va enxampar i va crear uns horribles tàvecs que van martiritzar fins a la bogeria a la pobra.
Zeus per salvar la jove, la va convertir en una vedella blanca. Hera li va exigir a l'espòs que la hi lliurés i va ordenar al gegant de cent ulls Argos Panoptes que la vigilés. Mentre estaven pensant en rics filets a compartir divinament, Hermes la va rescatar, la va portar a Egipte (DDD quina mania amb fugir a aquest país) i allà va tenir sexe amb Zeus magnificament, fins a quedar prenyada com el diví Zeus mana.
BANY, VI I VENUS.
"Bany, vi i venus desgasten el cos, però són la veritable vida", és un epitafi trobat a Esparta, sota un relleu amb contingut eròtic, cosa molt comuna a Grècia.
Hi havia un temps per a cada cosa, i el plaer era tan legítim com la virtut. Sobre aquest tema les representacions més comunes eren les d'Hèrcules o Bac. El semidiví en els seus moments de debilitat, filava transvestit als peus d'Onfila. Bac se'l representava al costat d'un sàtir abraçat a ell, mentre amb un aspecte propi de Venus, pregona sobre les qualitats de les delícies i els deliris.
Hèrcules se'l va representar en més d'una ocasió completament ebri, com en el quadre de Rubens "Hèrcules borratxo, guiat per una nimfa i un sàtir". Però no per això deixava de ser un heroi.
Dionís era un déu d'un atractiu irresistible. Tant, que ni tan sols Afrodita, la deessa de l'amor, s'hi va poder resistir. De la seva relació va néixer una criatura peculiar, Príap, caracteritzat per una gana sexual proporcional al seu descomunal fal·lus.
Més.
Història de la vida privada. Im`peri Romà al segle X. Ed Taurus. Diversos autors. Ver menos
LA MORT D'ORFEU.
Orfeu ( Ὀρφεύς) és un personatge que es creu era fill d'Apol·lo i de la musa, Cal·líope. Quan tocava la seva lira, les feres es calmaven, i els homes es reunien per escoltar-lo i fer descansar les seves ànimes. Així va enamorar la bella Eurídice i va aconseguir dormir el terrible Cerver quan va baixar a l'inframon a intentar ressuscitar-la.
Però el rescat va fracassar i Orfeu, trist, va tornar a la seva terra, les muntanyes Ròdope i Hemo de la Tràcia, on va evitar tenir relacions amb qualsevol dona. Cal·líope, la seva mare, havia participat com a jutge en la disputa entre Afrodita i Persèfone per la possessió d'Adonis. Afrodita, com que no li va agradar el veredicte, va fer que totes les dones tràcies s'enamoressin d'Orfeu, i davant de la negativa d'aquest el van desperesar.
La seva ànima va anar a l'inframon, on va poder ajuntar-se amb la seva estimada, el seu cap va baixar pel riu Hebre i allí ella i la seva lira van continuar donant belles melodies. Apol·lo el va protegir a l'illa de Lesbos i Dionís va lligar les bacants a terra, i mentre es recargolaven es transformaven en art. Hi ha moltes més llegendes, avui em quedo amb aquesta.
DE COM OSIRIS VA NÉIXER DE FORMA SIMILAR A JESÚS
Hi ha una gran similitud entre la història del naixement d'Osiris i la de Jesús segons l'evangeli de Mateu.
A «La història de Satmi», es diu: «l'ombra de Déu es va presentar davant Mahitusket i li va dir: «Tindràs un fill, que es dirà Si-Osiris». Mahitusket significa "plena ets de gràcia" i Si-Osiris significa fill d'Osiris, és a dir, el fill de Déu. L'espòs de Mahitusket. "Satmi" significa "el qui obeeix Déu": El mateix que va fer després Josep, anomenat "el just" a l'Evangeli. Mahituaskhit va donar a llum un fill, se li va comunicar a Satmi i ell li va anomenar Senosiris, segons se li havia dit al somni. Maria va concebre Jesús sense tenir acte carnal amb déu, Mahituaskhit si va realitzar l'acte carnal amb el seu déu.
Una altra semblança clara és al capítol de la resurrecció: Osiris mor, i al tercer dia apareix amb el crit jubilós d'Osiris ha estat trobat', després, la seva germana i esposa Isis seran encarregades de reunir els trossos amb l'ajut de Serapis.
Logari Pujol, un estudiós del tema, ha arribat a proclamar que Jesús en realitat va ser egipci i va viure 3000 anys abans de la nostra època. Crec amb escàs èxit entre els investigadors del tema, però amb gran enrenou temàtic.
DE COM UN ERROR DE TRADUCCIÓ, VA PROVOCAR QUE EL 23-A FOS EL DIA DE LA ROSA.
En l'època romana el 23 d'abril se celebrava els "Vinalia priora", dedicats en un primer moment a Vinus, numen del vi, i després a Júpiter, pare dels déus, demanant la seva protecció de la bona collita. Aquest dia s'obrien les àmfores on en guardava el vi, es tastava i si ja estava en condicions, es comercialitzava. Aquest "" era una deïtat menor, diferent de Bacus, però lligat estretament al vi.
Durant aquestes cerimònies, es realitzaven d'actes per honor a la deessa Venus. Això va fer que aquesta divinitat es posés vulgarment en relació amb el déu Vinus (la proximitat fonètica hauria afavorit, per etimologia popular, la relació semàntica entre la divinitat de l'amor i la del vi), Això va provocar que el dia 23 també fos el dia dels enamorats, creient que era el dia de Venus, i es regalés una rosa. En realitat hauria de ser el dia del vi.
Més:
- Sacra vitis: cultura i ritual del vi en el món romà. Mònica Miró Vinaixa
PLUTARC I LES MÈNADES
En la mitologia grega, les mènades ( del grec Μαινάς, Μαινάδες) són éssers femenins divins relacionats amb el déu Dionís, a qui van criar. En el relat mític de la mort d'Orfeu, les mènades trossegen Orfeu quan aquest rebutja el culte a Dionís en favor del culte a Apol·lo, identificat amb el sol.
“Olímpia (mare d’Alexandre el Gran), s’ocupava d’aquestes possessions divines amb més zel que altres dones, i duia a terme aquestes inspiracions divines de manera més salvatge, solia proporcionar a les seves comitives de bacants grans serps domesticades, que sovint aixecaven els seus caps de l’heura i dels cistells místics, o s’enroscaven al voltant de les varetes i garlandes de les dones, espantant així als homes.” Plutarc, Vida d’Alexandre, 2, 1-5.
“Perquè les dones posseïdes pel frenesí bàquic es precipiten de seguida sobre l’heura i l’esbocinen, agafant-la amb les mans i mossegant-la amb les dents; de manera que no manquen de raó els qui afirmen que l’heura, posseint com posseeix un excitant alè de bogeria, trastorna a les persones i les agita, i en general provoca una ebrietat i una alegria sense alè en els qui estan precàriament disposats a l’exaltació espiritual.” Plutarc, Qüestions romanes, 104
EL FESTIVAL EN HONOR A HERA, A ELIS
“Cada quatre anys, setze dones teixeixen un nou vestit per a Hera, i en aquest mateixany es celebren els jocs anomenats Heraea. Aquests jocs consisteixen en curses per a donzelles. Es reparteixen per edats: les primeres a córrer són les més joves, després les següents en edat i així successivament fins les més grans d’entre les donzelles.
Corren de la manera següent: porten els cabells solts, la túnica els arriba fins una mica per sobre del genoll i porten l’espatlladreta al descobert, així com el pit... A les donzelles guanyadores els donen corones d’olivera i una porció de la vaca sacrificada a Hera. També poden dedicar estàtues amb els seus noms inscrits.” Pausànies, Descripció de Grècia 5, 16, 2-8
Mitra, morir per renéixer
L'escultura està al Museu Britànic, forma part de l'anomenat grup d'escultures de la "tauroctonia" del mitraisme, religió mistèrica que es creu que va tenir els seus inicis a Pèrsia.
A l'obra apareix Mitra abillat amb uns pantalons i una gorra frígia, apunyalant amb un ganivet sacrificial a un toro; al costat hi ha un gos i una serp que intenten beure de la sang del bòvid i un escorpí atacant sobre la zona genital. Es creia que en vessar la sang del toro s'aconseguia renéixer de la vida i la llum.
Hi ha molts elements similars al cristianisme:
-Mitra i Crist van ser adorats per un grup de pastors a l'hora del seu naixement.
- la integració a les dues comunitats es donava mitjançant un baptisme.
- El cristianisme atorga una gran rellevància a l'esdeveniment de l'Últim Sopar; en igual sentit els mitraics ho van fer amb el banquet entre Mitra i el Sol. Després tots dos pugen al cel.
- L'aigua és un element de purificació i el pa i el vi són elements bàsics.
-Jesús i Mitra van néixer un 25 de desembre.
I algunes diferències:
Dins del mitraisme existien 7 graus d'iniciació mentre que el clergat, en el cristianisme, es troba basat en els tres graus del sagrament: l'Episcopat, el Presbiterat i el Diaconat...
- Mitra no ressuscita com sí que passa amb la figura de Jesús.
- El mitraisme no acceptava cap persona que no fos home i lliure.
- Els cristians no eren marcats a foc als seus fronts, ni eren batejats amb sang de toro sacrificat a sobre, ni tenia aquest animal significat important cap a la religió cristiana
LICÀON DE REI A HOME-LLOP
Diuen que Licàon (Λυκάων) era un rei molt pietós, sovint visitat pels déus. Havia tingut 40 fills amb diferents dones, els seus enemics deien d'ell i els seus fills practicaven el canibalisme.
Els seus fills, per comprovar si Zeus era realment un deu, van sacrificar un nen i el van barrejar al menjar del déu olímpic. Però ho va descobrir i horroritzat va enviar una tempesta que va exterminar els culpables. Després va matar amb els seus llamps a Licàon i tots els seus fills (incloent-hi Càucon). Gea, la terra, hi va intervenir i va salvar el més petit, Níctim. Aquest fill el va succeir en el tron.
Segons altres versions, Licàon fou transformat en llop mentre fugia. Aquesta darrera versió es pot relacionar amb la llegenda que diu que es feien sacrificis humans en honor de Zeus Lici, a l'Arcàdia, on s'immolava una persona i els assistents es menjaven les seves entranyes. Llavors es convertien en llops i conservaven aquesta forma durant vuit anys. Si en aquest temps no havien menjat carn humana, tornaven a la seva forma primitiva.
LLIBRE DEL GÈNESI (I)
El llibre del Gènesi és el primer de les escriptures jueves i de l'Antic Testament de la Bíblia cristiana, «origen». És, a més, el text inicial del conjunt d'escrits que rebria el nom de Pentateuc, la Torà jueva o «ensenyaments»: els cinc llibres de les lleis de Moisès.
Gènesi consta de diverses formes literàries: mites, himnes, oracions, sacrificis, rituals, oracles, contes folklòrics i narracions històriques, amb detalls diferents. Es fa referència al Déu d'Israel com a «Senyor», o «Déu Totpoderós». Al costat de l'ocurrència d'aquestes formes apareixen diferències teològiques, així com senyals de canvis en els contextos històrics, inclosos els de política.
La mateixa naturalesa de les tradicions orals dificulta relacionar-les amb dates històriques. Els acadèmics es recolzen en els detalls dels relats per situar-los en el context històric que els correspon. 1400 aC. Les narracions reflecteixen la vida nòmada a Egipte i l'Orient Mitjà a finals de l'Edat de Bronze.
LLIBRE DEL GÈNESI (II, LA CREACIÓ)
Els primers onze capítols de Gènesi es descriuen en forma de mite, la funció del qual, com la de tots els mites, és explicar els orígens dels déus, de l'univers material, i dels humans. A diferència d'altres mites de la creació, Gènesi no descriu l'origen de Déu, sinó que comparteix el concepte que la creació va sorgir del caos i les aigües dels abismes.
Els mites mesopotàmics sobre la creació, descriuen els déus com a éssers caòtics i capritxosos, la creació dels éssers humans tenia com a únic propòsit que els servissin d'esclaus. Però la creació del Déu d'Israel sempre es descriu com a «bona». Sovint altres déus i deesses copulaven amb humans, però el Déu d'Israel no procrea: crea mitjançant la paraula.
A Gènesi 1, Déu crea l'home i la dona de manera simultània. La frase "fem..." s'entén com un plural majestàtic. «A la nostra imatge…» planteja preguntes addicionals: S'assembla el seu Déu a nosaltres? Mentre continuen els debats, una teoria popular afirma que «la imatge de Déu» pot referir-se al tema de governar. De la mateixa manera que Déu governa l'univers, els humans governaran tots els éssers vivents de la terra.
Més.
La historia de la creación. Rebecca Denova, catedrática emérita de Cristianismo Primitivo en el Departamento de Estudios Religiosos de la Universidad de Pittsburgh
Dànae rebent la pluja d'or (Danae riceve la pioggia d'oro) Ticiano, Museu del Prado, 1553.
IN NOMINE DOMINI ECCLESIA CONSECRATA EST
EUNUCS QUE HO SÓN DE NAIXEMENT
Segons Karlheinz Deschner (Història sexual del cristianisme"): "Una misteriosa sentència bíblica diu: «Hi ha eunucs que ja van néixer així del si de la seva mare. I hi ha eunucs que van ser fets eunucs per mà humana. I hi ha eunucs que es van fer a si mateixos eunucs pel Regne del Cel. Qui pugui entendre que entengui.»
Aquest passatge va portar certs cristians ni més ni menys que a la castració, només apareix a l’evangeli de Mateu. Manca en tots els altres evangelis; suposadament, perquè hauria xocat a «les orelles dels gentils» però probablement perquè Jesús no ho va dir mai, perquè és una interpolació de Mateu. En temps de Pau amb prou feines era conegut. Jesús no parla dels solters o dels cèlibes («agamoi»), sinó dels castrats, és a dir, dels que estaven incapacitats per al matrimoni («eunuchoi»). Certament, el passatge és difícil i admet diverses interpretacions. Però el que resulta incontestable és que no es determina concretament a quin cercle d'eunucs es refereix, per la qual cosa la frase no pot servir de base a un celibat generalitzat.
Crec que és fàcil assenyalar que "eunucs per amor del Regne del Cel" es tracta d'aquells que opten per una vida d'abstinència sexual dins del sacerdoci, sense ser necessàriament castrats. (Se cita, es lloa, però no assenyala la seva obligatorietat, ni aquí, ni a les epístoles de Pau) Els que ho van ser per obra dels homes també en queda clar l'origen. La naturalesa dels eunucs que van néixer del ventre de la seva mare ha estat objecte de controvèrsia durant segles. Per als qui defensen que la Bíblia condemna l'homosexualitat i la citen, de manera tergiversada com una aberració, aquest paràgraf parla dels qui neixen amb algun tipus de defecte que els impedeix procrear. Crec que el concepte eunuc es refereix a persones "inhàbils" per al matrimoni tradicional sigui per deformació física, per celibat opcional o per sentir-se atret per persones del mateix sexe, siguin gais o lesbianes. El dret romà només mostra part d'aquesta realitat. En cap cas apareix als evangelis una condemna explícita, ni advoca per la seva discriminació. La possibilitat de matrimoni entre ells no sembla ser condemnat, fins i tot alguns veuen en aquesta cita de Pau, a Corintis 7:1-9 "millor és casar-se que estar cremant (a la luxúria)", una al·lusió clara al matrimoni homosexual.
EL MISTERIÓS ASSASSINAT D'UN DIACA ANOMENAT ESTEVE.
A la mort del mestre dels cristians sols les dones i el deixeble estimat havien donat la cara, la resta de seguidors i familiars van estar amagats i inclòs negant tenir res a veure amb ell.
Però les dones van desaparèixer, es creu que l'estimada Magdalena va fugir amb el deixeble estimat, potser amb la seva mare, a una illa grega, de la resta mai més es va saber d'elles.
Un grup autoproclamat "familiars de Jesús, i encapçalats per un tal Jaume que es deia germà del mestre va sortir a reclamar herencia, malgrat que no van aparèixer en vida del tal Jesús. Pere, i els seus seguidors, van sortir a defensar la paraula del mestre dins de la més ortodòxia jueva.
Enmig de tot va sortir un jove que deia ser diaca, anomenat Esteve, que va sortir amb un missatge que no va agradar a ningú. Junt amb altres sis diaques defensa un discurs alternatiu al judaisme tradicional, demanant la fi de la Llei de Moisès, entra altres innovacions.
Això no va agradar gens als jueus, tampoc a la secta dels anomenats cristians, sent denunciat al sanedrí per blasfem contra déu i Moisès, i després denunciat. Els seus seguidors van fugir "cames ajudeu-me", amb tal Bernabé al davant, cap Antioquia. Allà van topar amb un tal Pau, després de caure del seu cavall, qui es va posar al davant , el grup estava format per joves hel·lenitzats, molts d'ells ja no eren jueus.
La relació entre Pau i el carismàtic Pere mai van ser prou bones, però es van trobar a Jerusalem en el primer concili que no va conciliar res, però sí que es van donar una abraçada. Mentre Jaume, germà, feia de les seves i s'autoproclamava bisbe (patriarca) de Jerusalem.
Per molts era el dolent d'aquesta història d'intriga, autor de la delació que va acabar amb el jove Esteve, "Protomàrtir" pels amics, i potser amb la d'altre Jaume, el que va anar a inaugurar un llarg camí a Hispània i potser al mateix Pau, però cal recordar que el van fer sant i el van anomenar el Just. Però aquesta ja és una altra història.
Totes les històries d'aquells dies estan subjectes a diferents interpretacions, sempre amb ànim de no ofendre a ningú.
JESÚS, ESSENI, FARISEU, SADUCEU...?
A quin grup o secta podia pertany el Jesús descrit als evangelis?
Pels saduceus la salvació s'aconseguia complint estrictament la Llei. Els fariseus no estaven d'acord amb l'ocupació romana, acaptaven una salvació obtinguda per l'ajuda divina i la voluntat humana. Per zelotes i sicaris els tipus de mort més extraordinaris o la tortura dels seus familiars i amics els resulten indiferents, sempre que ells no hagin de respondre davant cap home com a senyor, creien en la violència. Els essenis vivien al desert sense dones, sense amor i sense diners, a Qumran vivien en comunitats cenobítiques, rebutjaven la idea que Déu pogués ser la font del mal i del patiment.
Jesús, zelota? Impossible no defensava la resposta violenta.
Jesús saduceu? El seu missatge era renovador, la resurrecció dels morts, defensava la immortalitat de l'ànima i el concepte de premi càstig a l'altre món, contrari als saduceus.
Jesús fariseu?, ells creien amb la resurrecció dels morts, el concepte de premi càstig a l'altre món i amb una salvació aconseguida per l'ajuda divina + la voluntat humana, Jesús venia de família rabínica. Segurament tenia molt d'ells, però:
- Havia de ser rabí i estar casat per poder predicar. L'evangeli no diu res en aquest sentit.
-Pau de Tars, saduceu, segurament té a veure amb marcar diferències entre Jesús i els fariseus.
-Jesús esseni? Una hipòtesi molt acceptada, el desconeixement sobre on va passar gran part de la seva vida, l'ascetisme, recolliment, valoració de la vida espiritual, àpats comunitaris... Però eren profundament misògins i el personatge que sorgeix dels evangelis era tot el contrari. Recordeu l'evangeli de Mateu que una dona que sagna, el toca pel darrere i ell l'accepta. Un esseni no ho hauria fet.
La figura retratada al Nou Testament representa un intent de renovació del judaisme, des de l'interior, gràcies a una reinterpretació de les normes d'observança. Fariseu, esseni? O una mica de tots? Us ho deixo a vosaltres, i recordeu que rarament pot tenir una resposta historiogràfica, és qüestió de fe.
SANT SILVESTRE I LA DONATIO CONSTANTINI
Silvestre I va ser el trenta-tresè bisbe de Roma, entre el 314 i 335. Com a Bisbe també era papa, nom que llavors es donava a tots els prelats. Exemple de què tan sols era bisbe, va ser la seva absència als dos importants Concilis del seu temps: Nicea i Arlès.
Li va tocar viure els temps de Constantí, molt positius pel cristianisme després d'anys de persecució, encara que va morir sense conèixer l'espectacular biografia a mida, que molt temps després se li va fer.
No cal dir que algú que s'hagués atrevit a aparèixer amb aquesta cara i per damunt de Constantí, hauria acabat amb el cap separat del seu cos, així se les gastava aquest diví emperador.
En primer lloc, se'l representa batejant a l'emperador, fet totalment fals, Eusebi de Nicomèdia el va batejar por abans de morir pel ritu arrià, encara que mai va abandonar el culte mitraic, de qui es considerava una divinitat.
També és conegut per ser el protagonista de la Donació de Constantí, una falsificació històrica on suposadament es donava a Silvestre i els seus successors la primacia sobre la resta de patriarques i el poder temporal sobre les terres d'Occident. La Donació va servir posteriorment com a argument per justificar el «dret» del papa de governar territoris a Itàlia i conduir-se com un monarca efectiu d'aquests territoris, que van ser coneguts com a Estats Pontificis, equiparant als bisbes als antics senadors, apartant totalment la doctrina cristiana de la pobresa.
De fet, aquesta falta donació va aparèixer just quan Carlemany anava a ser coronat emperador. Fins llavors ningú sabia de la seva existència.
DONES AL SANT SOPAR?
He de reconèixer que quan vaig veure per primera vegada la pintura de Bohdan Piasecki em va semblar una excentricitat, però em va guanyar la curiositat.
No entraré en la difícil historicitat d'aquest sopar, sinó com apareix la dona en els textos cristians, curiosament és totalment contrari al que ens ha mostrat la pintura i l'explicació posterior de l'església, que pràcticament va expulsar la dona, considerant-la com el millor aliat de tots els mals i pecats. Intentaré fer-ho amb criteris històric i no teològics.
Una cosa sorprèn en llegir els evangelis, és com apareixen les dones, sempre amb un protagonisme molt superior al que tenien en aquella època. Pau de Tars, a la primera carta als Corintis (9,5) assenyala que els apòstols estaven casats: "No tenim dret a portar amb nosaltres una esposa?" o a Mateu (8-14) "En arribar Jesús a casa de Pere, va veure la sogra d'aquest que jeia al llit amb febre".
Jerònim, autor de la Vulgata i un bon pensador el 383 tradueix el text de Pau col·locant "uxor" (esposa)... però anys més tard ho va canviar pel terme més ambigu de "mulier" (dona).
Seguim amb textos de Pau, Timoteu (3-2) "el bisbe ha de ser home d'una sola dona". A Romans (16-1) "és encomano a la nostra germana Febe, qui és diaconessa de l'església a Cencrea. Rebent-la en el Senyor com a digna d'honra al poble de Déu. Ajudin-la en tot el que necessiti, perquè ella ha estat d'ajuda per a molts, especialment per a mi". Fins i tot es representa Pau lliurant a Febe les seves escriptures perquè les transmeti al poble.
Segons aquests indicis, i si s'hagués celebrat aquest sopar, la presència de les dones i els fills hauria estat lògica, la seva absència no. A la tradició catalana, en aquesta representació apareixen Magdalena i les tres Maries, però mai assegudes.
ON VA NÉIXER JESÚS, EL DE NATZARET?
Una predicció assenyalava que naixeria a Betlem"«Però tu, Betlem Efrata, massa petita per ser comptada entre les famílies de Judà, de tu sortirà el qui ha de dominar Israel... Ell restarà ferm i pasturarà amb el poder del Senyor, amb la grandesa del nom del Senyor, el seu Déu; i habitaran
segurs, perquè aleshores ell serà gran fins als confins de la Terra» (Miquees, 5, 1-4).
Isaïes va dir que seria entre un bou i un ase, i que mags i pastors l'adorarien, Jeremies va anunciar que hi hauria una matança de nens, Osees la fugida a Egipte i a Nombres se cita l'estel...
El problema és que les dades no coincideixen, inclòs avui el naixement de Jesús no és celebrat el 25 de desembre, a orient o fan el 6 de gener. Un altre problema és el desplaçament de Josep i Maria des de Natzaret a Betlem, estant ella en un estat tan avançat, prop de 160 quilòmetres en camins complicats.
Però la dificultat insalvable es diu Herodes Antipes, rei de Galilea i Perea, però no de Palestina, territori romà. I betlem era una ciutat sota el domini dels romans. En cas d'haver nascut allà, no hauria d'haver fugit a Egipte. Possiblement, va néixer a Natzaret, ciutat de Galilea.
Tot això el que indiquen és que a falta de dades exactes, la biografia de la seva infància es va fer a partir de les prediccions del Vell Testament.
CRISTIANITZACIÓ O DESTRUCCIÓ DELS TEMPLES PAGANS?
Catherine Nixey al seu llibre "La Edad de la Penumbra" utilitza un fet prou general a Egipte i en part a l'Orient cristià, per fer-lo general a tot el que va ser l'imperi romà. Cert?
Des de medis docents s'ha contestat a aquesta obra assenyalant que aquest fet no va ser general, i el fet d'obviar-ho, resta credibilitat a la seva obra. Inclòs a Orient moltes construccions van ser reutilitzades pels cristians.
Carles Buenacasa (1):
"A finals del s. IV, la comprensió i la confluència d'interessos entre l'Església i l'imperi romà ja és total. Com a resultat d'això, els bisbes tenen una posició privilegiada i exclusiva que els permet emprendre agressives polítiques antipaganes a aquelles ciutats on exerceixen el seu episcopat. Això es plasma, en una de les múltiples facetes, en la cristianització dels temples més emblemàtics de les seves comunitats. Aquest procés, iniciat ja al regnat de Constanci i interromput per Julià, va constituir una de les vies més importants per la qual l'Església va veure augmentar els seus patrimonis".
Un exemple de reutilització el tenim a Barcelona, on les antigues termes esdevingueren l'església de sant Miquel.
(1) LA DECADENCIA Y CRISTIANIZACIÓN DE LOS TEMPLOS PAGANOS A LO LARGO DE LA ANTIGÜEDAD TARDÍA (413-423) Carles Buenacasa Pérez Universitat de Barcelona
EL DEIXEBLE ESTIMAT... i res més?
Sovint he assenyalat com a través de les traduccions, el contingut de la Biblia s'ha anat endolçint o exagerant al gust d'èpoques i traductors.
En alguns casos això ha significat una ocultació evident. Va passar amb la relació entre David i Saul, en la substitució de la paraula impur per abominable, o en assenyalar l'estimat jove (paidós eutimós) del centurió (1), com un servent o esclau. Això passa també en assenyalar qualsevol mena de contacte físic entre Jesús i el seu deixeble estimat.
Així en el text en grec del verset 23 de l'evangeli de Joan, la traducció correcta seriosa (2) "I un dels seus deixebles, que Jesús estimava, estava reclinat al seu si". Més endavant al verset 25: "Ell, llavors, recolzant-se sobre el pit de Jesús, li va preguntar..."
La majoria de les traduccions reconeixen que Jesús l'estimava. Però eviten el contacte físic. "Estava recolzat al seu costat" "Estava al costat" "Recostat al costat d'ell" "Sopant al costat d'ell" "es va tornar cap a Jesús" "Es va reclinar... es va acostar", etc. Els traductors van diluir tots el contacte físic, dir que tenia reclinat el seu cap en el si d'ell, no mereixia aparèixer en aquest text.
Un altre element important és que el mateix Pere no es dirigeix directament a Jesús, sinó que trasllada la pregunta al deixeble, perquè aquest el traslladi al mestre. L'autor de l'evangeli li donava importància aquest fet, mostrant un estatus superior de Joan? Una altra pregunta seria, per què apareix només a l'evangeli de Joan?, per què posa en dubte a Pere-Simeó (violent, negador, covard, incrèdul), qui havia de ser el líder carismàtic? En una altra entrada ho explico.
(1) Lo que la Bíblia dice sobre la Homosexualidad.. Daniel A. Helminiak. Ed EGALES
(2) El discípulo que (ER) Jesús Amaba. Carlos Osma Ed Homoprotestants
CHRISTIANS AD LEONEM
La persecució romana contra els cristians ha estat exagerada, negada o justificada durant segles. Avui sabem que van ser importants, però molt lluny de la versió que se n'ha donat. La xifra de víctimes fins el 313 s'estima entre 4000 i 10000.
Els romans veien els cristians com a pelegrins (estrangers), a més se'ls considerava supersticiosos en processar una religió monoteista. Tot i els breus períodes de persecució, van poder viure relativament en pau mantenint el seu culte discretament. Les persecucions es van deure principalment a decisions populistes del poder, per satisfer les masses. El martiri consistia a llançar-los al lleó per ser devorats. Un sol animal, perquè eren molt costosos.
NERÓ: Ni tan sols era a Roma quan es va produir l'incendi, però no trobant la causa, va culpar els cristians que van ser víctimes propiciatòries. Només Tàcit ho cita, per la qual cosa hi ha dubtes de la seva autenticitat.
1ª PERSECUCIÓ JUEVA. Encara que els primers cristians van utilitzar espais comuns amb els jueus, després de la destrucció del temple de Jerusalem se'ls va culpar de tots els mals i van ser expulsats dels seus espais.
ABANS DEL SEGLE III. Encara que no hi ha constància de cap ordre sobre això, alguns governadors com Plini el Jove, van realitzar persecucions pel seu compte. S'ha assenyalat Sèptim Sever, però tampoc hi ha cap dada fiable, el martiri de Felicitas i Perpètua va poder ser una altra persecució local.
ANYS 249 AL 313. Va ser l'època en què la persecució es va aguditzar, i va ser en temps dels emperadors militars. El va iniciar Desio del 249 al 251. Després Valerià (257-260) Més tard va venir l'edicte de Galiè, any 260, que va permetre el culte fins al 303 quan Dioclecià va tornar a decretar la persecució durant deu anys més, l'Edicte de Milà va significar la fi de les persecucions.
SEGLE V. Al final del Baix Imperi romà van començar a ser els cristians els qui perseguirien pagans i heretges durant segles.
ADELPHOPOIESIS, ELS AGERMANAMENTS MEDIEVALS
El terme adelfopoiesi (literalment 'fer germans') prové del grec ἀδελφός (adelfós), 'germà', i ποιῶ (poió), 'fer'. També indica un pacte d'agermanament.
Aquest ritu de l'agermanament ha guanyat en rellevància entre els historiadors que s'ocupen de la història de l'homosexualitat. L'historiador nord-americà John Boswell dona el text i la traducció d'una sèrie de versions d'aquesta cerimònia en grec i la traducció per a una sèrie de versions en eslavònic, on mostra evidencies sobre aquest tipus d'unions.
En aquests ritus es comprometien a viure junts, tenir cura de la malaltia, repartir les tasques per igual, compartir riqueses i amistats. La validesa d'aquests pactes havia de tenir la presència divina com a testimoni, per això es feien als recintes religiosos. L'evidència s'ampliaria amb la presència de moltes tombes angleses i franceses medievals amb dos homes enterrats jurant-se amor etern a les làpides: "L'amor els va unir a la vida. Que la terra els uneixi a la mort".
A Catalunya la devoció entorn dels sants Cosme i Damià, Abdó i Senén o la tomba dels Ardèvol al MNAC podrien mostrar indicis d'aquests ritus aquí.
DE LA DOMUS ECCLESIAE A LA BASÍLICA CRISTIANA
Amb l'edicte de Gal.lié (260) el cristianisme viu una primera etapa de tolerància que va permetre engrandir les "domus ecclesiae" i van aparèixer les primeres basíliques, més espaioses i sense murs que la dividissin internament. Però amb Dioclecià, el 303 tornen les persecucions i les confiscacions de béns. Amb l'Edicte de Milà (313) els béns són restituïts i a més es permet fer una basílica més gran.
L'espai es divideix amb l'atrium, on els fidels es poden rentar, el nàrtex on han de guardar els catecúmens mentre se celebra l'eucaristia, després la nau i l'àbsida on es posava el bisbe en posició majestàtica. Apareixen les jerarquies i la dona va perdent tota presència i poder, acabant apartades dels homes.
Fins al segle V les construccions seran al costat de les ciutats, prop de les muralles o als suburbis, els edificis pagans continuaran estant al centre. Allà són d'espais més econòmics i també més vulnerables davant atacs aliens.
La basílica romana era un espai civil on es podia repartir justícia, rebre la presència de l'emperador, o fer reunions privades. Com que no eren espais religiosos, van poder ser ocupats pel cristianisme progressivament.
TITULUS CLEMENTIS (Casa de Climent)
Titulus era el cartell que hi havia al costat de la porta d'un edifici, per informar del nom del propietari. Els primers cristians es reunien les Domus ecclesiae, edificis privats on el titulus identificava l'ús litúrgic de la casa. Al final del segle III existien 25 domun eclesiae a Roma.
Eren discretes esglésies de barri que avui dia encara existeixen, ara amb títols cardenalicis. Originalment, eren cases privades cedides per a l'ús litúrgic. La més antiga va ser "Titulus Clementis",chiesa di San Clemente. Va passar de ser una casa privada, a una cova mitraica, a una domus ecclesiae, a una basílica cristiana.
Els titulars d'aquestes cases van ser honorats com a sants. En aquest cas es va afegir el seu nom a un dels primers bisbes de Roma, Climent, d'origen noble, encara que llavors no hi havia nobles cristians, i màrtir en temps d'Adrià, època en la qual no hi va haver màrtirs. Segons Tertul·lià, va ser el propi sant Pere qui va ordenar a Climent, fet improbable. La seva història va ser narrada 350 anys després de la seva mort.
CONSTANTÍ I NO VA FER AL CRISTIANISME LA RELIGIÓ OFICIAL DE ROMA
L'Edicte de Milà va restaurar la tolerància al cristianisme, va retornar les seves propietats confiscades durant les persecucions, els va indemnitzar i donar exaccions fiscals. A més va permetre augmentar l'alçada de les cases d'oració, les noves es van continuar construint al costat de les muralles i no al centre de les ciutats. A Barcelona les construccions cristianes d'aquest temps van ser als suburbis extramurs (Sant Pere Puelles o la Tomba de Sant Cugat a l'actual mercat de Santa Caterina)
Constantí va finançar la construcció de 40 basíliques en llocs "sagrats" del cristianisme com el Vaticà (circ de Calígula on suposadament es va executar a sant Pere) o el sant Sepulcre de Jerusalem. Però no ho va fer en detriment de la religió tradicional de Roma.
Va ser l'emperador hispà Teodosi I el que va decretar al cristianisme com religió oficial de l'Imperi 67 anys més tard, a l'Edicte de Tessalònica l'any 380.
Imatge: Mosaic representant Constantí I el Gran a Hagia Sofia, Istanbul.
Font:
Nous espais cristians dins la ciutat clàsica. Carles Buenacasa/ Jordina Sales. Societat d'Arqueologia Catalana.
Tu est Petrus, et super hanc petram aedificabo ecclesiam meam.
L'evangeli de Mateu (16, 18-19) reprodueix les paraules que Jesús hauria pronunciat per instituir Pere com el seu hereu intel·lectual. Tot i això, el text és més llarg i establia els poders de Pere com a successor de Jesús: «Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Els poders de la mort mai no la podran vèncer. Jo et donaré les claus del Regne del Cel: el que lliguis a la terra quedarà lligat al Cel, i el que deslliguis a la terra quedarà deslligat al Cel».
A més, Pere havia estat el primer beneficiari de les aparicions de Jesús després de la seva resurrecció. Els bisbes de Roma, des del segle III, van reivindicar la successió apostòlica directa de Pere presentant una llista de bisbes de Roma que remuntava, sense interrupció, fins a ell.
Però Pere amb prou feines va tenir protagonisme després de la mort de Jesús, el bisbe de Roma va trigar segles a tenir autoritat sobre el cristianisme i el títol de Papa a occident es donava a tots els prelats, com a Orient el de Pope.
Origen de la paraula «Església»
Avui dia, entenem la paraula «església» com un edifici consagrat a la reunió litúrgica dels fidels i com un espai de pregària. Ara bé, el terme procedeix de la paraula llatina ecclesia, que, originalment, significava «assemblea de fidels».
L'origen de la paraula és el vocable grec que servia per designar l'assemblea integrada per tots els ciutadans d'Atenes: l'ekklesia ( εκκλησια) . I és que, en un primer moment, els cristians no tenien llocs de reunió fixos, sinó que es constituïen com a assemblea allà on podien, ja fos a l'aire lliure o a cobert a l'interior de la casa d'algun dels fidels amb més recursos. Eren reunions on homes i dones es reunien en igualtat. Allà realitzaven un menjar col·lectiu (àpat) origen de l'eucaristia.
El text de l'Edicte de Milà va erigir l'Església en una institució jurídica i, per tant, facultada per posseir propietats per ella mateixa. La institucionalització de l'església va significar la pèrdua de protagonisme de les dones i la jerarquització del cristianisme.
PAU DE TARS DAVANT EL SEXE I LES DONES
Normalment es presenta a Pau com un misogin, enemic de sexe i inclòs contrari al matrimoni. Els que ho neguen argumenten a una intencionalitat evident que s'ha consolidat a través de les múltiples traduccions.
Però hi ha una altra dada que pot ser més interessant per definir la seva postura. Les primeres van ser escrites estant ell viu, són: Romans (55-58), Filipencs (52-54), Gàlates (55), Filemó (52-54), Primera als Corintis (53-54), Segona als Corintis (55-56), i Primera als Tessalonicencs (51). En elles no hi cap posicionament misogin, ni contra el sexe o el matrimoni. Encara que no tenen aquesta autoria podem trobar les dues cartes a Timoteu, que saluda a una diaconessa que està al davant d'una casa d'oració, o parla dels bisbes que han d'estar casats i tenir fills.
La resta són molt posteriors i escrites cap a l'any 100. Són les cartes als efesis, als colossencs, i la segona carta dirigida als tessalonicencs. Ja en època en què entre les elits cristianes començaven els posicionaments misògins i ascètics. Aquí es veu un Pau atacant a les dones, al sexe i rebutjant el matrimoni.
ON VA MORIR SANT PERE?
No hi ha cap evidència que el carismàtic Pere morís a Roma, i molt menys que fos martiritzat. Però era necessari per reafirmar al bisbe de Roma com a cap del catolicisme i Papa. De fet, la llegenda de la seva mort i sepultura s'inicia ja a mitjan segle II, assenyalant que Pere va viatjar a la ciutat en temps de l'emperador Claudi.
Que l'apòstol Pere va ser designat successor de Jesús, ningú ho posa en dubte, ni el seu més important enemic Pau. Però que sabem en realitat de la seva biografia?
Joan, el deixeble estimat, i també amb aspiracions, en els seus evangelis mostra la feblesa d'aquest líder que dubta i nega al mestre, incapaç de caminar sobre l'aigua i negant-lo tres cops. Una altra dada curiosa és que el primer bisbe de Jerusalem no va ser ell, sinó Jaume el Just, un altre aspirant a la successió, germà de Jesús.
Havia de ser-ho de Roma? Però ell no es dirigia als pagans. Pere no predica de cara als gentils, si no cap als judeocristians, una minoria dins de la sinagoga. Els seus seguidors són fariseus, sacerdots i plebeus jueus.
El record de Pere als evangelis i els Fets dels apòstols no és massa bo. A poc a poc els familiars de Jesús van ocupar tot el poder, curiosament Jaume el Major va ser ajusticiat el 42, i Jaume el Jst, el germà (ἀδελφός) és el nou bisbe de Jerusalem, i Pere i Pau són expulsats. Marxen a Antioquia, on Pere segurament mort sol i abandonat per tothom.
L'any 70 els romans cremen el Temple de Jerusalem, i jueus i cristians es mostraran odi etern. Llavors sols resta un camí, assenyalat primer per Esteve i després per Pau, els gentils, i per ells serà important la figura de Jesús, no com un rabí, sinó com el fill de Déu. Però aquesta ja és una altra història.
Birkat haMinim, maleïts siguin els heretges.
Jueus i cristians van compartir espais a les sinagogues, el mateix Pau de Tars hi anava predicar, acceptant els criteris dels rabins. Aquesta relació es va trencar quan l'any 70 Tito va arrasar Jerusalem i el seu temple. Els hebreus van culpabilitzar als cristians i van llançar una maledicció anomenada "Birkat haMinim" (ברכת המינים): "Per als apòstates que no hi hagi esperança, i desarrelin el regne de l'arrogància ràpidament i als nostres dies. Que els natzarens i els sectaris morin en un moment. Que siguin esborrats del llibre de la vida, i no s'escriguin juntament amb els justos. Lloat siguis, Senyor, que sotmetis als superbs".
Aquest fet va significar la primera persecució dels cristians, molt abans que ho fessin els jueus. A partir d'aquest moment es van reunir en cases privades en assemblea (domus ecclesiae), on mangaven entorn una taula (Agape) en igualtat homes i dones per llegir la "bona nova" (Evangelion).
LES CATACUMBES NO EREN REFUGIS DE PERSEGUITS
Eren necròpolis d'origen pagà i anteriors al cristianisme, sols a partir del s IV són administrades per l'església. Enterrar sota terra era més barat que en superfície, també es buscava un lloc més segur, on guardar el cos en espera de la resurrecció. Eren llocs on es considerava que el cos "dormia", d'això ve el nom "koimeterion' -κοιμητήριον-" (cementiri).
Les catacumbes van sorgir com a conseqüència de les creences ultraterrenals dels romans i els seus costums. Una incineració era molt més cara. Eren llocs poc ventilats, amb molt poca llum i amb una forta pudor que les feia inhabitables. Mai van poder ser refugi de perseguits.
La majoria de pintures murals són dels segles IV a VII, època sense persecucions.
DEL PACIFISME CRISTIÀ A LA GUERRA SACROSANTA
El pacifisme inicial del cristianisme es va enquadrar en l'existència tolerada del nou credo, però no en la plena integració en el món romà. Quan el gir constantinià, simbolitzat a l'Edicte de Milà del 313, va convertir aquesta religió primer en acceptada i després en oficial, l'actitud cristiana cap a la milícia va canviar.
D'expressió marginal, la fe cristiana havia passat a constituir el principal ciment ideològic de l'imperi. L'ús de la força es feia imperatiu per al mateix manteniment de la construcció imperial a què havia unit la seva sort el cristianisme. Per això, la reticència va deixar pas a una comprensió de la guerra. La conformitat amb la idea de protecció armada s'estenia també a la salvaguarda de la mateixa Església, que havia aconseguit una unitat doctrinal a partir dels concilis de Nicea i Constantinoble (387).
A l'univers eclesial, la idea de guerra defensiva aviat va mostrar una plasticitat que permetia incorporar allò que tècnicament podia ser titllat d'agressió. Els principis doctrinals no admetien discrepàncies, per la qual cosa aquestes van ser considerades herètiques El cos eclesial, agredint els seus seguidors, es defensava, obligant-los a reintegrar-se al consens existent — el "coge intrare" d'Agustí d'Hipona—
La guerra contra pagans i infidels va ser l'instrument bàsic d'expansió territorial al món carolingi. La sanció religiosa d'aquesta mena de lluita legitimava la dilatació territorial, que adquiria immediatament un caràcter sacre per implicar la conversió de pobles, com els saxons, el paganisme dels quals era un afront a l'ecumenisme eclesial.
Amb l'agressió venien els fruits de la conquesta, que enriquien els bisbes amb béns econòmics i…
Procedència:¿CRUZADAS ANTES DE LA PRIMERA CRUZADA? LA IGLESIA Y LA GUERRA SANTA, SIGLOS IX-XI Luis García-Guijarro Ramos Universidad de Zaragoza.
LLEÓ I,I LA PLENITUDO POTESTATIS
La segona meitat del segle V occident vivia una situació convulsa i complexa. L'imperi romà d'Occident s'ensorrava a marxes forçades, les invasions germàniques importaven creences i costums diferents, els bisbes miraven més pels seus propis interessos i per si no n'hi hagués prou, Àtila amenaçava Roma.
Lleó va aprofitar una suposada reculada del rei dels huns per reclamar la supremacia del bisbe de Roma sobre totes les esglésies cristianes. Durant molt temps no s'havia lligat aquest bisbat a ser el successor de Pere. Lleó utilitzarà una part de l'evangeli de Sant Mateu "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església... i et donaré les claus del regne del cel, i tot el que lliris a la terra, serà lligat al cel, i tot el que deslligaràs a la terra serà desfermat en el cel", reafirmar el seu poder. No està gens clar que originalment es veiés a Pere com el successor de Jesús, el mateix Pau mostra molts dubtes i mai l'assenyala com a tal.
El Papa era jurídicament el successor dels poders i les funcions confiats per Jesucrist a Pere (heretava simplement el càrrec). Els poders de Pere es transmetien i continuaven en la persona del Papa per herència, mentre que els seus mèrits no podien transmetre's, ja que era l'Indigne hereu de Sant Pere. Cap Papa succeïa el seu immediat predecessor, sinó que succeïa directament i sense intermediaris a Pere, que li passava el poder, però aquest en morir no passava els seus mèrits, amb això es curaven davant de la possibilitat d'un mal Papa.
La totalitat del poder es concentra a la figura del Papa, amb plenitud de poders. Era un veritable monarca. A finals de segle el Papa Gelasi afegia "Tot emperador cristià ha de sotmetre les seves lleis a l'església". Això serà font de conflictes, primer amb l'església oriental després amb reis i nobles occidentals.
DE BISBE A PAPA DE ROMA (I)
A finals del segle II es va imposant una jerarquització en el si de l'església que sota el pretext d'acabar amb el caos regnant, donarà més poder als bisbes en detriment dels laics (plebs) i marginant a les dones. Això afectaria la figura del bisbe de Roma.
Fins finals del segle II aquesta no tenia cap reconeixement especial dins del cristianisme. Les seves normes es consideraven d'aplicació estrictament local. A final del segle II s'estableix que en cas de discrepàncies per trobar la veritat calia recórrer al Bisbe de Roma. Però el 220 es va fer un pas més important, el bisbe Calixt va utilitzar l'evangeli de Mateu en benefici propi (Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaràs l'església), per assenyalar la seva supremacia. Així i tot, encara durant molt temps es va continuar parlant de col·legialitat episcopal, serà ja entrat el segle IV quan es farà efectiu el versicle de Mateu, malgrat les reticències dels bisbes del Nord d'Àfrica i Orient.
Malgrat el reconeixement lent de la figura del bisbe de Roma, com a cap visible de l'església, aquest va ser un procés lent i llarg.
De fet el segle IV van ser els emperadors romans els que feien d'àrbitre entre les constants pugnes entre els bisbes, decidint normalment en benefici propi.
Al caure Roma va ser el rei Teodoric i desprès l'emperador Justinià.
El pontífex era un súbdit de l'emperador i l'anomenat d'un nou Papa havia de ser aprovat per l'emperador.
Amb l'entrada dels llombards a la Península Itàlica, Roma va quedar desprotegida per part de Bizanci . Això va augmentar el poder dels bisbes, molts d'ells ja amb grans fortunes familiars, que serien els que administrarien el patrimoni eclesiàstic, no sempre en benefici de la comunitat.
La situació es va complicar amb l'adopció de la iconoclastia a Orient i l'avenç àrab fins els Pirineus. L'imperi Carolingi canviaria la situació.
DE BISBE DE ROMA A PAPA (II)
Amb la jerarquització de l'església occidental començarà a assentar-se les decisions papals, el bisbe de Roma passarà a jugar aquest paper.
El dret canònic instaura sancions per a l'incompliment sota amenaça d'excomunió. També anirà augmentant el poder dels bisbes, que seran aristòcrates. El dret eclesiàstic neix, s'oposa i està per sobre del dret de l'imperi.
Es defineix la posició monàrquica del Papa: governa en nom de Déu. "L'autoritat de l'església estarà per sobre dels regnes, i com a institució estarà lliure de pagar impostos".
Al final del segle V s'acaba de definir la superioritat del papa i la seva sobirania respecte de la societat cristiana i de l'emperador “Tot emperador cristià ha de sotmetre les seves lleis a l'església”
A partir de llavors el govern temporal no podrà emetre judicis sobre l'actuació del Papat, ja que aquest está per sobre de tot control i jurisdicció temporal.
PODER EPISCOPAL S. V-VII
Aristocràcia, fortuna familiar i lideratge urbà seran les característiques dels bisbes en aquesta època convulsa de l'Europa Occidental. La seva elecció passarà de ser feta pel poble o el clero, a fer-ho els reis. El seu poder personal aquest temps creixerà incessablement, també la seva fortuna personal.
Cobraran impostos i donaran permisos d'obres, molts cops obeïen a interessos personals, però també segons la necessitat popular. Seran el poder real, i l'objectiu de revoltes com els bagaudes que atacaven els seus béns i molts cops als mateixos bisbes. Aquest procés d'enriquiment personal justificarà el bisbe de Roma a defensar-ne el poder per sobre, defensant la unitat de l'església i el seu valor universal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada