MEMÒRIA PRIMERES ELECCIONS MUNICIPALS A GAVÀ.
El 19 d'abril de 1979 es va constituir el primer ajuntament democràtic a Gavà, després de la llarga nit de la dictadura. Amb els anys el meu record és agredolç. Aquí explico la meva vivència personal.
Un any abans al PSUC veiem que aquelles eleccions municipals les podíem guanyar de llarg. Editàvem "Llibertat" amb una tirada de 1000 exemplars no gratuïts, teníem seccions del partit a barris i empreses, la nostra situació econòmica era immillorable. Però en un any tots vam fer un gran esforç en tirar-ho tot per la finestra. En un any i entre tots, vam fer el possible per acabar amb un partit que ni en temps de la dictadura havia desaparegut a Gavà, i que en anys molt complicats portava "Treball" en català a les fàbriques de Gavà, especialment a la Roca.
Un acte multitudinari al Pavelló Jaume March va provocar un terrible enrenou intern entre "eurocomunistes" i "prosoviètics" que ho va fer esclatar tot. L'aparell del partit, en mans dels segons, els va començar donat la raó, per acabar traient-la en una gestió molt poc afortunada del comisari "Linares". El resultat una fugida massiva de militants de tots els colors.
La llista de les municipals es va fer més pensant per no reobrir ferides, que no en presentar un grup de persones per gestionar l'ajuntament des d'una òptica d'esquerres i catalanista. Es va pactar un cap de llista independent amb més capacitat de conspirador que de gestió. Es va fer un programa que era més una carta amb moltes de les mancances de la ciutat, que de la gestió que es podia fer. I es van fer uns cartells en els quals semblàvem més un grup d'assaltadors de camins, que un grup amb voluntat de governar. I jo hi tinc molt a veure en aquesta disbauxa, doncs vaig ser el responsable de la campanya. Al final el recurs del Jaume Muns, una foto que treia el millor del candidat i un "ja ens coneixeu" sota.
Segurament de ser les eleccions el 1978, hauríem guanyat amb una gran majoria, Però aquell abril vam quedar a 160 vots del PSC i gràcies a la llei D'Hondt a 2 escons. L'equip guanyador presentava un candidat amb molt bona imatge, i una llista encara més lamentable que la nostra. La immensa majoria de regidors dels dos partits no van aguantar els 4 anys.
La composició del nou consistori va estar un joc de pressions, conspiracions i retrets pendents. Fins última hora un pacte entre tots contra el PSC era possible, de la UCD al PSUC. Però, qui ha de ser l'alcalde? Nosaltres teníem un independent, però la dreta sabia com les gastava; el regidor d'ERC (ex-PSC) tenia molt bona imatge, però els centristes no volien. Crec recordar que algú va tenir la mala idea de proposar-me, per sort la idea no va quallar.
Al final amb una llarga nit amb Jordi Borja trucant cada 5 minuts, i per disciplina de partit, vam acordar votar l'alcalde Rodríguez i entrar al govern municipal, el nostre cap de llista va dir que no ho acceptava i no ho votaria. Vam acordar que jo, com a secretari del grup, prepararia la nostra intervenció al ple, un text que vam acordar conciliador i amb esperança d'enteniment. Ho vaig fer per escrit i en català. Crec que havia de ser el primer cop des de 1939 que es parlaria en català al ple (ERC també ho va fer en català, no sé si va ser ell o jo el primer). Però l'escrit no va ser fàcil.
Per evitar que els funcionaris diguessin la seva, vaig pactar amb el secretari donar-li un escrit traduït al castellà abans del ple. El que pocs saben és que aquest escrit no era igual que el fet en català. Jo gairebé tampoc. En passar-ho en net el meu esborrany, el cap de llista va canviar alguna frase endurint el seu contingut. Com era un text llegit, m'ho vaig trobar quan ja ho estava llegint al ple. Em van entrar ganes de fotre el camp, per desgràcia vaig esperar 12 anys en fer-ho.
Però aquell 19 d'abril va ser un dia d'alegria. Superàvem 70 anys de corporativisme franquista a Gavà, i amb la il·lusió de poder donar respostes als molts problemes de Gavà. El primer que em va saludar va ser el "comandante del puesto de la Guardia Civil" de Gavà, el mateix que em va detenir 5 anys abans i volia enviar-me a picar pedra. Llavors ho vaig interpretar com un avenç amb la necessària normalització democràtica del país, il.lús avui no ho veig igual.
El primer gran problema que teníem davant era l'organització de la Fira d'Espàrrecs que començava pocs dies després. Per sort una comissió dels partits, amb la Cambra Agrària i l'alcalde Sigfrido Gràcia ja ho havia treballat, intentant evitar que els vells conflictes entre Unió de Pagesos i la Càmera esclatessin. Ens en vam sortir.
El segon problema va ser el nou cartipàs. De nou mentre uns negociaven, uns altres passaven bastons a les rodes. Jo anava per a regidor d'urbanisme, però en un darrer moment i al mateix dia del ple vaig passar a ser regidor d'esports i adjunt a cultura amb el regidor Costa. L'explicació, com a pagès que era tenia "interessos" i el PSC em va vetar, i anava a cultura per vigilar al regidor d'ERC. Més tard vaig saber que qui m'havia vetat era el meu cap de llista. Sobre la meva col·laboració amb cultura, en cap moment vaig intentar dificultar-la, al contrari.
Poc podíem fer, no hi havia diners per a res, feia anys que no s'actualitzaven els impostos i el pressupost donava per pagar al personal i pagar interessos. Un pressupost de tan sols 175 milions inflat per un deute que mai va arribar de la propietària del castell de l'Eramprunyà. Per a esports no tenia cap pressupost, sols unes subvencions als clubs que no podia disposar. A més els funcionaris ens veien com uns bitxos rars invasors dels seus espais i privilegis. Per poder afrontar una nova política d'esports vaig crear el Patronat Municipal d'Esports, que es nodriria dels diners destinats a subvencions. El ple ho va aprovar sense cap problema. Però l'alcalde accidental d'aquell dia, Isidre Formosa, al final del ple em va dir que pensaven votar en contra, però com jo li queia bé, va aconseguir canviar la voluntat del grup. Poc després una nova batussa entre el nostre cap i el PSC, i vaig deixar esports. El tobogan s'iniciava i fins a 1983 estaria al govern i oposició segons anaven els aires. El 1991 vaig deixar definitivament el consistori, els 8 anys darrers vaig estar al PSC.
El 2004 es va celebrar el 15 aniversari. Em van invitar a l'acte commemoratiu del 25 aniversari. Quan anava amb els primers regidors electes, el cap de protocol em va barrar el pas, no podia estar amb els que vam iniciar els ajuntaments democràtics. Na va ser l'única sorpresa, el portaveu d'EUiA (també successora del PSUC i el PCC) va recordar a tots els primers regidors, menys a mi. A poc a poc em vaig anar endarrerint, per fer mutis i marxar cap a casa. Molest, primer, i alleugerat després. Poc després es va celebrar el 25 aniversari del Patronat d'esports, no em van invitar. Potser mai vaig ser regidor a aquesta casa.
Un any abans al PSUC veiem que aquelles eleccions municipals les podíem guanyar de llarg. Editàvem "Llibertat" amb una tirada de 1000 exemplars no gratuïts, teníem seccions del partit a barris i empreses, la nostra situació econòmica era immillorable. Però en un any tots vam fer un gran esforç en tirar-ho tot per la finestra. En un any i entre tots, vam fer el possible per acabar amb un partit que ni en temps de la dictadura havia desaparegut a Gavà, i que en anys molt complicats portava "Treball" en català a les fàbriques de Gavà, especialment a la Roca.
Un acte multitudinari al Pavelló Jaume March va provocar un terrible enrenou intern entre "eurocomunistes" i "prosoviètics" que ho va fer esclatar tot. L'aparell del partit, en mans dels segons, els va començar donat la raó, per acabar traient-la en una gestió molt poc afortunada del comisari "Linares". El resultat una fugida massiva de militants de tots els colors.
 |
| El nº 4 era jo. Inicialment hi havia també un cartell amb Stalin. |
 |
| 1977, acte reivindicatiu de la comissió d'ensenyament del PSUC al col·legi Jaume Marc. |
La llista de les municipals es va fer més pensant per no reobrir ferides, que no en presentar un grup de persones per gestionar l'ajuntament des d'una òptica d'esquerres i catalanista. Es va pactar un cap de llista independent amb més capacitat de conspirador que de gestió. Es va fer un programa que era més una carta amb moltes de les mancances de la ciutat, que de la gestió que es podia fer. I es van fer uns cartells en els quals semblàvem més un grup d'assaltadors de camins, que un grup amb voluntat de governar. I jo hi tinc molt a veure en aquesta disbauxa, doncs vaig ser el responsable de la campanya. Al final el recurs del Jaume Muns, una foto que treia el millor del candidat i un "ja ens coneixeu" sota.
Segurament de ser les eleccions el 1978, hauríem guanyat amb una gran majoria, Però aquell abril vam quedar a 160 vots del PSC i gràcies a la llei D'Hondt a 2 escons. L'equip guanyador presentava un candidat amb molt bona imatge, i una llista encara més lamentable que la nostra. La immensa majoria de regidors dels dos partits no van aguantar els 4 anys.
La composició del nou consistori va estar un joc de pressions, conspiracions i retrets pendents. Fins última hora un pacte entre tots contra el PSC era possible, de la UCD al PSUC. Però, qui ha de ser l'alcalde? Nosaltres teníem un independent, però la dreta sabia com les gastava; el regidor d'ERC (ex-PSC) tenia molt bona imatge, però els centristes no volien. Crec recordar que algú va tenir la mala idea de proposar-me, per sort la idea no va quallar.
Al final amb una llarga nit amb Jordi Borja trucant cada 5 minuts, i per disciplina de partit, vam acordar votar l'alcalde Rodríguez i entrar al govern municipal, el nostre cap de llista va dir que no ho acceptava i no ho votaria. Vam acordar que jo, com a secretari del grup, prepararia la nostra intervenció al ple, un text que vam acordar conciliador i amb esperança d'enteniment. Ho vaig fer per escrit i en català. Crec que havia de ser el primer cop des de 1939 que es parlaria en català al ple (ERC també ho va fer en català, no sé si va ser ell o jo el primer). Però l'escrit no va ser fàcil.
Per evitar que els funcionaris diguessin la seva, vaig pactar amb el secretari donar-li un escrit traduït al castellà abans del ple. El que pocs saben és que aquest escrit no era igual que el fet en català. Jo gairebé tampoc. En passar-ho en net el meu esborrany, el cap de llista va canviar alguna frase endurint el seu contingut. Com era un text llegit, m'ho vaig trobar quan ja ho estava llegint al ple. Em van entrar ganes de fotre el camp, per desgràcia vaig esperar 12 anys en fer-ho.
Però aquell 19 d'abril va ser un dia d'alegria. Superàvem 70 anys de corporativisme franquista a Gavà, i amb la il·lusió de poder donar respostes als molts problemes de Gavà. El primer que em va saludar va ser el "comandante del puesto de la Guardia Civil" de Gavà, el mateix que em va detenir 5 anys abans i volia enviar-me a picar pedra. Llavors ho vaig interpretar com un avenç amb la necessària normalització democràtica del país, il.lús avui no ho veig igual.
El primer gran problema que teníem davant era l'organització de la Fira d'Espàrrecs que començava pocs dies després. Per sort una comissió dels partits, amb la Cambra Agrària i l'alcalde Sigfrido Gràcia ja ho havia treballat, intentant evitar que els vells conflictes entre Unió de Pagesos i la Càmera esclatessin. Ens en vam sortir.
El segon problema va ser el nou cartipàs. De nou mentre uns negociaven, uns altres passaven bastons a les rodes. Jo anava per a regidor d'urbanisme, però en un darrer moment i al mateix dia del ple vaig passar a ser regidor d'esports i adjunt a cultura amb el regidor Costa. L'explicació, com a pagès que era tenia "interessos" i el PSC em va vetar, i anava a cultura per vigilar al regidor d'ERC. Més tard vaig saber que qui m'havia vetat era el meu cap de llista. Sobre la meva col·laboració amb cultura, en cap moment vaig intentar dificultar-la, al contrari.
Poc podíem fer, no hi havia diners per a res, feia anys que no s'actualitzaven els impostos i el pressupost donava per pagar al personal i pagar interessos. Un pressupost de tan sols 175 milions inflat per un deute que mai va arribar de la propietària del castell de l'Eramprunyà. Per a esports no tenia cap pressupost, sols unes subvencions als clubs que no podia disposar. A més els funcionaris ens veien com uns bitxos rars invasors dels seus espais i privilegis. Per poder afrontar una nova política d'esports vaig crear el Patronat Municipal d'Esports, que es nodriria dels diners destinats a subvencions. El ple ho va aprovar sense cap problema. Però l'alcalde accidental d'aquell dia, Isidre Formosa, al final del ple em va dir que pensaven votar en contra, però com jo li queia bé, va aconseguir canviar la voluntat del grup. Poc després una nova batussa entre el nostre cap i el PSC, i vaig deixar esports. El tobogan s'iniciava i fins a 1983 estaria al govern i oposició segons anaven els aires. El 1991 vaig deixar definitivament el consistori, els 8 anys darrers vaig estar al PSC.
 |
| Amb Manuel Campo Vidal |
 |
| Amb Pasqual Maragall. |
El 2004 es va celebrar el 15 aniversari. Em van invitar a l'acte commemoratiu del 25 aniversari. Quan anava amb els primers regidors electes, el cap de protocol em va barrar el pas, no podia estar amb els que vam iniciar els ajuntaments democràtics. Na va ser l'única sorpresa, el portaveu d'EUiA (també successora del PSUC i el PCC) va recordar a tots els primers regidors, menys a mi. A poc a poc em vaig anar endarrerint, per fer mutis i marxar cap a casa. Molest, primer, i alleugerat després. Poc després es va celebrar el 25 aniversari del Patronat d'esports, no em van invitar. Potser mai vaig ser regidor a aquesta casa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada