dimecres, 3 d’agost de 2011

EL PEDRAFORCA.


Diví com ès, veure el Pedraforca no ha estat mai fàcil. Si vas la Berguedà, prop o lluny tan sols veus dos dels seus quatre cims, al Solsonès es pot veure, però no es deixa. Els deus son capritxosos.

Al Monestir pujo a respirar, a buscar a la meva dosi orgueliana d’aire (The Road to Wigan Pier 1937). Feia anys que pujava i estava amagat, pretextes de pluges que mostraven el seu caprici de divinitat altiva. Veure’l es plaer insuperable per a mi, comparable amb tornar-me a trobar amb la cúpula de Santa maria di Fiori, amb el Moises de Miquel Àngel, tornar a Madrid un cop mes o entrar a Santa Maria del Mar. Un plaer immens, insuperable....

Els matins el sol esta a la contra, la tarda les tempestes estan sempre organitzades per se orgullosa majestat i al vespre la llum torna a estar difosa. Però ell orgullós està sempre president el Cadí, la entrada a aquest altre Deu pacífic que anomenen el Pirineus.   







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TALAMANCA-MURA-PUIG DE BALMA

És una ruta no circular, d'uns 10 quilòmetres, senzilla i d'un desnivell acumulat d'uns 300 metres. Es pot fer circular segui...