ARRIBA EL TEMPS D'ESPÀRRECS

                                                                  "Ens ho ha de dir la veu tremolosa
                                                            i trista d'un campanar.
                                                            Un cop de llum i el crit de d'una garsa
                                                            que ha despertat amb fam i busca
                                                            per entre blats i civades
                                                            qualsevol cosa per omplir el pap.
                                                            O potser un gall
                                                            que dins la cort canta"... (Serrat, Canço de Matinada)

Entrat març arribava el temps d'espàrrecs, aviat les orenetes es posaven a grinyolar a la nostra eixida i els mosquits salivaven a les "sorres", (1) esperant la nostra arribada. Si havia fet fred o plogut, algun cop no em cridaven, però el "per si de cas" funcionava i rarament em lliurava.

De sobte senties a baix que s'obria la porta, i escoltaves un nom: Leopold. I el nostre estimat Chucho Matagats, pujava les escales grinyolant, i d'un salt al llit i la cara neta. Era una forma de despertar, amb amor pelut. 

I si plovia, et tocava mullar-te, un sac de xarpellera brut al cap i a aguantar la pluja. Portàvem didals , dins de la sorra et podies trobar qualsevol sorpresa, però mai guants, no era cosa d'homes. Els didals et reguardaven d'algun vidre o pedra amagat, però de les ortigues que amagades nocturnament a la sorra esperaven per despertar-te, si els mosquits no ho havien fet abans.

L'avii Poldo collints espàrrecs, Cap a 1969

Amb la son a sobre, l'humor no acompanyava, un crec denunciava espàrrec trencat, a casa no eren de castanyot, però l'esbroncada podia ser monumental. Jo, el més petit de tots, i el més destraler, aviat em tocava ajudar a posar els espàrrecs collits a la garjola (o burjola), calia fer-ho bé, si quedaven esbarriats es podien trencar, llavors de nou les plagues d'Egipte queien sobre teu.

Pagesos recollint els espàrrecs en un burjola

Anàvem sense esmorzar, calia anar de pressa, el sol no podia tocar als espàrrecs, creia que era mania del pare que volia ser sempre el primer a arribar al camp, poc sabia de l'efecte del sol sobre l'espàrrec i com a més blanc més cotitzat. Abans de sortir la mare ens preparava un got, amb un ou i sucre batut i mitja cervesa, tenia tan sols 13 anys... però era bo i sembra donava energia. En arribar a la casa un bocata ràpid, la llet amb ECO i a l'escola.

A casa es quedaven avis i la mare amanadant els espàrrecs, un llarg ritual amenitzat per les darreres històries de safareig d'aquell Gavà pagès que ja no hi és.

Els meus avis i la tieta Teresina, amanadant espàrrecs. 

I estaven els mosquits, aquests sàdics alats que em tenien tanta estima. Jo crec que em portaven perquè ho tenien clar: si jo baixava, aquells camells alats els deixarien en pau. De res servia anar tapat, disposaven de perforadores que ho traspassaven tot. Ah, i estava l'Autan, aquell ungüent que tant agradava als bitxos alats i que feia després a l'escola ningú s'acostava a mi… Si et dedicaves a espantarlos, escoltaves allò de "Leopold, deixa els mosquits en pau, i fes feina", en principi amb afecte, més tard ja no. I quan entrava la mandra pasava un ocell i et donava un cop d'ala, li deien el Tric. 

Plaça de la Pagesía, Gavà

Sempre creus ser l'únic que et passa això, però malauradament molts nens de la meva edat estaven molt pitjors i en situacions molt més complicades. Jo estava en una família que, sabia m'estimava. I axó ho feia tot més suportable. 

(1) Les Sorres de Gavà, gairebé a nivell del mar, antics pantants desecats amb les corredores d'aigua. Els terrenys són sorrencs, aptes pel coltiu d'espàrrec i calçots.