UNIONS HOMOSEXUALS A LA CATALUNYA MEDIEVAL

La presència d'homosexuals i transsexuals en la història ha estat sovint silenciada, falsejada o modificada segons els interessos de cada època. Historiadors i arqueòlegs s'han esforçat a dissimular el que és obvi, i encara avui quan es mostra aquesta realitat es considera una cosa supèrflua, sense interès, pròpia d'ignorants. Gran part de la història de la humanitat ha desaparegut fruit de la intolerància religiosa o política i, especialment, allò que fa referència amb la diversitat sexual.

Tomba dels Ardévol, MNAC

1) Dos homes enterrats junts

Un exemple el podem trobar al municipi de Coscojuela de Fantova, a una necrópolis están enterrats cristianament dos homes (Rufus i Viventis). L'historiador F. Beltrán, en el seu treball "Notas sobre las inscripciones latinas de Coscojuela de Fantova (Huesca)", ens dona un exemple d'aquest negacionisme que molts historiadors opten en trobar-se una evidència.

Davant d'una inscripció on apareixen aparellats Rufus i Viventius, dedueix que el segon és una dona, "òbviamente, pues aunque Viventius es nombre masculino de lo contrario sería una relación homosexual".

A casa nostra rarament cap historiador s’ha parat un instant a pensar en com eren aquestes relacions, si van existir algun tipus de unions i si aquestes van ser de caràcter privat o públic. És un fet intranscendent. Assenyalo com escepció el magnífic treball de Jaume Riera i Sans, Sodomites Catalans, que és qui més ens aproxima a aquesta realitat després d’un exhaustiu anàlisi de les actes incriminatories des del segle XIII al XVIII. També Rocío Rodriguez fa una tasca similar amb les actes inuisitorials del segle XVI al XVIII a l’àmbit de la Corona d’Aragó. 

Molt interessant és també el treball de Rafael Carrasco centrat a la València de 1565 a 1785 (Inquisición y Represión Sexual en Valencia), aquest ens mostra a
més que no sols eren relacions sexuals, també es creaven víncles d’amor, amistat i desitg de vida en comú.

Necrópolis de Coscojuela de Fantova

2) ADELPHOPOIESIS, BODES O SIMPLES UNIONS FEUDALS?

Per a John Boswell, els pactes d'agermanament medievals (adelphopoiesi) entre persones del mateix sexe eren el més semblant als matrimonis homosexuals de l'actualitat. La seva àmplia investigació a la seu de la Biblioteca del Vaticà ha tingut grans defensors i detractors.

Sergi i Baco van ser, supusadament, durant principis del segle IV dos importants militars de l'emperador Maximilià, que els tenia en gran estima per la seva valentia. Sergi era primicerius (cap-comandant de l'escola dels gentils) i Baco el secundarius. Van ser martiritzats quan es va descobrir que eren cristians i l'Església els va declarar sants. Al seu temps se'ls considerava germans de fe, fins al segle XIV que a més se'ls va considerar germans de sang.

No entraré en la constant polèmica sobre si eren germans, amics o amants, tampoc sobre si van existir en realitat o van ser una altra creació literària del cristianisme. Se'ls coneix com dos possibles màrtirs més executats també per l'Emperador Maximià. L'únic que és cert és que John Boswell, Universitat de Yale, assenyala la importància que el seu culte va tenir durant l'Edat Mitjana al voltant del ritu de l'adelphopoiesi.

L'adelphopoiesi, "fraternitas iurata" o "ordo ad fratres faciendum" és una cerimònia
practicada per diverses esglésies cristianes durant l'Edat Mitjana i inicis de l'Època Moderna a Europa per unir dues persones que podien ser del mateix sexe (habitualment homes, però Boswell assenyala que també algunes dones ho van fer). Adelphopoiesis prové del grec ἀδελφός (adelphos) "germà" i ποιῶ (poio) "jo faig", literalment "fer germans" o “pacte d’agermanament”. Costum que venia del mon romà.

Per arribar a les seves conclusions, Boswell va recórrer totes les grans biblioteques
d'Europa, inclosa la Vaticana. Com a resultat va obtenir 80 manuscrits originals de les cerimònies del que ell va citar com a casaments homosexuals o "bodes de la semblança", en què s'invocava com a protectors San Sergio i San Baco, també Cosme i Damià i altres "germans de fe" que l'església catòlica va decidir mil anys després que ho eren de sang.

El matrimoni no va ser un sagrament catòlic fins a final de l’Edat Mitjana. Eren pactes privats, fets a l’interior d’un temple, amb o sense presència clerical. No necesariament quedaven inscrit, era un pacte davant déu i es creia que ja n’hi havia prou. Després de la conversió del cristianisme en la oficial de l’Imperi Romà, la funció evangelitzadora es va realitzar a través de les elits, això va permetre que la població mantingués moltes de les costums paganes.També els primers anys del cristianisme, el matrimoni es considerava un pacte privat.

És impossible conèixer l'abast reals d’aquest fet ja que en altres llocs la repressió era evident. De l'extensió del ritu de l'adelphopoiesi són testimonis els cementiris anglesos i irlandesos, en els quals es poden trobar nombrosos enterraments amb els noms de dos homes. Les inscripcions són sovint una mostra de l'afecte que es tenien: "L'amor els va unir a la vida. Que la terra els una a la mort". A les cerimònies s'utilitzaven textos similars a les unions entre Ruth i Noemí de l’Antic Testament.

Els negacionistes assenyalen que no hi ha cap evidència de consumació sexual de la relació. Segurament si s'apliqués aquest criteri a la immensa majoria d'unions
heterosexuals, els resultats podrien ser divertits. També acusen Boswell que "utilitza textos en grec i en eslau" litúrgics sense les traduccions llatines. Aquests textos, en no estar en llatí, són difícils de comprendre. Boswell afirma que les traduccions llatines sí que van existir però que van ser destruïdes quan l'església i que clarament va decidir castigar aquest tipus d'unions". També se l'acusa de fer la investigació buscant corroborar les seves tesis i no portant una investigació rigorosa. No entraré a jutjar quantes investigacions d'aquest tipus avui es donen per rigoroses, però sí que assenyalar que les investigacions posteriors semblen més donar-li la raó que treure-se-la.

Un dels casos millor documentats està a Galícia, és la unió entre Pero i Munio, amb un document davant notari del segle XI (1031). Atès que s'han perdut gran part de la documentació de l'època és impossible saber si va ser un cas aïllat o molt més general:

"Nosotros, Pedro Didaz y Munio Vandiles, pactamos y acordamos mutuamente acerca de la casa y la iglesia de Santa María de Ordines, que poseemos en conjunto y en la que compartimos labor; nos encargamos de las visitas, de proveer a su cuidado, de decorar y gobernar sus instalaciones, plantar y edificar. E igualmente compartimos el trabajo del jardín, y de alimentarnos, vestirnos y sostenernos a nosotros mismos. Y acordamos que ninguno de nosotros de nada a nadie sin el consentimiento del otro, en honor de nuestra amistad, y que dividiremos por partes iguales el trabajo de la casa y encomendaremos el trabajo por igual y sostendremos a nuestros trabajadores por igual y con dignidad. Y
continuaremos siendo buenos amigos con fe y sinceridad, y con otras personas
continuaremos siendo por igual amigos y enemigos todos los días y todas las noches, para siempre. Y si Pedro muere antes que Munio, dejará a Munio la propiedad y los documentos. Y si Munio muere antes que Pedro le dejará la casa y los documentos"

Una pregunta em sorgeix de nou, i a Catalunya?

Sergi i Bac, sants

3) SANTORAL TRADICIONAL A CATALUNYA

El culte a sants germans de fe (de sang a partir del segle XIV) arreu del territori (Abdó i Senén, Cosme i Damià o inclòs Narcís i Feliu a Girona) és molt important. El concept germà (adelfos, ἀδελφός) era molt més ampli del que avui utilitzem, com passa amb altres paraules com sodomia.

Per exemple a la catedral de Barcelona es troba la capella de Cosme i Damià, va ser sufragada per una tal Sança Ximenis de Cabrera per ubicar-hi la seva tomba. Va encarregar la feina a l'escultor Pere Oller, sembla que l'encàrrec inicial era que la capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Però un cop morta i enterrada els autors van canviar-ho pel retaule dels dos sants metges, les pintures es van encarregar a Lluís Dalmau. Va ser casualment o intencionadament? Es desconeix.

La majoria de capelles tenen la presència de sants que no van tenir relació entre ells (sant Sebastià i santa Tecla, Santes Clara i Catalina, Santa Elena i Sant Gabriel...) En aquest cas es tracta de dos homes, metges i germans de fe; segons Boswell al segle XIII es va decidir que a més eren germans de sang. En el retaule, Cosme i Damià apareixen tant units com separats, no mostrant cap element d'efectivitat entre ells. Tampoc res que ho negui. Fets similars podem veure en la representació d’aquests sant germans a tot el territori català.

R

Retaule a la Capella de Sant Cosme i Sant Damià de la Catedral de Barcelona

4) LA TOMBA DELS ARDÈVOL (MNAC)

Al MNAC podem veure una tomba del segle XIV, el seu nom "el Sepulcre dels
Ardèvol". Eren germans, agermanats, amics? Tot un misteri. La fitxa assenyala "Procedeix de la capella del Corpus Christi del palau dels marquesos de la Floresta de Tàrrega (Urgell)". Res més. Rar dos homes enterrats junts, però alguna explicació deu tenir. En principi creia que eren germans junts a la tomba, però veig que un porta vestimenta militar, l'altre no? No estaven casats, no es van casar? Van ser víctimes de la pesta?

Al primer conegut que pregunto em contesta immediatament amb una llista de
persones que segur coneixen millor la història. Serà l'únic que em contesta
correctament. Envio correus a tots, sols contesten els conservadors del MNAC i em
diuen que tenen poca informació. La resta silenci, generalment és el que em trobo
quan pregunto a segons quins historiadors.

Fa un temps davant una publicació del sepulcre torno a preguntar.  Em cita un estudi de Francesca Español i Bertran "Els Sepulcres Monumentals d'Època Gòtica a l'Urgell".(1) Dins trobo una part dedicada a aquesta tomba: "Com ja hem indicat, no tenim absoluta seguretat pel que pertoca a la identificació dels jacents. Naturalment es tracta de dos membres de la família Ardèvol, un dels quals podria ser identificat amb el Guerau, que fins entre 1359 i 1364 i que documentem en relació a la comanda d'uns retaules al pintor Francesc Serra. Les dates que proporciona l'anə.lisi estilística fan situar l'execució del monument dins la
segona meitat del segle xıv, i per tant són coincidents. Probablement el distint
tractament iconogràfic de cadascun dels dos jacents obeeix a un fet molt precís, i
ens fa sospitar que assistim a un canvi estamental del llinatge. La indumentària d'un dels dos és la pròpia d'un ciutadà., però la del segon correspon a un militar. No podem atribuir aquesta particularitat del sepulcre a l'atzar o al caprici de l'artista. És més transcendental que això. Obeeix segurament a la necessitat de reflectir un
ascens social de llinatge, i no és un fet aïllat en el panorama català d'aleshores."

No eren germans, no tenien el mateix ofici i l'única hipòtesi és "un canvi estamental
del llinatge"? Dos homes enterrats junts pot ser causa de molts motius, un d'ells que fossin parella, opció que els historiadors generalment no en volen saber res.

A Catalunya els casos portats davant la justícia entre 1265 i 1365 són 15, i generalment contra jueus i sarraïns.(1) És a partir de la pesta quan aquestes
s'inicien, i contra la voluntat del rei Pere III (2), de fet fins a la mort d'aquest rei no
s'inicien unes persecucions que a Catalunya mai van ser generals.

Van morir en temps de Pere el Ceremoniós, la pesta encara no s’havia escampat pel territori i la persecució de la sodomia era practicament inexistent,

Desconec si els Ardèvol eren germans, amics, amants o "señores que pasaban por
allí", sols espero que quan s'investigui es pensin en totes les opcions. Ho sento, algú ho havia de dir.

CONCLUSIONS


La diversitat sexual o de gènere és una assignatura pendent a molts dels nostres
museus. Al Cosmocaixa podem veure a la nostra avantpassada Luci, davant unes
petjades: la femella seguint les petjades del mascle. És clar, l'home sempre havia de ser el primer. Al Museu d'Arqueologia de Catalunya podem veure una reproducció d'Altamira, l'home pinta les parets, els nens ociosos miren al pare, la mare al fons fa el dinar. I ningú es queixa.

Casualitat, intenció? No hi ha cap indici que a Barcelona o Catalunya arribessin
aquest tipus d'agermanaments, si però la presencia i advocació a aquests sants o
d'altres com Sant Abdó i Senén. Tots ells germans, però de fe o de sang'. La
presència de molts esclaus procedents d'Orient als tallers catalans podria ser la
causa de la veneració de tots aquests sants suposadament màrtirs orientals.

La tomba de Coscojuela de Fantova ens indica que aquesta costum romana va
existir per aquest territori, i entre cristians. Moltes d’aquestes costums va seguir fins
avançada l’edat mitjana. El matrimoni com a sacrament no s’imposa fins a finals
d’aquesta època.

També al MNAC podem veure la tomba dels Ardêvol (s XIV). No eren germans, no
tenien el mateix ofici. Dos homes enterrats junts pot ser per causa de molts motius,
un d'ells que fossin parella, opció que els historiadors generalment no en volen
saber res. En aquest cas la resposta normal és, a l'Edat Mitjana la persecució de la
sodomia era enorme. No era així, a Catalunya les primeres persecucions importants van ser a partir del segle XV.

Sant Abdó i Sant Senén i retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460). (església de Sant Pere de Terrassa)

(1) Francesca Español i Bertran "Els Sepulcres Monumentals d'Època Gòtica a
l'Urgell

(2) EL JUDICI CONTRA ISAACH MARDOFAY PEL DELICTE DE SODOMIA. L’Armari Obert. Leopold Estapé




Bibliografía

Boswell, John. Las Bodas de la Semejanza. Muchnik Ed.
Boswell, John. Cristianismo y tolerancia social, Muchnik, Ed.
Carrasco, Rafael. Inquisición y Represión Sexual en Valencia Laertes.
Riera, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Rodríguez, Rocío El sodomita y la Inquisición.


NOTA:

Article publicat al número 18 de la revista COLORS. Revista editada  per les entitats h2o lgtbi+, TALCOMSOM i COLORS DE PONENT. Direcció Jordi Monner i Faura.