CODI DE LA GHOTIA

 El Codi de Ghòtia no era un text nou creat pels francs, sinó el nom amb el qual es coneixia el Liber Iudiciorum (també anomenat Llibre dels Judicis o Lex Visigothorum), el gran codi de lleis que havien redactat els reis visigots a Toledo l'any 654.

Lluís «el Pietós» beneeix la divisió de l’imperi carolingi arran del Tractat de Verdum. Miniatura d’una de les extensions de les «Grandes Chroniques de France o Roman des Rois» (s.XV).

Els termes Marca Hispànica i Ghòtia s'utilitzen sovint per parlar dels mateixos territoris durant l'època carolíngia, però no signifiquen exactament el mateix. La diferència principal és que un és un terme de caràcter militar i administratiu (Marca) i l'altre és un concepte geogràfic, ètnic i cultural (Ghòtia). Era el nom geogràfic i cultural que els francs donaven al territori d'origen visigot.

Comprenia l'antiga província romana de la Narbonesa (el sud de l'actual França o Septimània) i es va estendre cap al sud a mesura que els francs conquerien el territori pirinenc i català. Perquè la població local d'aquestes zones era majoritàriament d'origen hispanoromà i visigot, i mantenia les seves pròpies lleis.

El Comtat de Barcelona, Girona, Empúries i el Rosselló formaven part de la Ghòtia, plenament vinculats als comtats del sud de França (com Narbona o Carcassona). En canvi, el Comtat d'Aragó o el de Pamplona mai es van considerar part de la Ghòtia, ja que la seva població era d'origen basco aquità o hispanoromà, no visigot. Però si van formar part de la Marca Hispànica.

La Marca Hispànica era una línia de defensa o districte militar de frontera creat pels reis francs (com Carlemany) per protegir el seu imperi dels atacs de l'Emirat de Còrdova. No era un país ni un territori unificat amb un sol governant. Era un conjunt de comtats independents entre si, governats per comtes que actuaven com a delegats militars del rei franc. La Marca Hispànica englobava tots els comtats pirinencs i prepirinencs conquerits pels francs. Això incloïa tant la zona de la Ghòtia (els comtats catalans) com les zones occidentals que no eren gotes (els comtats d'Aragó, Sobrarb, Ribagorça, Pallars i, en un inici, Pamplona.

Durant l'Alta Edat Mitjana, les lleis s'aplicaven generalment segons el poble al qual pertanyies (personalitat) i no segons el lloc on vivies (territorialitat). Per això, a les mateixes ciutats com Barcelona o Girona, els francs (funcionaris, soldats) es jutjaven per la Llei Sàlica i els gots (la població autòctona catalana o hispanosidigoda) es jutjaven pel Liber Iudiciorum (el codi de Ghòtia).

El codi de la Ghòtia era molt avançat per a la seva època, heretat del dret romà tardà. Regulava aspectes clau de la vida quotidiana, així el dret de família i successions, regulava els matrimonis, els testaments i com es dividien les herències entre els fills. Es protegia la propietat privada i reconeixia aprisió, el dret de qualsevol persona a quedar-se una terra abandonada si la cultivava durant 30 anys. Això va ser clau per repoblar la Catalunya central. El dret penal, fixava multes i càstigs per a delictes com el robatori, l'homicidi o les lesions.

Douda, comtessa carolingia de Barcelona, autora de Liber Manualis Dhuodane quem ad filium suum transmisit Wilhelmum 

Mentre que la major part d'Europa occidental es governava per costums orals o demanant "judicis de Déu" (ordalies), la Catalunya carolíngia mantenia una cultura jurídica escrita. Als judicis de Barcelona o d'Osona dels segles IX i X, hi havia jutges professionals que consultaven físicament els llibres del codi de Ghòtia per dictar sentència, i es feien actes judicials per escrit.

Aquest codi va tenir una vigència increïblement llarga. Es va utilitzar com a llei principal als comtats catalans fins al segle XIII. A partir d'aquell moment, va anar quedant antiquat davant les noves realitats feudals i es va anar substituint progressivament pels Usatges de Barcelona i els diferents drets locals ( Costums o Furs). Tot i això, el Liber Iudiciorum es va mantenir com a dret supletori (en cas de dubte) durant segles.

Sota el dret visigot les dones tenien una gran capacitat jurídica. Podien heretar propietats i terres a parts iguals amb els seus germans. Podien administrar els seus béns de forma independent al marit, fer testament, comprar o vendre terres. A més, a partir dels 14 anys podien representar-se a si mateixes i testificar en un judici. En quedar-se vídues, passaven a tenir el control total de l'herència i la tutela dels fills. Sota el dret franc (Llei Sàlica): La dona estava completament subordinada a la tutela d'un home (el pare, el marit o el parent mascle més proper). La Llei Sàlica les excloïa totalment de l'herència de la terra de la seva família (només podien heretar béns mobles com roba o joies).

Quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, amb l'ajut important de l'Almodís de la Marca, va començar a redactar els Usatges a mitjan segle XI, no ho va fer per abolir el dret visigot, sinó per omplir els buits legals d'un codi que s'havia quedat antic davant del nou fenomen de la societat: el feudalisme.

El Liber Iudiciorum regulava una societat de propietaris lliures sota un rei fort. No tenia lleis per regular els nous pactes feudals, el vassallatge o els cavallers. Durant més de 150 anys, els jutges de Barcelona utilitzaven tots dos textos alhora: aplicaven els Usatges per als temes feudals, i el codi de Ghòtia per al dret privat, les herències i els contractes de compravenda. El codi de Gòtia va deixar de ser legalment obligatori l'any 1251, gairebé dos segles després de la creació dsh elprimers Usatges.

Detall amb miniatura dels «Usatici Barchinone» (manuscrit del s.XIV-XV)

El rei Jaume I el Conqueridor, a les Corts de Barcelona de 1251, va prohibir formalment l'ús de la llei visigòtica (i també del dret romà dJustiniàia) als tribunals catalans. A partir d'aquell moment, la llei oficial de Catalunya van passar a ser, únicament els Usatges de Barcelona.

Liber Feudorum Ceritaniae fo 62r-(61-a-b)- Alfons I el Cast, rebent homenatge dels homes del difunt comte de Rosselló,