BREU HISTÒRIA DEL TRANSVESTISME (I PART)

En totes les èpoques i cultures han existit persones que per desig o necessitat s'han vestit de manera diferent al gènere assignat, independentment de la seva identitat o orientació sexual. Ho han fet per necessitat, per fugir de situacions adverses, o per plena identitat, també per activisme.


Enric III Valois. 



El terme Transvestisme apareix a l'Alemanya de 1910, el seu autor va ser Magnus  Hirschfeld  en la seva obra "Conductes sexuals humanes", es crea al marc del seu activisme per a l'alliberació sexual. En aquella època l'acte de vestir-se amb robes del  gènere diferent era considerat com una perversió clínica, penada per llei.

També s'han fet servir els termes "eonisme" o transformisme, aquest últim assenyalaria un fet més puntual i exempt de cap tipus de compromís, necessitat  o sentiment. Si bé les línies de separació entre els tres termes no són fàcils de fixar.

Els primers exploradors romans ens parlen de la presència d'indígenes ibèrics que vestien "com a dona" per quedar-se a tenir cura de persones grans i nens a la tribu. També senyalen la presència de dones que sortien a caçar vestint com els homes. Aquest fet el veiem repetits en els informes dels exploradors de l'Amazones o les Grans Planes d'Amèrica del Nord.

A la Grècia clàssica déus i herois es van transvestir sense cap mania. Tots ells eren molt grecs i la seva masculinitat no quedava mai en dubte, deixant sempre embarassades a les seves parelles. Hèrcules per seduir a la reina Onfalia es disfressa de dona i viu com a tal, mentre el seu amant opta pel paper de mascle del semidéu. El mateix va fer Aquil·les per no ser descobert per Ulisses.

Hèrcules i la reina Onfalia


En la mitologia ens trobem amb el totpoderós Zeus transvestit per aconseguir els favors de la desgraciada Calisto, a la qual deixarà degudament embarassada. També coneixem la història de Ceres que va optar per una identitat masculina per fugir de Posidó que l'havia violat o Ifis a qui van vestir i educar com a home per evitar la seva mort. Agnòdice (segle IV aC) va vestir i viure com un home per poder exercir la medicina ginecològica, arribant a despertar la gelosia dels marits que la van denunciar.

A l'antiga Roma el transvestisme no estava socialment acceptat, tot i així emperadors, nobles i lliberts el van practicar sense cap tipus de rubor. Neró va arribar a transvestir-se per casar-se amb el llibert Diodor. L'emperador Heliogàbal va voler exercir com emperadriu, casant-se amb el seu fornit esclau, també va intentar que els metges li incrustessin una matriu.

L'emperador Heliogàbal 


Si bé la Bíblia era molt rígida amb "els homes que vestien com a dona" o "les dones que vestien com a home", ( "La dona no portarà vestit d'home, ni l'home vestit de dona, perquè Déu avorreix a què fa tal cosa "Deuteronomi 22,5.) Les cròniques d'aquell temps senyalen el gust d'Assurbanipal per les vestidures femenines.

En els inicis del cristianisme ens trobem a moltes dones santificades que es van transvestir per diferents causes. Santa Tecla va acompanyar a Sant Pau a Roma vestida com un noi. Santa Pelagia va viure com un ermità anomenat Pelagios. També el santoral ens explica la història de la jove Mariana qui no va voler casar-se, per aquest motiu es va transvestir i va entrar en un convent per a ser monjo al Líban.

Dos casos ens assenyalen la seva presència a l'Edat Mitjana. El primer apareix a inicis del segle XIV, gràcies a uns actes de la justícia coneixem la identitat de la noia que oficialment es deia John, que exercia la prostitució a Londres. A mitjans d'aquest segle, i en la ciutat de València, apareix el judici contra la cortesana Margarida Borràs que va morir a la forca. Abans va estar el judici contra Joana d'Arc acusada d'estar posseïda pel diable al vestir amb robes masculines.

El transvestisme apareix sovint a la literatura clàssica i barroca castellana. Aparentment dins del que es podria denominar "Comedias de enredos". El millor exemple va estar el Quixot. El rector i el barber opten per vestir-se de dona per fer entrar en raó al gentilhome (hidalgo). També trobem moltes dones amb vestits masculins: "El mozo vestido como labrador" del capítol 28 o "El tropel de caballos y no era sino uno solo, sobre el  cual  venía  a toda  furia  un mancebo", capítol 60 segona part. Cervantes juga amb l'aparença d'un relat còmic per ridiculitzar l'església i explicar la història de moltes dones que van voler ser lliures.



D'aquesta època és un dels casos millor documentats de la història. És el de l'Antonio / Catalina d'Erauso , la monja alferes, gràcies especialment a la seva pròpia autobiografia. No només va optar per transvestir-se, va adoptar la seva identitat masculina i va aconseguir el reconeixement papal per fer-ho. Quan va poder viure en llibertat a Mèxic va optar per ser Antoni de Erauso.

A la cort francesa del segle XVII els joves que acompanyaven el príncep Felip d'Orleans acostumaven a vestir amb robes femenines. Un d'aquests joves va ser François-Timoleó de Choisy (1644-1724), la seva mare pertanyia a les cortesanes d'Anna d'Àustria. Des de petit el van ajuntar al Felip perquè juguessin vestits de nenes, pràctica que no va abandonar en arribar als 18 anys. Choisy era la Dama i l'alegre príncep el "Monsieur" . Altres membres d'aquest grup van ser Eugeni de Savoia, conegut com a Mart sense Venus o el mateix Duc de Turena.

Però va ser entrat el segle XVIII quan es va encunyar el terme "eonisme" quan un peculiar espia de Lluís XV, el Chevalier d'Eon, es va passejar per totes les corts europees amb el nom de Mademoiselle de Beaumont. Durant gran part de la seva vida va ser un diplomàtic francès a Londres o Sant Petersburg, després de participar en la Guerra dels Set Anys. L'espionatge va ser la seva major dedicació, al costat de la intriga i el xantatge, optant per múltiples identitats com a home o dona indistintament.



En la mateixa cort de la reina Anna d'Anglaterra trobem a un cosí seu anomenat Edwart Hyde. Aquest en ser nomenat governador de Nova York es va vestir amb vestits idèntics als de la seva cosina, en senyal d'agraïment.

El transvestisme no és una realitat pròpia d'Europa. Els exploradors de les grans planes americanes ens parlen d'indígenes que vestien amb robes femenines (els "berdaches" o "dos esperits"), o els que per mar van arribar a Tahití, on es van trobar amb la realitat: dels Mahu. Un altre exemple és Perú on malgrat de la prohibició, el costum va arribar a la imatgeria cristiana amb la representació dels arcàngels arcabussers. A tots ells se'ls considerava pertanyents a un gènere diferent, intermedi o posseïdors de dos esperits. Avui molts d'elles/ells se'ls identificaria com a persones transgènere.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926