LLEIS CONTRA L'HOMOSEXUALITAT A L'ESPANYA DEL SEGLE XX
A inicis del segle XX la homosexualitat no estava penalitzada al Estat Espanyol. Les lleis perseguien delictes contra la moral i les bones costums, les penes eren iguals tant pels homosexuals com pels heterosexuals. Encara que sempre depenia de l'època, el lloc i el jutge que dictava la sentència.
Aquesta “tolerància” de les lleis no era compartida ni pels intel·lectuals, que ho consideraven com un vici o un malaltia, ni molt menys pels conservadors que ho veien com un atemptat contra las essències pàtries. Però només aquets darrers sectors demanaven lleis específiques.
La Dictadura de Miguel Primo de Rivera va donar ales als sectors més reaccionaris, que defensaven uns models tronats basats en l'exaltació d'una Espanya eterna. En aquesta Espanya anti-moderna, l'homosexualitat no tenia lloc, defensaven que s'havia de tornar als temps dels Reis Catòlics, temps en què els sodomites eren perseguits, temps d'una Espanya "única, gran i lliure".
Articulistes reaccionaris i ultracatòlics van dedicar la seva ploma incendiaria a promoure lleis contra els homosexuals . Defensaven que l'heterosexualitat podia ser "contagiada”. Calia promulgar lleis que tornessin els eterns valors de la pàtria .
El Codi penal de Miguel Primo de Rivera perseguia les relacions homosexuals. En determinats delictes el fet de ser homosexual es considerava un agreujant . Besar-se en públic, l'exhibicionisme o la pederàstia tenien diferents sentències si la persona declarada culpable era heterosexual o homosexual.
Un dels defensors d’aquesta llei, Antonio San de Velilla, deia: "En las naciones no pervertidas, la sodomía es un delito que hace ultraje a las costumbres precisamente por ser un vicio de enfermos y anormales que contrarían en sus impulsos antifisiológicos y anómalos las leyes naturales".
Un dels contraris va ésser el jurista socialista Luís Jiménez de Asúa, un dels impulsors de la seva derogació un cop proclamada la República, els sectors mes reaccionaris el van acusar de “realizar apología de las aberraciones sexuales”.
La primera “Ley de Vagos y Maleantes” (coneguda con “La gandula”) de 1933 no diferenciava els delictes en funció de la orientació sexual o el gènere. Aquesta llei no va ser modificada fins a 1954. El franquisme no va tenir cap llei discriminatòria contra els homosexuals fins aquest any.
Els primers anys del franquisme, la persecució contra els homosexuals va tenir un caire més ideològic. Molts van haver de marxar a l’exili (Margarita Xirgú), altres es van quedar exposant-se a pallisses i vexacions (Miguel de Molina), o van estar empresonats (Alvaro Retama), o van optar per l’exili interior (Vicente Aleixandre) o abraçar el regim i viure la seva homosexualitat amb discreció (Jacinto Benavente). Van estar anys de maltractaments, humiliacions i detencions arbitràries per part de la policia o de grups falangistes.
Al 1954 es va modificar la llei afegint als homosexuals, amb un paràgraf que deia: “ Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.” Va iniciar-se els penals específics per homosexuals (i transsexuals, la llei no distingia).
Després de maig del 68 Europa viu uns aires de alliberació sexual, que posa dels nervis a les retrògrades autoritats espanyoles. I mentre el mon girava cap a la llibertat, Espanya girava en sentit contrari, calia defensar les essències de la masculinitat hispànica. Era necessari prendre mesures, Carrero Blanco (president del govern espanyol) deia: "Se trata de formar hombres, no maricas, y esos melenudos trepidantes que algunas veces se ven no sirven ni con mucho este fin".
I així va sorgir una llei que pretenia ser “un código preventivo, de prevención del delito". El legislador, a través dels jutges, buscava condemnar als homosexuals, no només pels seus actes sinó que també per ser-ho. Va estar la “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social”. En paraules de Armand de Fluvià, els franquistes consideraven a homosexuals i transsexuals com a “Malalts mentals, delinqüents, corruptors de menors, viciosos o pervertits, en resum un perill per a la societat”,
Per a la seva elaboració es van apuntar entusiàsticament juristes, de dubtós prestigi, com el jutge destinat a Barcelona, Antonio Sabater Tomás, tristament cèlebre per les seves sentències homòfobes i per l'autoria d'un bon nombre de publicacions en què relacionava delinqüència amb homosexualitat.
La Llei incloïa "la mendicitat, l'homosexualitat, el vandalisme, el tràfic i consum de drogues, la venda de pornografia, la prostitució, el proxenetisme, els immigrants il·legals i a qualsevol que fos considerat perillós moral o socialment pel règim”.
En aquest context apareix l’Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual (AGHOIS) que es la base del Movimiento Español de liberación Homosexual. Amb l’ajuda d’activistes francesos fan arribar correus a la premsa i Procuradors en Corts i mobilitzen a part de la opinió pública europea.
Es va aconseguir suavitzar la llei, però la seva aplicació va estar en mans dels seus autors, i fruit d’aquesta molts joves van anar a parar a les presons de Badajoz o Huelva sense judici previ, en algun cas, per l’únic delicte d’haver confessat la seva homosexualitat a un familiar.
Quan finalment la llei va ser derogada, els expedients de les persones jutjades no es van destruir, no hi va haver amnistia per a ells. També els transsexuals van seguir fora de la llei. Gràcies a la tasca de l’associació d’Ex-presos Sociales molts anys més tard, al 2002, es va aconseguir un procediment per eliminar aquests expedients, fins i tot indemnitzar-los. Però, aquest va ser frenat de cop arribat el PP al poder.
Bibliografía:
De Sodoma a Chueca, Alberto Mira. Editorial Egales.
El látigo y la pluma, Fernando Olmeda. Editorial Oberon.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada