LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

La desafortunada polèmica de l'arquebisbat de Barcelona amb el cartell de la Mercè m'ha obligat a fer aquesta pregunta, ho era? Ho desconec, com també si va existir o no, tampoc entraré en altres polèmiques sobre si era Mare de Déu o d'un home. Sols em referiré a com la cita el Nou testament. Els evangelis no donen molts detalls sobre la seva vida personal, La iconografia cristiana ens la presenta tímida, al moment de l'anunciació, esfingica al naixement... i després venen les imatges de la passió. Són les imatges d'una dona plena de dolor per la mort del seu fill, home? O dubtava de la seva immortalitat? Les exagerades imatges de la verge dolorida, angoixada són les que més la representen, i molt enjoiada i amb vestiments daurats que estan molt lluny de la suposada sezillesa de Maria. Sempre en dol i dolor, com durant segles les dones que portaven eternament dol. Però no hi ha més referències? És molt difícil veure una imatge de Maria alegre divertint-se. Al més pr...

 L'Esquella de la Torratxa es va iniciar com un setmanari satíric a Barcelona el 1871 i substituint La campana de Gràcia (1870-1934) suspesa per ordre governativa. A causa del gran èxit del setmanari es va continuar publicant de forma independent fins a la seva desaparició el 1939. És un document gràfic de gairebé 70 anys de vida barcelonina i catalana, mirall de la política nacional i document a tenir en compte per recuperar la memòria de la guerra civil. El 1936 la majoria dels periodistes i dibuixants es van afiliar a UGT simplement per evitar la CNT, ja que tenia molt mala fama entre els periodistes. Un dels dibuixants més representatius del setmanari, Tísner, manté a les seves memòries que L'Esquella va passar a ser un instrument polític en mans del recent format PSUC. Tisner i la persecució contra el ·Be Negre" Amb el seu clàssic humor Tísner es queixava que eren tots els subscriptors els barbers de Catalunya. D'aquesta manera, de comú acord amb el seu amic i cun...

  Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.    ( Mireu:  https://elmati.cat/el-nostre-pa-de-cada-dia/  ) Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona. Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral ("El pa nostre de cada dia") que va aixecar polseguera: -«No podemos callar. No debemos callar por más tie...

Conec la història des de fa molt temps, l'he vist publicada (1), però encara alguns dels noms són figurats, tal és de dura aquesta història, tot va passar al parc d'American Lake. El senyor Arturo Costa, el nostre indià (2) de capçalera, va tenir una filla natural. Un dia a un cafè cantant havia fet amistat amb una noia que hi treballava, i aquesta va quedar embarassada d'ell. La mare d'ell va posar el crit al cel, i li va prometre tot l'ajut necessari, i quan la mare moris es faria càrrec d'ella. Però la mare es va ajuntar amb un altre home, i la pobra Mercè va acabar a un hospici. A la fitxa de l'hospici posava "Mercè... filla de pares desconeguts". "L'Artur Costa  Martí va néixer a Barcelona l'11 d'agost de 1869. Era fill d'en Josep Costa i de la Carme Martí i era propietari d'una petita flota de vaixells amb la qual importava carbó des de Gran Bretanya fins a Barcelona. Però si bé és cert que en aquells moments comerci...

 De Bar de "senyoretes" a cine X, aquesta sala va passar per moltes activitas, alguna d'elles el meu avi, el Poldo amat; va ser actor involuntari, o no. Parroquia original de Sant Pere, carrer Industria. El meu avi, que ja havia entrat en un procés de deteriorament cognitiu, un dia va arribar a casa molt “content”. -Òndia, ara al cine Novedades fan unes pel·lícules que surten unes noies molt maques. No s'havia assabentat que el seu cinema de temps havia passat a ser un cinema X a finals dels 70. Programació de 1934. En català.  La primera notícia que en tinc, va ser una queixa que va arribar al ple del regidor Miquel Tintoré el juliol del 1931. "A Gavà hi ha massa locals de senyoretes", un era el local que més tard seria cinema. Gavà amb poc més de 3000 habitants tenia tres locals i un burdell a la Roca (Ara prac del Calamot). Tals eren les necessitats del gènere masculí local? No sé si les queixes del regidor d'Estat Català van tenir efecte o no, però a...

 Avui segurament molt poca gent de Gavà sabria assenyalar on estava la Boada, molt menys la memòria de la família que allà vivia. Tot i les memòries que en va deixar la Teresa Balcells sobre la masia i la seva família. La Boada, vista pel darrera. 1962, any de la nevada. Era 1932 quan els Balcells, que venien d'Arbeca, van entrar de masovers a la finca de la Boada. Una finca d'uns 35.000 metres quadrats, que comprenia l'illa limitada pel carrer Generalitat, la plaça de Cal Nicolau (mossèn Cinto Verdaguer), Castelldefels i Àngela Roca. La finca la va comprar l'Angelina Roca a través de la CIA Roca, a l'indià Artur Costa. Aquest ho havia fet a la família del pintor Vayreda, propietaris d'una finca que anava de la Masia de l'Horta a Can Glòria, carrer Major i la rambla que porta el seu nom. Abans estava lligada a la baronia, el nom sembla es deriva de la paraula sitja en llatí. Va passar la guerra, amb la família Roca a l'exili, alguns familiars morts al fr...