ALS SEUS ORÍGENS, AL CRISTIANISME NO VA EXISTIR UNA "FE VERITABLE"

                  Text resumit i extret d'Història del Cristianisme, de Karlheinz Deschner, Tom 1, de l                 'era paleocristiana a l'era Constantiniana.

L'Església ensenya que la situació originària del cristianisme era d'"ortodòxia", és a dir, de "fe veritable"; més tard, apareixeria l'heretgia (d'airesi == l'opinió triada). La noció d'"heretgia" adquireix el seu significat pejoratiu per obra del bisbe Ignasi, al segle II, no s'interpretava en contraposició amb el fenomen de l'ortodòxia A poc a poc el terme va adquirir la connotació del sectari i desacreditat.

El model històric segons el qual la doctrina cristiana, al començament, era la pura i veritable, després contaminada pels heretges i cismàtics de totes les èpoques, no podia ser verídic de cap manera, perquè el cristianisme als seus començaments distava de ser homogeni; existia només un conjunt de creences i principis no gaire ben travats. Encara no tenia un símbol de fe definit ni unes Escriptures canòniques. Ni tan sols ens podem remetre al que hagués dit el mateix Jesús, perquè els textos cristians més antics no són els Evangelis, sinó les Epístoles de Pau, que contradiuen els Evangelis en molts punts essencials.

Els primers cristians incorporaven moltes tradicions i formes. A la comunitat primitiva es va registrar almenys una divisió, que sapiguem, entre els "hel·lenitzants" i els "hebraics". També hi va haver violentes discussions entre Pau i els primers apòstols originaris. I moltes de les coses que després van ser perseguides i tingudes per diabòliques estaven més a prop de les creences originàries que l'ortodòxia, establerta a posteriori. Les lluites polítiques pel poder al si de l'Església sempre van utilitzar com a pretext la teologia, la fe suposadament "veritable", a fi de combatre millor els rivals.

És a dir, als orígens de la nova fe no hi va haver ni una "doctrina pura", ni una Església catòlica. Era una secta judaica separada de la seva religió mare, el judaisme, el segon pas principal de l'evolució del qual va ser la seva constitució en comunitats cristianes sota la direcció de Pau, i no sense fortes polèmiques amb els més primitius cristians, els apòstols oriünds de Jerusalem.

L'Església catòlica primitiva va sorgir entre els anys 160 i 180. Les comunitats que fins aleshores havien viscut amb relativa independència van buscar una vinculació legal més estreta, així com la unificació doctrinal, a fi de poder discriminar qui era "veritable creient" i qui no. Tampoc aquestes Esglésies atresoraven una "ortodòxia" definida i invariable; regnava aleshores una flexibilitat que avui ens sembla estranya. Aviat sorgirien "heretgies" i "heretges" cada vegada més i més freqüents, però no procedents de l'exterior "com vol la llegenda"; encara que el moviment herètic era més aviat de dins cap a fora. En ser destruïts gairebé tots els seus escrits amb prou feines tenim d'aquests primers moviments alguna notícia parcial, deformada i, sovint, totalment falsa.

Pa i peix (símbols paleocristians), Catacumba de Sant Calixt, Roma.

ANEXE: 

1) CRISTIANISME VERSUS ANTIC TESTAMENT?

No va ser fàcil pels primers cristians compaginar el pensament cristià amb l'Antic Testament. Molts creien que no els feia falta, se sentien lliures de la llei de Moisès i de tradicions com la circumcisió. Creien que el Déu aïrat de l'Antic Testament poc tenia a veure amb el que es reflectia als evangelis.
Així Marció i els marcionites no hi estaven d'acord, a més sols acceptaven l'evangeli de Lluc, els fets dels apòstols i les epístoles de Pau; la resta els semblava inadmissible. Ells defensaven la idea d'un Déu de bondat i una Bíblia que eliminava les parts incòmodes sobre la ira de Déu i l'infern.
Marció va ser excomunicat, i és considerat el primer heretge. Però, segons autors com el medievalista José Ángel García de Cortazar, el marcionisme va tenir molts seguidors durant diversos segles, possiblement fins al segle XI, els nous cristians venien del paganisme i no es sentien còmodes dins de les regles judaiques.
Contingut de la imatge: l'apòstol Joan i Marció de Sinope, discutint sobre l'enigma del quart apòstol. Biblioteca Morgan, Nova York. Pintura italiana, segle XI

2) LA CONDICIÓ SOCIAL DELS PRIMERS CRISTIANS

El primer cristianisme tenia un missatge socialque quallava millor entre els sectors marginals de la societat romana: dones, pobres i esclaus van ser els primers a adherir-se, junt amb artesans, mercaders i soldats, les propostes igualitàries, el perdó dels pecats i una vida més enllà serà un atractiu important. Fins al segle III no apareixeran banquers, cavallers i dones acabalades com a cristianes, és llavors quan les elits romanes o van veure com un perill que atemptava al "mos maiorum".

A l'obra "Octavius"(inicis del segle III), un jurista romà de prestigi Minici Fèlix enfronta a un cristià (Octavi) amb un pagà Cecili.
Aquest acusa els cristians de reclutar "entre les escorrialles del poble, un grup d'ignorants i
gent crèdula, a les quals la feblesa del seu sexe (dones) inclina vers aquestes inconsistències..."
Octavi el contesta: «ha esclatat la teva indignació, el teu dolor de veure com illetrats, pobres i
ignorants raonen sobre les coses celestials; però que sàpiga tots els homes sense distinció d'edat, de sexe, de rang, han estat creats proveïts de raó i d'intel·ligència, i són aptes per a servir-se'n, i que lluny de trobar la saviesa per casualitat, la posseïm tots nosaltres com quelcom natural» (Minuci Fèlix, Octauius, 16, 5-6). Aquest argument serà sovint oblidat per la jerarquia eclesiàstica a partir del segle V.

IMATGE: Àgape amb presencia d'homes i dones en igualdat. Catacumbes Domitila Banquet dels justos. S I.

3) Primers cristians i ministeris femenins.

En un primer moment, sembla que la dona va poder tenir un paper determinant en la difusió del cristianisme. Pau a les seves epístoles cita les dones diaconesses, possiblement van tenir algun ministeri superior, però ha desaparegut tota referència.

Un cop es va consolidar l'estructura de govern episcopal, ocupat només per homes, a les dones només se'ls va permetre servir a l'Església en dos càrrecs: el de «verge» i el de «vídua de l'Església»-

Les primeres eren dones joves que feien vot de castedat i en consagraven la virginitat a Crist. A canvi del seu sacrifici, tenien assignades algunes funcions litúrgiques (com la d'ajudar a la missa), prenien part activa en les obres de caritat i formaven una mena d'ordre de diaconesses, un estament eclesiàstic que només va existir com a tal al segle II .

Les vídues de l'Església eren les que renunciaven a un segon matrimoni i es posaven sota protecció eclesiàstica. Les seves funcions no eren litúrgiques, sinó merament assistencials i, principalment, se'ls assignava la cura dels orfes.

Als temples a partir d'aquest moment les dones ocupaven un lloc diferent del dels homes, i molt més discret.

Bibliografía
Carles Buenacasa. HISTORIA DEL CRISTIANISMO ANTIGUO HASTA EL CONCILIO DE CALCEDONIA

IMATGE, Pau done les escriptures a Febe, diaconessa. "Us recomano a més la nostra germana Febe, la qual és diaconessa de l'església a Cencrea; que la rebeu en el Senyor, com és digne dels sants, i que l'ajudeu en qualsevol cosa que necessiti de vosaltres; perquè ella ha ajudat a molts, i a mi mateix" Carta de Sant Pau als Romans.